Premsa

Barcelona, 14 de gener del 2026 L’any 2026 continuarà marcat per la crisi residencial a Barcelona, en la mesura en què tant oferta de lloguer com de venda continuarà sent insuficient per a una creixent demanda propulsada per la pròpia evolució demogràfica de la ciutat i una dada significativa: el «23% de les compres les fan actualment estrangers». La xifra de 2025 l’ha destacat el tinent d’alcalde d’Economia, Habitatge, Hisenda i Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Valls, durant la Tribuna Inmoscopia que han organitzat aquest dimecres els Agents de la Propietat Immobiliària (API) de Catalunya. El sector en ple ha estat crític amb l’excés normatiu que s’està donant en matèria d’habitatge, sobretot a Catalunya, perquè espanta als propietaris, que cada vegada recelen més de llogar en el mercat tradicional de llarga durada, han alertat. L’esdeveniment anual dels API ha omplert en alguns moments l’aforament de l’auditori de L’Illa Diagonal, que enguany analitzava les perspectives del mercat per a 2026, amb participació de representants de l’administració pública, promotors, agents immobiliaris, propietaris, arquitectes i administradors de finques, entre altres. Montserrat Junyent, presidenta del Col·legi de API de Barcelona i de l’Associació d’Agents Immobiliaris de Catalunya (AIC), ha denunciat la “inestabilitat jurídica” a Catalunya, que ha comportat «menys oferta, més tensió i un accés a l’habitatge més difícil per als col·lectius vulnerables». A més d’insistir en la necessitat d’un pacte transversal entre totes les parts, ha urgit a les administracions a moure fitxa i facilitar que la comunitat incorpori entre 20.000 i 25.000 habitatges anuals, amb més dotació pressupostària i col·laboració públic-privada. Encara que Valls s’ha mostrat obert al diàleg entre totes les parts, no ha pogut recollir personalment les reivindicacions perquè ha acudit només a la presentació de la jornada. En la seva intervenció ha emfatitzat que la població forana ha passat del 5% l’any 2000 al 26% actual, ampliant la demanda de pisos en la capital catalana; i en paral·lel, la compra per part d’estrangers que era del 7% en 2007 (en temps de bombolla) és ara a aquest 23%. Per això, sosté que «qui vingui aquí perquè té capital no té per què tenir les mateixes condicions fiscals», i reclama «avançar cap a models de rendibilitats limitades».  La xifra procedeix dels registres notarials de 2025, amb un saldo de 16.828 compravendes a Barcelona, de les quals 3.868 van ser signades per estrangers, tant residents com no residents a la ciutat. El representant municipal també s’ha compromès a donar «seguretat al sector privat, a canvi de col·laboració i assequibilitat en el preu», avisant que és possible que Barcelona necessiti «més de sis anys per a tenir un mercat de producció important».  Diferents intervencions, com la ponència ‘Immigració, pobresa, i habitatge de lloguer. Una visió catalana’, amb dades ja difoses prèviament, a càrrec del Catedràtic d’Economia Aplicada (UAB) Josep Oliver i Alonso, han incidit en què l’arribada de nova població estrangera mantindrà la necessitat creixent de nova oferta d’habitatge i la creació d’unitats més petites. És a dir, replantejar els criteris de densitat residencial, com ja estan fent alguns municipis, destaca Junyent.  «Odi i confrontació» per l’habitatge La jornada ha inclòs una taula rodona sobre l’accés a l’habitatge, en la qual Carme Trilla, presidenta de la Fundació Hàbitat 3, ha estat contundent en lamentar que l’àmbit de l’habitatge sempre ha estat marcat per «interessos contraposats», però que en els últims temps la «visceralitat» del debat ha portat al «odi i la confrontació» entre les parts, la qual cosa «condiciona la proliferació de normes i ataca a la capacitat de diàleg». Fent gala de la seva experiència, ha defensat fins i tot que «cal poder comprar per a llogar, si els preus estan controlats», per a ampliar el mercat del lloguer. «No ho augmentarem posant pisos un a un en el mercat», ha agregat, defensant la potencial «concentració» per part d’alguns agents per a alimentar l’oferta reglada «sense haver d’esperar 15 anys al fet que es construeixin habitatges».   Altres ponents com Helena Beunza, presidenta de l’associació de propietaris Asval; Dolors Clavell, advocada especialista en dret administratiu; i Mercè Conesa, CEO de Barcelona Global, han coincideixo a clamar contra l’allau normativa que genera «més inseguretat jurídica» als petits propietaris, que estan darrere de la majoria d’habitatges posats en lloguer. Beunza ha insistit que bona part de la normativa no està recolzada a nivell tècnic i generen molts dubtes sobre la lletra petita, com davant l’anunci d’aquesta setmana de Pedro Sánchez de bonificacions del 100% de l’IRPF per a propietaris que no pugin el lloguer. Conesa creu que la regulació és «reactiva i fragmentada», i «càrrega al propietari el pes de suportar l’ajuda a les famílies». «No es pot fer equivalent rendibilitat i especulació», ha carregat, defensant rendibilitats limitades. Carles Sala, que ara és el nou sotssecretari general de APCE Catalunya (Associació de Promotors de Catalunya), ha lamentat que la Generalitat no aclareixi els nombrosos dubtes que genera amb la suposada sobreregulació. «Fa gairebé un any presentem 13 preguntes i seguim sense respostes», la qual cosa fa difícil el treball diari del sector. Abasten dubtes sobre sancions, grans tenidors i altres punts clau. Des de la Agència Catalana de l’Habitatge, Xavier Roig, Director del Registre d’Agents Immobiliaris de Catalunya, ha defensat que els canvis normatius continus no pretenen complicar la gestió del sector, sinó «corregir, pal·liar i adaptar la situació.   Promotors, administradors i arquitectes Xavier Vilajoana, president de APCE, ha insistit en un dels debats en què el creixement de població fa urgent més habitatge i infraestructures, arremetent contra els llargs terminis burocràtics de l’administració. Entre llargs aplaudiments, ha reclamat més inversió, sòl i incentius fiscals. Reivindicacions que ha compartit Guim Costa, degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, reclamant també millorar les polítiques de mobilitat, rehabilitació del parc existent i de cohesió social. Lorenzo Viñas, president del Col·legi d»Administradors de Finques de Barcelona i Lleida (CAFB), ha explicat les dificultats que viuen els professionals amb la interpretació de les successives lleis i qüestionat “la criminalització dels petits propietaris”. Ha recordat que el col·lectiu demana fa anys les bonificacions que ara proposa Sánchez, recordant que l’ajuntament podrien incentivar l’oferta flexibilitzant la normativa de la reserva del 30% d’habitatge social en noves promocions i rehabilitacions, i

Barcelona, 13 de gener del 2026 La majoria de blocs d’habitatges no estan adaptats per tenir punts de recàrrega de vehicles elèctrics als seus pàrquings, la qual cosa pot generar un alt cost tant a la instal·lació com en el subministrament. Així ho asseguren els administradors de finques i professionals del sector elèctric, que diuen que és “un merder”. Els cotxes elèctrics continuen sent minoritaris, però la venda augmenta progressivament i cada vegada hi ha més particulars i comunitats de propietaris que volen instal·lar punts de recàrrega als aparcaments dels blocs de pisos.  Tanmateix, la majoria d’immobles de Lleida no hi estan preparats i la instal·lació pot suposar, a part de les molèsties que generen les obres, un cost econòmic considerable i problemes derivats, com que l’edifici no compti amb la potència elèctrica necessària per tenir aquesta instal·lació. Així ho asseguren els administradors de finques i professionals del sector, que assenyalen que col·locar aquests punts “és un merder”. “Col·locar punts de recàrrega de vehicles elèctrics als pàrquings comunitaris no té cap impediment legal, només s’ha de comunicar al president de la comunitat, a l’administrador, presentar el projecte i els veïns hauran de decidir si fer la instal·lació individual o col·lectiva”, explica Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida. “El més convenient és fer-la completa i després ja cada veí decidirà si habilitar el punt a la seua plaça, però s’ha de permetre la instal·lació individual sempre que no afecti espais comuns”, afegeix. Precisament, aquest és l’aspecte que més complexitat generen aquests punts, a banda d’ampliar la potència elèctrica. I és que segons explica el titular d’una empresa elèctrica, per a una instal·lació individual “s’ha de fer tota la instal·lació des del comptador de l’habitatge fins a la plaça de pàrquing, on cal posar una caixa de proteccions i el punt de càrrega”. Va indicar que com a mínim costa uns 1.200 euros. El preu pot encarir-se en funció d’on estiguin els comptadors, ja que a la planta baixa, just a sobre de l’aparcament, serà més barat que si són a la coberta o en un altre lloc més allunyat de la plaça. A part de la instal·lació, el punt de recàrrega s’ha de legalitzar amb un butlletí annex al de l’habitatge. Si no es fa, l’assegurança del pàrquing no es farà càrrec de les incidències. Quant a la instal·lació a nivell col·lectiu, l’actuació “consisteix a posar una entrada general al pàrquing i un quadre de comptadors perquè cada propietari pugui habiliti un punt de recàrrega”. Tanmateix, hi ha edificis el subministrament elèctric dels quals no tenen prou potència per a aquesta instal·lació col·lectiva. En d’altres, els comptadors estan a cada pis, la qual cosa complica sobre manera que el titular pugui fer arribar des d’allà un cable fins a la seua plaça de pàrquing. Una opinió que comparteix Carbonell. “Els immobles més moderns estan preparats per tenir punts de recàrrega, però a la resta cal treball i inversió extra, és una dificultat afegida, però recomanem que, si s’ha de posar, es faci de forma comunitària per reduir els costos i per seguretat”, conclou. Més de 100 punts de recàrrega públics a la província La província de Lleida compta amb més d’un centenar de punts de recàrrega de vehicles elèctrics públics, segons les últimes dades del departament d’Acció Climàtica. Al voltant de mig centenar es troben a Lleida ciutat i voltants, però també n’hi ha un número important a Tàrrega, amb una vintena; a Mollerussa, amb aproximadament una quinzena; i a Balaguer i localitats properes com Bellcaire d’Urgell, Cubells, Vallfogona de Balaguer, Gerb o Linyola, amb 11. Recentment, l’ajuntament de Lleida ha elaborat un reglament per regular l’ús dels punts de recàrrega públics al detectar que alguns vehicles hi estacionaven sense recarregar o bé hi eren més temps del que està permès. Dos situacions que amb el reglament poden comportar una sanció i que el cotxe sigui portat per la grua al dipòsit municipal.  La norma estableix que es pot estacionar 45 minuts en els punts amb equips de més de 22 kW, 90 per als d’entre 11 i 22 kW i 6 hores en els de menys de11 o 7 en el cas de carregadors en pàrquings fora de la via pública. La tarifa és de 0,35 euros/kW per energia consumida. A tot Catalunya hi ha un total de 2.163 punts de recàrrega públics, segons la Generalitat. Pots llegir la notícia completa a: La majoria de pàrquings de pisos de Lleida són poc aptes per recarregar cotxes elèctrics: “és un merder”

Barcelona, 5 de gener del 2026 Després d’un any marcat per l’augment dels preus de l’habitatge, tant de compra com de lloguer a Barcelona, i per la creixent dificultat d’accés per a molts col·lectius, les previsions per al 2026 dins del sector són poc encoratjadores per als barcelonins. La forta demanda a la capital catalana mantindrà els preus a l’alça en tots dos fronts, amb la sospita que molts habitatges de lloguer de temporada sortiran del mercat arran de la nova regulació i optaran per la venda, cosa que incrementarà la competència pel lloguer convencional, segons pronostiquen associacions de propietaris, d’agents de la propietat, d’administradors de finques i portals immobiliaris especialitzats consultats per aquest diari. Aquestes seran algunes de les claus del proper any: Evolució dels preus encara a l’alça Hi ha unanimitat entre els consultats sobre l’empenta dels preus, fins i tot en un context de limitació de rendes com el que va imposar la Generalitat, que en el darrer registre oficial de l’Incasol ja mostraven un repunt a la majoria de zones de Barcelona. Això s’explica per les actualitzacions legals anuals i per l’evident incompliment de la normativa en molts casos, davant un operatiu sancionador que no actua d’ofici en cadascun dels contractes. Segons la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, “els preus seguiran a l’alça encara que de manera més moderada que el 2025”. En compravenda preveuen increments “continguts” per la demanda molt activa en “zones consolidades”, encara que els tipus d’interès podrien encarir-se. Tot i això, la demanda continuarà essent “solvent”, fet que mantindrà “viu el ritme de vendes”, detalla el seu gerent i analista, Òscar Gorgues. En canvi, creuen que en lloguer l’estoc continuarà reduint-se o estancat, afavorint “una forta competència entre llogaters”. També l’associació de propietaris ASVAL apunta a un “desequilibri estructural entre una demanda que creix i una oferta que no aconsegueix acompanyar-la”. Vaticinen un augment de preus i un estoc de lloguer “rígic i amb menys rotació”, amb “més propietaris que surten o no entren” a causa del control de preus, que ha comportat un “deteriorament de l’oferta, amb immobles més petits i de pitjor qualitat”. Des d’API BCN pronostiquen la “continuïtat dels preus a l’alça”, sobretot en zones ben connectades, donada la poca oferta. Alerten de la sortida massiva de producte de lloguer tradicional, “no per una lògica especulativa sinó buscant un marc jurídic més estable”, com fins ara podien ser els contractes temporals, per evitar possibles sancions i riscos afegits. El col·lectiu d’agents de la propietat immobiliària considera que el lloguer de temporada respon a una demanda “real”, però no resol la necessitat d’habitatge habitual. Pronostiquen que les solucions temporals o compartides seran l’única via per a qui no pot accedir a un contracte llarg, cada cop més disputat. Qui s’ho pugui permetre farà el salt cap a la compra. Lorenzo Viñas, president del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, afegeix “sense risc d’error” que en els pròxims 24 mesos es mantindrà el desacoblament entre oferta i demanda, “forçant” l’augment dels preus, cosa que derivarà cada cop més en un “país de propietaris endeutats”. Opina que “l’intervencionisme” del Govern comportarà “la impossibilitat d’accedir a l’habitatge de lloguer” fins i tot per a famílies amb capacitat econòmica suficient, davant el dèficit de pisos oferts. Si no hi ha canvis normatius, creu que els joves ho tindran difícil el 2026. Els analistes d’Idealista afegeixen que “a Barcelona, per la seva situació peculiar, els preus de compravenda creixeran a un sol dígit —el 2025 van pujar un 9,4% interanual en l’últim trimestre—, ja que la reducció de l’oferta s’ha vist compensada pels habitatges provinents del mercat del lloguer”, com a efecte de la limitació de les rendes. Des de les patronals catalanes de propietaris, el president de l’Associació de Propietaris de Catalunya, Sergi Llagostera, creu que l’any vinent l’oferta de lloguer continuarà a la baixa per la por dels propietaris, mentre augmenten els aspirants a llogaters, en perjudici de “joves, famílies i persones amb poca solvència econòmica”. Som Habitatge apunta que els propietaris continuaran sortint del mercat de lloguer, empesos per la impossibilitat de desnonar llogaters “declarats vulnerables”, obligant els particulars “a assumir una càrrega social que hauria de correspondre a l’Estat”, pels índexs de referència que “no reflecteixen els costos reals” ni permeten un retorn de la inversió, i un “règim sancionador desproporcionat”. Millor any per comprar o llogar? La gran pregunta de qui busca pis és quina opció és l’adequada amb els preus pels núvols en la majoria de zones de Barcelona. ASVAL subratlla que la mobilitat laboral i la creació de noves llars dificultaran encara més l’accés al lloguer, ja que l’oferta que surt del mercat “no es reposarà”, i urgeix reactivar “de forma clara la producció d’habitatge nou destinat al lloguer”. En canvi, la Cambra de la Propietat no dubta que “en termes relatius, el 2026 serà millor comprar perquè el lloguer estarà molt disputat”, cosa que ja impulsa “moviments cap a la perifèria” per comprar. Aquesta opció “ofereix més estabilitat, previsibilitat de costos i protecció”, i les actuals hipoteques fixes “aporten certesa al comprador”. Gorgues recorda també que “el lloguer és una despesa, mentre que la quota hipotecària té un component d’inversió patrimonial”, especialment a Barcelona. Els API de la ciutat consideren que tot depèn de l’estabilitat laboral, l’estalvi i la capacitat d’endeutament de cadascú, però afegeixen que “esperar que tot baixi no és avui una estratègia realista”. La competència serà el principal handicap per llogar per a qui busqui flexibilitat; però qui tingui un “horitzó de permanència” pot “valorar la compra amb prudència i bon assessorament”. Els administradors de finques apunten que “ja no és una qüestió de lliure elecció”, ja que “qui pugui pagar una hipoteca haurà d’acudir a la compra, i qui no, haurà d’allunyar-se de la ciutat”. Fotocasa alerta de la tendència a assolir preus màxims històrics en habitatges de venda, mentre que les pujades en el lloguer es moderen, tot i que continuaran essent inaccessibles per a les rendes més baixes,

Barcelona, 10 de desembre del 2026 La vicepresidenta Elisabet Carbonell va participar  al programa L’Altaveu de RTVE Catalunya, on va posar el focus en la necessitat urgent de millorar l’accessibilitat a les comunitats de propietaris. Durant la seva intervenció, Carbonell va destacar que totes les comunitats “han de poder ser accessibles per a tots els veïns”, i va insistir que les institucions han d’impulsar ajudes i subvencions que facin assumibles les reformes necessàries. Segons la vicepresidenta, garantir l’accessibilitat és una qüestió de dignitat i igualtat d’oportunitats, ja que “ningú s’hauria de quedar tancat a casa per falta d’accessibilitat”. La seva aportació s’emmarca en el format del programa, que dona veu a diferents agents implicats per analitzar temes socials d’actualitat amb profunditat. Pots recuperar la intervenció completa al programa aquí (comença a 1:01:50): Robatori de pernils, rescat al metro i xarxes – L’Altaveu

Barcelona, 3 de desembre del 2025 La vicepresidenta Elisabet Carbonell ha participat al programa Infobarris de Betevé, on ha reflexionat sobre les barreres arquitectòniques que encara afecten moltes comunitats de propietaris de Barcelona. El programa, conduït per la periodista Núria Llabina, aborda diàriament la realitat dels barris de Barcelona amb testimonis i anàlisis d’experts, seguint l’objectiu d’apropar el batec del territori a la ciutadania. Pots recuperar la intervenció completa al programa aquí: Infobarris 54

Barcelona, 29 de novembre del 2025 “La vessa de l’ascensor és una ruïna”, afirma Milagros Cuartero, de 67 anys, pensionista i propietària d’un immoble construït a principis dels anys 80 en l’àrea metropolitana de Barcelona. En la seva comunitat, formada per vuit propietaris, han hagut de desemborsar durant l’últim any més de 35.000 euros per a reparar aquest equipament i adaptar-lo a les recents exigències d’accessibilitat i seguretat dels ascensors comunitaris. “Hem hagut de canviar el motor, el cablejat i actualitzar la botonera a una més moderna, però a més ara ens toca substituir les portes perquè la cabina sigui més accessible”, explica. “És una dinerada”, es lamenta, “especialment per a comunitats petites com la nostra, on les despeses es reparteixen entre molt pocs veïns”. El seu testimoniatge reflecteix el malestar i la preocupació amb els quals viuen moltes comunitats -especialment les que compten amb elevadors més antics-, des de l’entrada en vigor, fa una mica més d’un any, d’aquesta nova normativa que, segons estima el Gremi Empresarial d’Ascensors de Catalunya (GEDAC), afectarà tres de cada quatre aparells instal·lats. Encara que la mesura, que busca situar les exigències dins dels estàndards europeus, suposa una modernització i una millora en la seguretat, per a moltes llars es tracta d’un desemborsament difícil d’assumir. “Els costos econòmics sempre són els que generen majors tensions entre veïns, més enllà de la presa de decisions o la durada dels treballs”, explica Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida. Francisco Armada i Ángel Miralles, de 61 i 65 anys, tots dos amb mobilitat reduïda i usuaris de cadira de rodes, defensen les adequacions com una qüestió de justícia i dignitat. “Per a nosaltres, l’ascensor no és un luxe, és una necessitat bàsica. Sense ell, estem atrapats”, explica Armada. “Quan ha fallat l’ascensor, m’han hagut de pujar en braços a casa”, afirma Miralles. “Qualsevol millora en l’accessibilitat i la seguretat dels edificis és un pas endavant cap a una societat més inclusiva, on les persones amb discapacitat puguem valer-nos per nosaltres mateixes”, afegeix. Així i tot, reconeix que no sempre sent la comprensió de la resta de veïns. “Hi ha qui es queixa de pagar, però no es posa en el nostre lloc. Aquestes millores beneficien a tots, avui per uns i demà per uns altres”, explica. “En alguns casos, el cost derivat d’adaptar-se a les noves exigències pot rondar els 20.000 o 30.000 euros per aparell, encara que en unes certes comunitats, on es requereixen modificacions estructurals o més importants, aquesta xifra pot superar fàcilment els 50.000 euros”, assegura Carbonell. Aquests números no sols suposen un problema per a les economies familiars més humils, sinó que també porten a disputes veïnals que, sovint, veuen l’adequació com una imposició injustificada. “Ens van dir que era obligatori i que si no fèiem les reformes anaven a haver d’inhabilitar-ho”, explica Isidora Muñoz, de 90 anys, que és viuda i cobra la pensió mínima. “Estic operada del maluc i, sense l’ascensor, no puc sortir al carrer”, afirma. “La vessa em trastoca la butxaca, però no tinc més remei que pagar-la”. A Adolfo, de 80 anys, president de la comunitat, li costa entendre que un elevador “que funcionava perfectament, havia passat totes les inspeccions i manteniments religiosament” hagi de modificar-se de manera obligatòria. “Hem hagut de fer front a gairebé 10.000 euros de vessa. Sabem que es tracta d’una millora que beneficia a tots els veïns, però moltes llars no poden assumir-ho”, adverteix. Les discrepàncies derivades d’aquestes adequacions a la nova normativa també es fan evidents dins de les pròpies comunitats. “Qualsevol despesa relacionada amb l’ascensor no em beneficia en res”, explica Patricia, de 45 anys, que viu en un baix. “Entenc que calgui fer-ho pels veïns majors o amb mobilitat reduïda, però per a mi es tracta d’uns diners a fons perduts”, assegura. La seva postura, compartida per molts propietaris dels pisos més baixos, els qui a penes depenen d’aquest equipament en el seu dia a dia, alimenta la tensió en les reunions d’escala, on els arguments econòmics i solidaris xoquen de front. “Un dels principals problemes és que la nova normativa no ve acompanyada d’ajudes ni subvencions públiques”, explica Carbonell. A pesar que la Agència de l’Habitatge de Catalunya gestiona subvencions per a la instal·lació d’ascensors i millores en l’accessibilitat dels edificis, la veritat és que es no contempla cap mena d’ajuda específica per al manteniment o les millores en la seguretat dels aparells ja existents. “Les comunitats se senten desemparades davant un desemborsament econòmic en un termini ajustat de temps i del qual acostumen a tenir molt poca informació”, assegura la vicepresidenta. A Catalunya, a més, segons apunta el GEDAC, la normativa en matèria de seguretat és fins i tot més restrictiva. “Als administradors de finques ens toca fer una labor pedagògica que, per sort, la majoria de veïns acaba valorant positivament quan comprèn que aquestes millores representen un benefici comú”, afegeix. Des del GEDAC adverteixen a més de que, si bé la normativa de seguretat permet una progressivitat en l’adaptació, a mesura que s’hagin d’anar passant les inspeccions periòdiques reglamentàries, la veritat és que “els terminis d’execució establerts són difícilment assumibles” i haurien de ser revisats”. El Departament d’Empresa i Treball, responsable últim de les tasques d’inspecció, explica que, en funció de la data d’instal·lació de cada aparell, les comunitats disposen d’entre tres i deu anys per a realitzar les modificacions de seguretat requerides. No obstant això, des del GEDAC es matisa que, en la majoria dels casos -uns 100.000 aparells-, es contempla únicament un termini de fins a 6 mesos per a les adequacions de fàcil resolució que, a causa de la falta de mitjans per a dur-les a terme, pot resultar en inhabilitacions que tal vegada no són extremadament urgents. Mentrestant, amb l’entrada en vigor de la nova normativa, en moltes comunitats de veïns les converses d’ascensor ja no giren entorn del temps, sinó a pressupostos, vesses i terminis de pagament. I és que, en els temps que corren, a més d’un propietari poder pujar-se a l’ascensor pot acabar

Barcelona, 20 de novembre del 2025 Bàsics, el programa d’anàlisi de l’actualitat de Barcelona amb els principals titulars del dia i l’anàlisi corresponent. Perquè això és el ‘bàsics’: fer un pas més i buscar més veus implicades en els temes tractats, per donar les claus del debat a partir d’entrevistes, reportatges, taules i anàlisi. Presentat per Sandra Mestres. Pots veure el programa complet a bàsics.

Barcelona, 18 de novembre del 2025 A Carlos Sánchez mai li va fer falta imaginar-se pilotant naus espacials ni apagant incendis per a respondre a la pregunta clàssica de la infància: “Què vols ser de major?”. Ho tenia clar. Mentre uns altres somiaven amb samarretes de futbol o cascos de moto, ell volia ser administrador de finques. Una elecció poc habitual per a un nen, però gens casual: a la seva casa, gestionar comunitats era el dia a dia. “Els meus pares van començar a treballar com a administradors en una habitació del nostre pis, i jo veia com atenien problemes de veïns i solucionaven situacions de tota mena”, recorda Sánchez en conversa amb La Vanguardia. Aquella habitació improvisada va acabar convertint-se en una empresa familiar que avui suma més d’una desena d’empleats i gestiona més de 300 comunitats a Badalona.Sánchez va acompanyar aquest creixement amb formació acadèmica: va estudiar Administració i Direcció d’Empreses i Gestió de la Innovació, per a preparar-se per a exercir l’ofici que havia mamat des de petit. Defineix la professió com a “intensa”, però alhora profundament estimulant. “Al final, estàs acompanyant el dia a dia de les comunitats i ajudant a gestionar el patrimoni més valuós que sol tenir la gent”, explica. Avui, a més exercir com a administrador en l’empresa familiar, és el secretari del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida, des d’on observa de primera mà l’evolució d’un sector tan complex com imprescindible. Des d’aquest diari parlem amb ell per a entendre millor els reptes d’una professió que, encara que discreta, sosté la convivència de milers de llars. Quines són les principals funcions d’un administrador de finques? L’administrador de finques és el responsable de vetllar pel bon funcionament i la conservació de l’immoble. Les seves funcions abasten des de la gestió econòmica i comptable —pressupostos, cobraments, pagaments i liquidacions— fins a la coordinació dels serveis de manteniment de l’edifici. A més, exerceix com a secretari de la comunitat, la qual cosa implica estendre acta en les reunions, custodiar la documentació i assegurar-se que les decisions adoptades en junta s’ajustin a la llei. En resum, és el gestor, mediador i assessor tècnic-jurídic que acompanya a la comunitat perquè tot funcioni correctament. Considera que l’administració de finques és una labor més tècnica o que requereix en grau més alt habilitats psicològiques i de gestió interpersonal? Diria que és una combinació d’ambdues. La part tècnica és fonamental: normativa, comptabilitat, seguretat en les obres, subvencions i, ara, també noves tecnologies. No obstant això, el dia a dia demostra que la clau està en les habilitats socials. Un bon administrador necessita escoltar, mediar i comunicar amb empatia, però també amb fermesa. Treballem amb persones que comparteixen un espai comú i que, sovint, tenen interessos o sensibilitats distintes, la qual cosa influeix directament en la convivència i en la gestió diària. Hi ha comunitats especialment “fàcils” o “difícils” de portar? Realment crec que sí. Diria que hi ha dos grans perfils. Les comunitats més fàcils solen estar formades per veïns implicats, comunicatius i que confien en la gestió de l’administrador de finques. Quan hi ha participació i una bona comunicació, tot flueix amb molta més facilitat. En canvi, les comunitats més complicades solen ser aquelles on existeixen conflictes antics, impagaments o una falta general de participació. Moltes vegades el gran problema és precisament la poca assistència a les reunions o la falta de comunicació d’incidències importants. Curiosament, la dificultat no depèn tant de la grandària de l’edifici. Una comunitat de 200 veïns no té per què ser més complicada que una de 10. Al final, quan hi ha transparència i col·laboració, tot funciona millor. El determinant no és el nombre d’habitatges, sinó la personalitat i l’actitud de les persones que conviuen en la comunitat. Per sort, en els administradors de finques comptem amb el CEMCAF, el Centre de Mediació Immobiliària del Consell de Col·legis d’Administradors de Finques de Catalunya. Quan una comunitat arriba a un punt de conflicte en el qual l’administrador està massa implicat o existeix massa confiança, pot intervenir un mediador extern —un altre administrador especialitzat en resolució de conflictes— que ajuda a reconduir la situació. En la seva experiència, quins perfils de veí generen més conflictes o complicacions dins d’una comunitat? No parlaria d’un perfil únic, sinó d’unes certes actituds que es repeteixen. Per exemple, els qui mai assisteixen a les reunions, però després critiquen totes les decisions preses: no s’impliquen, però qüestionen el que uns altres han decidit. També està qui no considera els elements comuns com a part de la seva propietat. Moltes persones creuen que l’única cosa que els pertany és l’interior del seu pis, quan en realitat l’edifici i les zones comunes també són seves i aporten valor al conjunt. Això sol derivar en una negativa a invertir en rehabilitacions necessàries. Un altre perfil freqüent és el de qui intenta imposar el seu criteri sense escoltar la resta. Sempre existeix aquesta figura que pensa que sap més que els altres i dificulta el diàleg i la presa de decisions. En canvi, el veí informat i participatiu sol ser el millor aliat de l’administrador i també del president de la comunitat —que, al cap i a la fi, és un veí més—, perquè realment valora el treball i la implicació que hi ha darrere de cada gestió. Quin tipus de conflictes entre veïns són més comuns? Els sorolls solen ser un dels problemes més freqüents: festes, animals de companyia —cada vegada més— i situacions com a gossos que es queden solos a casa i ploren o borden. També són habituals els sorolls procedents de bars pròxims. Un altre focus de conflicte són els impagaments de quotes i els desacords en les decisions de les reunions. A vegades, quan dos veïns no coincideixen en un punt de l’ordre del dia, la tensió augmenta. En qüestions com a reparacions o filtracions és impossible resoldre-ho tot al moment: primer cal localitzar l’origen del problema i seguir un procés tècnic. Així i tot, la majoria de situacions se solucionen

Barcelona, 7 de novembre del 2025 Fins a 25 comunitats de veïns han denunciat ja a L&V Gestió de Finques, l’administradora assenyalada per haver buidat els comptes de desenes de comunitats a Viladecans (Barcelona). El cas, destapat en exclusiva per Crònica Global, està ara en mans dels Mossos d’Esquadra, que esperen al fet que els Jutjats de Gavà indiquin quines diligències han de practicar-se per a avançar en la recerca. De moment, i segons ha pogut saber aquest mitjà, les 25 denúncies s’estan agrupant en un únic jutjat d’instrucció, la qual cosa permetrà tramitar la causa de manera molt més coordinada. El focus penalUna vegada unificades, serà el jutge instructor qui analitzi els fets i determini quins delictes podrien haver-se comès, a més d’ordenar les actuacions judicials necessàries —entre elles, la declaració de la responsable de la gestoria, Sandra F. H., i la sol·licitud de documentació comptable. Ara com ara, des de Mossos mantenen la prudència i eviten parlar obertament de “estafa”. No obstant això, les primeres perquisicions apunten al fet que els fets podrien encaixar en els delictes de deslleialtat professional o apropiació indeguda. En la pràctica, tots dos tipus penals tenen a veure amb la gestió irregular de diners aliens, encara que presenten matisos. La deslleialtat professional es dona quan una persona que administra el patrimoni d’uns altres traeix la confiança dipositada en ella, causant un perjudici econòmic sense necessitat de quedar-se directament amb els diners. En canvi, l’apropiació indeguda implica un pas més: retenir o utilitzar per a un mateix els fons que només es tenien en administració. De confirmar-se aquesta línia investigadora, estaríem davant un il·lícit penal de ple dret, amb possibles penes de presó i responsabilitat econòmica per a la responsable de la gestoria, Sandra F. H. Intrusisme professionalL’administradora assenyalada és Sandra F. H., qui malgrat no estar col·legiada, dirigia L&V Gestió de Finques, l’empresa amb seu en el número 54 del carrer Auguet. La seva falta de col·legiació com a administradora professional ha encès totes les alarmes en el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida, que ha manifestat la seva indignació pel que consideren un clar cas d’intrusisme. En un comunicat oficial, el col·legi lamenta “l’estafa comesa a Viladecans per part de L&V Gestió de Finques i el greu perjudici que suposa per a les famílies afectades”, al mateix temps que confirma que Sandra F. H. no forma part del registre professional. “Aquest tipus de pràctiques suposen un risc directe per als consumidors i per als usuaris d’habitatge”, adverteixen. Per això, subratllen que mantenen “una posició ferma i una labor constant en la lluita contra l’intrusisme, amb l’objectiu de protegir els interessos de la ciutadania”. «Igual va haver-hi mala praxi»En paral·lel, en una breu conversa telefònica mantinguda per Crònica Global amb l’administradora denunciada —una crida en la qual retreia a aquest mitjà haver publicat la informació en primícia—, Sandra F. H. va negar ser una lladre i va rebutjar rotundament que existeixin denúncies contra ella. Va assegurar que, en tot cas, “igual va haver-hi mala praxi, però res més”, restant importància a l’acusació d’haver buidat comptes veïnals. La veritat és que, avui dia, consten ja almenys 25 denúncies, corresponents a 25 comunitats perjudicades. Tancament sobtatDesprés de conèixer-se l’escàndol, a la porta de la gestoria va aparèixer una nota impresa i pegada amb zel en la qual es comunicava el “cessament de l’activitat administrativa” de l’empresa. En el mateix comunicat, l’administradora assegurava que s’estava realitzant el traspàs de la documentació de cada comunitat “per a coordinar el lliurament amb el nou administrador o amb el president de la finca”. Al que s’afegia que qualsevol contacte hauria de fer-se “exclusivament per correu electrònic”, advertint que el telèfon habitual deixaria d’estar operatiu. L’Ajuntament es personaPer part seva, l’Ajuntament de Viladecans ha anunciat que es personarà en la causa oberta contra L&V Gestió de Finques. L’alcaldessa, Olga Morales, ja ha encarregat als serveis jurídics municipals una anàlisi urgent per a sumar-se a les denúncies presentades pels veïns afectats. En paral·lel, els equips de serveis socials i mediació mantenen un seguiment actiu per si existissin casos de vulnerabilitat residencial que requereixin una intervenció immediata. Des dels primers avisos, l’Ajuntament va habilitar canals d’assessorament i acompanyament a través de l’Oficina Local d’Habitatge, l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor i les tres oficines de districte, per a orientar als veïns i evitar que el mal econòmic i administratiu fora a més. Així mateix, el consistori ha obert una línia directa de coordinació amb altres administradores de finques de la ciutat amb l’objectiu que les comunitats afectades puguin restablir com més aviat millor la seva gestió ordinària i reprendre pagaments, obres i serveis bàsics que han quedat paralitzats.  Pots llegir la notícia completa a “Igual hubo mala praxis”: la administradora intrusa minimiza el escándalo de Viladecans.

Barcelona, 7 de novembre del 2025 Viladecans està en xoc, i no és una exageració, pel volum de possibles afectats. Una administradora de finques de Viladecans està sent investigada per un presumpte delicte d’apropiació indeguda que supera el milió d’euros, segons les primeres estimacions. No es tractaria d’una estafa en principi, sinó d’un cas d’apropiació indeguda, per fer un ús dels diners per a fins no previstos en la contractació. Les comunitats afectades serien moroses en el personal de manteniment, i en obres realitzades, on fins i tot va haver-hi vesses pels veïns, i els diners no va arribar a les empreses contractades. De moment, s’han registrat 25 denúncies de comunitats de propietaris, encara que no es descarta que la xifra augmenti, que l’administradora gestionava prop de 120 comunitats de veïns de Viladecans (65.000 habitants), que ha tancat l’empresa, L&V Gestió de Finques ,sense previ avís. Preocupació per l’abast del frau L’alcaldessa de Viladecans, Olga Morales, ha admès en els micròfons de COPE CATALUNYA la seva inquietud davant la magnitud del cas. Segons Morals, moltes comunitats encara estan avaluant l’abast real del perjudici econòmic en els seus comptes. Algunes d’elles es trobaven immerses en obres de gran envergadura, com a reformes de façanes o treballs estructurals, amb vesses que podien aconseguir els 250.000 euros. «Estem fent una estimació d’un milió i mig d’euros», ha assenyalat. El risc dels administradors no col·legiats El Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida ha denunciat que l’administradora investigada no estava col·legiada. Aquesta situació suposa un greu problema per als afectats, ja que no compten amb la cobertura de l’assegurança de responsabilitat civil que empara als professionals col·legiats. Lorda Ciuró, assessora jurídica del col·legi, ha insistit en la importància de verificar sempre la col·legiació del professional contractat. Ciuró creu que no contractar professionals regulats es deu més al «desconeixement» que a un motiu econòmic. «Igual que quan vas al metge t’assegures que és col·legiat i un bon professional, aquí hauríem de fer el mateix», ha sentenciat. Mentrestant, els Mossos d’Esquadra estan recopilant totes les denúncies per a unificar la causa en un únic jutjat i evitar recerques judicials múltiples. Pots llegir la notícia completa a Investigan a una administradora de fincas en Viladecans por presuntamente apropiarse de más de un millón de euros.