Barcelona, 19 de març del 2026 Hi ha gestos que semblen inofensius i que, tanmateix, encara que moltes vegades siguin de manera involuntària, originen alguns conflictes greus a les comunitats de veïns. Arrossegar una cadira, moure un moble sense aixecar-lo del terra, posar una rentadora a última hora o caminar amb talons de matinada són accions que poden formar part de la vida diària, però que, quan es repeteixen o es produeixen en determinats moments, poden convertir-se en alguna cosa més que una lleu molèstia. El que comença com un simple soroll domèstic pot acabar escalant fins a convertir-se en una disputa veïnal, una queixa formal o fins i tot un procés judicial. Per això existeix una regulació que ho estableix. No és el soroll, sinó quan, com i quant es repeteix. La legislació vigent en matèria de propietat horitzontal no prohibeix fer soroll, però sí que posa el focus en quan aquest soroll deixa de ser assumible per començar a ser molest. Patricia Briones, coordinadora de la Comissió Legislativa del Consell General de Col·legis d’Administradors de Finques d’Espanya, ho explica a La Vanguardia: “No tot soroll en una comunitat de propietaris és jurídicament perseguible i, per tant, sancionable”, sinó només aquell que supera certs límits i afecta de manera real la convivència. Accions completament normals com moure mobles, utilitzar electrodomèstics o fer petites obres no són sancionables per si mateixes, però poden arribar a ser-ho si es produeixen de manera persistent, amb una intensitat elevada o en horaris de descans. És aquí on la llei comença a intervenir, especialment quan aquest soroll, com explica Briones, “per la seva intensitat, evidència, permanència o reiteració, excedeix el que és tolerable en la convivència veïnal i menyscaba de manera notable l’ús i gaudi dels habitatges”. Rubén Llach, vicepresident del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, afegeix un matís clau que explica per què aquest tipus de conflictes són tan habituals: el soroll té un component profundament subjectiu. “El que per a tu és molest, per a mi no ho és”, assenyala, de manera que no tots els veïns perceben igual una mateixa situació. Tanmateix, aquesta subjectivitat s’equilibra amb elements objectius com les ordenances municipals, que estableixen límits de decibels i franges horàries i que són les que, en última instància, determinen quan un soroll deixa de ser acceptable. El problema no comença al jutjat, sinó molt abans, al replà Abans que hi hagi denúncies, informes acústics o intervencions de la comunitat, hi ha un punt previ que sol fallar: la comunicació directa entre veïns. I és precisament aquí on, segons els experts, es podrien evitar la majoria de conflictes. “El primer que caldria fer és parlar”, insisteix Llach, que subratlla que en un alt percentatge dels casos qui genera el soroll ni tan sols n’és conscient. Pot tractar-se d’algú que ha perdut audició i apuja massa el volum de la televisió, d’un veí que no percep com es transmet el so a través de l’estructura de l’edifici, o d’hàbits quotidians que, sense intenció, acaben afectant altres persones. Tanmateix, cada cop és més habitual que aquest pas s’eviti, reflex d’un deteriorament evident en l’educació i la convivència. Allò que en altres temps hauria estat suficient amb una simple conversa directa entre veïns, ara arriba directament a l’administrador, es comenta a la comunitat o es transforma en un conflicte més gran del que era en origen. I és en aquest moment quan la situació deixa de ser només una mera molèstia per convertir-se en un problema. Quan el soroll es converteix en un problema legal? Un cop s’ha intentat la via del diàleg, que és el que tots els administradors de finques recomanen abans d’anar més enllà, si les molèsties persisteixen, el següent pas és formalitzar la situació dins de la comunitat. Tal com explica Patricia Briones, es pot “sol·licitar al president de la comunitat que requereixi al propietari o ocupant de l’habitatge que cessi les activitats molestes”. A partir d’aquí, el president pot requerir formalment al veí que posi fi a l’activitat i, si no hi ha canvis, la comunitat pot iniciar una “acció de cessació” prevista a la Llei de Propietat Horitzontal. Les conseqüències poden ser molt més greus del que molts propietaris imaginen. Segons explica Briones, aquest tipus de procediments poden acabar amb una sentència que obligui al cessament definitiu de l’activitat molesta i fins i tot, en els casos més extrems, “amb la privació del dret d’ús de l’habitatge durant un període de fins a dos anys a Catalunya i fins a tres anys a la resta d’Espanya”. Si qui genera el soroll és un llogater, el procés pot derivar directament en la resolució del contracte de lloguer. Llach confirma que, tot i que no és habitual, hi ha situacions en què el conflicte escala fins a aquest nivell, especialment quan es tracta de molèsties persistents, acreditades i que afecten diversos veïns. En aquests casos, el jutge pot intervenir amb mesures contundents si considera que s’han esgotat totes les vies prèvies i que la convivència està greument deteriorada. No hi ha apps ni intuïció que valguin: el soroll s’ha de demostrar oficialment. Un dels errors més comuns entre veïns és creure que percebre un soroll molest és suficient perquè tingui validesa legal. Tanmateix, perquè una queixa prosperi, cal demostrar que se superen els límits fixats per la normativa, cosa que, com recorda Briones, s’ha d’acreditar “mitjançant prova concloent en el cas concret”. Encara que molta gent ho cregui, Llach explica que ni les aplicacions mòbils ni les percepcions personals serveixen, ja que les mesuraments s’han de fer amb sonòmetres professionals, normalment a través de tècnics municipals o empreses especialitzades, que són els únics que poden certificar si aquest soroll supera els nivells permesos. Tot i així, hi ha un terreny intermedi en què la llei no sempre pot intervenir per mediar. Hi ha sorolls que no superen els llindars legals i que, tanmateix, continuen sent molestos per a qui els pateix. En aquests casos, el conflicte ja no
