Barcelona, 28 de març del 2026
Hi ha decisions en una comunitat de veïns que es poden ajornar durant anys sense que aparentment passi res, fins que un dia deixen de ser opcionals i es converteixen en urgents. És el que passa amb els ascensors: funcionen, pugen i baixen, i durant molt de temps ningú no es planteja que, en realitat, molts d’ells estan lluny de complir les exigències actuals de seguretat.
El problema no apareix necessàriament perquè es produeixi una avaria visible, sinó que acostuma a arribar amb una inspecció tècnica que detecta deficiències que, tot i ser invisibles per al veí, obliguen a actuar en terminis concrets i amb costos que moltes comunitats no tenien previstos.
Tots els propietaris han de contribuir al manteniment
Perquè, tot i que la Llei de Propietat Horitzontal estableix clarament que tots els propietaris estan obligats a contribuir al manteniment de l’ascensor (fins i tot aquells que viuen en plantes baixes), el veritable problema no sol ser jurídic, sinó pràctic: què cal fer quan una inspecció surt desfavorable i per què això passa tan sovint en comunitats que, aparentment, compleixen les seves obligacions.
En aquest punt, els experts coincideixen en una idea clau: normalment no es tracta de grans avaries ni de fallades estructurals complexes, sinó de deficiències que es repeteixen en molts ascensors, especialment en els més antics, i que responen a un mateix problema: l’adaptació a les noves exigències de seguretat.
Com explica Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (CAFBL), un dels problemes més habituals té a veure amb una qüestió aparentment tan senzilla com l’anivellament: “Quan l’ascensor baixa i arriba a baix, ha d’estar perfectament alineat amb el paviment de sortida.” Petites diferències poden provocar ensopegades i accidents, fet que converteix aquest detall en un aspecte clau en les inspeccions.
Tots els ascensors que no disposin d’un sistema de comunicació bidireccional hauran d’incorporar-lo
A partir d’aquí, apareixen altres deficiències que, tot i ser menys visibles per a l’usuari, formen part de la mateixa lògica de seguretat que introdueix la normativa actual. Entre aquestes, destaca la protecció davant el tancament de portes automàtiques. “Pots entrar amb un nen o amb un gos, i si aquest surt en l’últim moment, la porta l’ha de detectar i no tancar-se”, explica Carbonell. Per això, és obligatori incorporar sistemes com les cèl·lules fotoelèctriques, dissenyades precisament per evitar aquest tipus de situacions.
En la mateixa línia, José María Obis, president de la Comissió de Legislació i Normativa de FEEDA, subratlla que moltes inspeccions desfavorables es deuen a l’absència d’aquests dispositius bàsics de seguretat.
Entre les deficiències més habituals, enumera:
- La manca de cortines òptiques a les portes automàtiques.
- L’absència de sistemes de control de càrrega.
- La inexistència o mal funcionament de la comunicació bidireccional a la cabina.
Aquest últim element, que permet demanar ajuda en cas de quedar atrapat, s’ha convertit en una exigència imprescindible. “Tots els ascensors que no disposin d’un sistema de comunicació bidireccional hauran d’incorporar-lo”, recorda Obis.
Si hi ha un element que resumeix bé el desfasament entre molts edificis i les exigències actuals, és el de les guies. Carbonell explica que en ascensors molt antics “les guies eren de fusta”, un material que avui es considera clarament obsolet i que obliga a fer substitucions més costoses. Obis coincideix en aquest diagnòstic i assenyala que les guies de fusta o cilíndriques són una de les deficiències més freqüents detectades en les inspeccions.
Els terminis s’han de complir o les conseqüències poden anar més enllà de l’econòmic
El més rellevant, però, no és només identificar aquestes deficiències, sinó entendre per què es repeteixen. I aquí apareix un factor clau: l’envelliment del parc d’ascensors i la dificultat d’adaptar instal·lacions antigues als estàndards actuals sense una planificació prèvia. Com apunta Carbonell, moltes d’aquestes mesures “no estaven previstes en el seu moment”, fet que obliga les comunitats a reaccionar quan arriba la inspecció, i no abans.
Una inspecció desfavorable no és només un advertiment tècnic, sinó una obligació amb terminis concrets. Segons Carbonell, la comunitat rep un informe acompanyat del pressupost corresponent i ha d’executar les millores dins dels terminis establerts, que poden anar des d’un any per a determinades adaptacions fins a diversos anys en el cas d’intervencions més complexes.
El problema és que no actuar té conseqüències que van més enllà de l’impacte econòmic. “Si no es dona compliment a la normativa, poden paralitzar l’ascensor”, adverteix Carbonell. La responsabilitat recau directament sobre la comunitat de propietaris.
A això s’hi afegeix la possibilitat de sancions i, en determinats casos, la pèrdua de cobertura de l’assegurança si es produeix un incident en una instal·lació que no compleix la normativa. Obis recorda que, quan les deficiències no es corregeixen dins del termini, poden augmentar de gravetat fins al punt d’obligar a deixar l’ascensor fora de servei.
Aquesta situació, més enllà de la incomoditat, pot afectar directament l’habitabilitat de l’edifici, especialment en comunitats amb persones grans o amb mobilitat reduïda.
Tot i que l’impacte econòmic acostuma a ser la principal preocupació dels veïns, els experts coincideixen que l’enfocament hauria de ser un altre. No es tracta només d’evitar una derrama, sinó d’entendre que aquestes mesures responen a una lògica clara: garantir la seguretat en un element que forma part del dia a dia de milions de persones.
Pots llegir la notícia completa a Los motivos por los que pueden paralizar tu ascensor aunque funcione correctamente: esto dice la Ley de Propiedad Horizontal
