“La façana i el balcó són elements comunitaris i no privatius”, explica Bassas. Per això, un propietari no pot decidir pel seu compte canviar el color de la façana o alterar l’aspecte exterior de l’edifici. No només perquè hagi de comptar amb l’aprovació de la comunitat, sinó perquè, a més, la normativa municipal impedeix al propietari “alterar els elements comuns ni la configuració o l’estat exterior de l’edifici”.
La façana no és teva, encara que la vegis des de casa teva
El problema, explica Bassas, és que molts veïns, quan adquireixen un habitatge, no acaben d’assumir què significa viure en comunitat, cosa que implica acceptar que hi ha elements privatius i elements comunitaris, fins i tot quan aquests elements estan molt a prop del nostre habitatge o passen pel seu interior. La façana és un d’aquests elements i, en aquest cas, la resposta és clara: no s’hi pot actuar com si fos una paret pròpia.
Llach assegura, a més, que no importa que el canvi sigui menor, ja que si l’actuació té un impacte estètic exterior —i sempre que les ordenances municipals ho permetin— requereix autorització de la comunitat: “No és un acord ordinari, perquè requereix majoria de tots els propietaris”, explica.
“No puc col·locar una unitat d’aire condicionat a la façana perquè és un element comunitari”. Rubén Llach, Vicepresident del CAFBL.
Tot i que el punt de partida sigui la façana, el cas dels aparells d’aire condicionat serveix per entendre fins on arriben realment aquest tipus de conflictes. N’hi ha prou amb passejar per qualsevol carrer per comprovar que moltes façanes estan plenes d’unitats exteriors, fet que pot donar la sensació que és una pràctica permesa quan, en realitat, no ho és. “No puc col·locar una unitat d’aire condicionat a la façana perquè és un element comunitari”, adverteix Llach, recordant que la seva instal·lació implica intervenir sobre un element que no és privatiu i que, a més, altera l’estètica de l’edifici.
En la mateixa línia, Bassas trasllada aquesta idea al dia a dia de ciutats com Barcelona, on aquesta imatge és habitual: “Està prohibit tenir-lo a la façana. El que passa és que Barcelona és plena de condensadors”. La clau, explica, és que moltes d’aquestes instal·lacions s’han fet sense permís i es mantenen durant anys sense que ningú actuï, ja sigui per manca de denúncia o d’intervenció administrativa, però això no significa que siguin correctes ni que no puguin generar problemes en el futur.
A aquesta limitació s’hi afegeix, a més, el paper de la normativa municipal, que en molts casos regula de manera específica què es pot col·locar a la façana i què no, amb l’objectiu de preservar el paisatge urbà. Tal com assenyala Llach, “moltíssimes ordenances prohibeixen l’ús dels evaporadors o de les unitats d’aire condicionat a la façana”, de manera que un veí que l’instal·li sense autorització no només s’exposa que la comunitat l’obligui a retirar-lo, sinó també a una possible sanció per part de l’Ajuntament si la infracció arriba a detectar-se.
El conflicte, però, sol aparèixer amb més claredat quan l’edifici afronta una rehabilitació de façana, moment en què l’Administració aprofita per exigir que es restableixi la uniformitat i que aquests aparells es traslladin a espais permesos, com la coberta. “Quan fas una intervenció, l’administració pública t’obliga a posar-ho a dalt”, explica Bassas, cosa que introdueix un problema pràctic que molts propietaris no havien previst fins aquell moment.
“Quan fas una intervenció, l’administració pública t’obliga a posar-ho a dalt, cosa que genera un cost econòmic inesperat”. Montse Bassas, Vicepresidenta del CAFBL.
I és que portar la instal·lació fins a la coberta no és una qüestió menor, especialment per a qui viu en plantes baixes o intermèdies, ja que implica recorreguts molt més llargs i equips més potents. “Si jo visc al principal i he de posar una màquina a dalt de tot, tota aquella canonada i la força que ha de tenir aquella màquina és molt superior i, per tant, és molt més car”, explica Bassas. Així, el que semblava una qüestió menor passa, de sobte, a tenir un impacte econòmic considerable.
No sempre val demanar perdó després
Quan un veí actua sense permís, la comunitat no només pot requerir-li que corregeixi l’actuació, sinó que té la capacitat d’exigir la reposició a l’estat original dels elements comuns alterats, cosa que en la pràctica implica retirar l’aparell o desfer la modificació realitzada. “Se’l podria demandar per actuació o obra inconsentida i el jutge l’obligarà a retirar-lo”, adverteix Llach, deixant clar que, si el conflicte escala, la via judicial sol donar la raó a la comunitat.
Existeix, això sí, un matís important en la normativa catalana, i és que, si l’actuació és visible però no afecta l’estructura ni genera perjudicis addicionals, i la comunitat no actua durant un període de quatre anys, es pot entendre que hi ha hagut una acceptació tàcita. Tanmateix, confiar en aquest marge és arriscat, ja que n’hi ha prou amb un requeriment previ o una intervenció administrativa perquè el propietari hagi d’assumir-ne les conseqüències.
A més, tal com recorda Bassas, encara que la sanció administrativa pugui dirigir-se inicialment contra la comunitat —en tractar-se d’un element comú—, aquesta podrà reclamar posteriorment al veí responsable els danys i perjudicis ocasionats. Per això, conclou Llach, en aquests casos “sempre és millor demanar permís que demanar perdó”.
