Premsa

Barcelona, 15 de maig del 2026 La llei permet reclamar judicialment les quotes impagades i fins i tot embargar béns del veí morós, però arribar a embargar l’habitatge sol ser un dels escenaris menys habituals. Quan una comunitat de propietaris acumula impagaments, la imatge que sol aparèixer és força directa: un veí deixa de pagar durant anys, la comunitat el demanda i acaba perdent el pis. La realitat jurídica, però, funciona d’una manera força diferent. La llei sí que permet reclamar el deute, executar béns i fins i tot arribar a l’embargament i a una eventual subhasta de l’immoble, però entre una cosa i l’altra hi ha una cadena de passos, filtres i limitacions que fan que aquest desenllaç sigui poc freqüent. A Catalunya existeix, a més, una particularitat que pot generar certa confusió. La propietat horitzontal catalana es regula mitjançant el Llibre cinquè del Codi civil de Catalunya i no directament per la Llei de propietat horitzontal (LPH) estatal. Tanmateix, en aquest assumpte concret hi ha una excepció rellevant: el procediment de reclamació judicial de deutes comunitaris continua depenent essencialment de normes estatals. «En aquest assumpte és curiós que no hi hagi tantes diferències, perquè les competències en dret processal no estan transferides a les comunitats autònomes», explica Rubén Llach, vicepresident del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida. «És l’única part de la LPH que sí que apliquem a Catalunya». Això significa que, tot i que Catalunya tingui un règim propi en matèria de propietat horitzontal, l’anomenat procediment monitori especial per reclamar quotes impagades continua funcionant essencialment sota l’esquema estatal. El procediment tampoc comença directament en un jutjat. Abans hi ha una fase interna dins de la mateixa comunitat que resulta imprescindible i on solen aparèixer alguns dels errors més freqüents. Segons explica Llach, un dels errors habituals consisteix a aprovar acords genèrics per a futurs morosos. Per exemple, decidir que qualsevol veí que superi un determinat deute serà demandat automàticament. «Cada acció judicial, cada acció processal, ha de tenir una aprovació ad hoc específica», assenyala. Això significa que la comunitat ha de convocar una junta —ordinària o extraordinària—, incloure l’assumpte a l’ordre del dia i aprovar expressament la liquidació d’un deute concret contra un propietari determinat. A més, el deute ha d’aparèixer perfectament detallat. No n’hi ha prou amb indicar que un veí deu una quantitat global. «No pots dir: l’Antonio deu 800 euros. Cal detallar-ho: gener del 25, febrer del 25… de dalt a baix», explica Llach. Aquest requisit també apareix en les explicacions d’Ismael Istambul, soci director d’Iberum Abogados, que assenyala que ha de constar expressament el deute exacte i la necessitat de pagament. Després s’ha d’emetre un certificat d’impagament per part del secretari de la comunitat —o del president en aquells casos en què assumeixi aquesta funció—. Amb aquesta documentació preparada arriba la via que normalment utilitzen les comunitats: el procediment monitori. A la pràctica, el recorregut sol seguir una seqüència força definida. Primer, la comunitat ha de celebrar una junta i incloure expressament la reclamació a l’ordre del dia. Després ha d’aprovar la liquidació concreta del deute i emetre un certificat on consti detalladament el que es deu. Segons l’article 21 de la Llei de propietat horitzontal, aquesta certificació i l’acreditació de la notificació al propietari formen part de la documentació necessària per acudir als tribunals. Amb això es pot iniciar el procediment monitori, que, si prospera i acaba reconeixent judicialment el deute, obre la porta a una fase posterior d’execució i eventual embargament. Segons l’article 21 de la Llei de propietat horitzontal, la comunitat pot reclamar les quantitats degudes mitjançant un procediment especial per a les quotes comunitàries. La demanda ha d’anar acompanyada del certificat de l’acord que aprova la liquidació del deute i de l’acreditació que el propietari ha estat notificat. Istambul defineix el monitori com «un procediment especial del nostre ordenament jurídic que facilita qualsevol recobrament davant d’un impagament incontrovertit i vençut». El funcionament és relativament senzill. La comunitat presenta una demanda simplificada davant del jutjat, indicant el deute i aportant el certificat corresponent. Després, el jutjat comunica la reclamació al propietari i aquest disposa de diverses opcions: pagar, oposar-s’hi o no respondre. Si paga, l’assumpte s’acaba. Si s’hi oposa, el procediment pot derivar cap a un judici declaratiu. I si no respon o el deute queda reconegut judicialment, es pot iniciar l’execució. En teoria, el monitori va néixer precisament per agilitzar aquest tipus de reclamacions. A la pràctica, però, diversos experts assenyalen que la rapidesa depèn molt més del funcionament concret del jutjat que no pas del procediment en si. Luis Alonso Bueno, advocat especialitzat en aquestes reclamacions, explica que, segons la seva experiència, molts monitoris estan tan saturats com altres vies judicials i que el veritable coll d’ampolla sol ser estructural. «Els jutjats estan majoritàriament col·lapsats», explica. També assenyala que les recents modificacions processals i la introducció dels anomenats Mitjans Adequats de Solució de Controvèrsies (MASC), introduïts mitjançant la Llei orgànica 1/2025, han afegit nous passos previs. En les reclamacions comunitàries, segons explica Llach, normalment aquests mecanismes no es tradueixen en negociacions complexes. «Quan algú deu diners a una comunitat, què negocies? No es negocia mai cap quita. És molt estrany». El més habitual és oferir calendaris de pagament o fraccionaments. La gran pregunta apareix després: quan es passa de reclamar el deute a embargar? La resposta curta és que l’embargament arriba únicament quan existeix un deute reconegut judicialment i el deutor continua sense pagar. «Si el deutor no compleix, es podrà executar i es podrà embargar», explica Istambul. La llei permet embargar béns fins i tot per quantitats relativament reduïdes. Però això no significa automàticament que una comunitat es quedi amb l’habitatge. I aquí apareix una de les diferències més importants entre l’imaginari popular i la pràctica real. «Tu no et quedes el pis; això es diu així en el llenguatge del carrer», explica Llach. El que passa realment és diferent: la comunitat sol·licita al jutjat l’execució de béns per recuperar el seu deute. Si s’arribés a

Barcelona, 14 de maig del 2026 Què hi ha darrere del bon funcionament d’una comunitat de propietaris? Molt més que gestionar incidències. La figura de l’Administrador/a de Finques té un paper clau en el dia a dia de les comunitats, assessorant, acompanyant els propietaris i ajudant-los a prendre decisions que afecten la convivència i el funcionament de l’edifici. Els dies 14 i 17 de maig, betevé va emetre una càpsula amb Carlos Sánchez, secretari del CAFBL i Administrador de Finques col·legiat, en què explica el valor de la professió i la importància de comptar amb un professional qualificat per a la gestió d’una comunitat. Durant la seva intervenció, Sánchez posa en valor el paper dels Administradors i Administradores de Finques com a figures de confiança que no només gestionen incidències, sinó que també assessoren, orienten i faciliten la presa de decisions en qüestions que formen part del dia a dia de moltes persones. Una visió de la professió que posa el focus en la professionalitat, l’acompanyament i la bona convivència dins de les comunitats de propietaris.. Pots veure el clip complet a Instagram. 

Barcelona, 13 de maig del 2026 A Catalunya, les comunitats de propietaris poden utilitzar ara mecanismes legals específics per intentar impedir noves vivendes turístiques als seus edificis, mentre diversos ajuntaments endureixen les restriccions i deixen de concedir llicències Les maletes entrant i sortint a qualsevol hora, les festes nocturnes, veïns diferents cada pocs dies o ascensors sotmesos a un ús constant formen part, des de fa anys, de la convivència quotidiana en molts edificis. Però a Catalunya les comunitats de propietaris compten ara amb més eines per intentar limitar aquest tipus d’activitat, tant mitjançant acords interns com recorrent, en casos extrems, als tribunals. La legislació catalana ha endurit especialment la capacitat d’actuació de les comunitats davant dels pisos turístics, en un context en què ciutats com Barcelona o L’Hospitalet de Llobregat han deixat de concedir noves llicències i estudien reduir progressivament aquest tipus d’allotjaments. A escala estatal, el gran canvi va arribar amb la reforma de la Llei de propietat horitzontal. L’article 17.12 va rebaixar la majoria necessària per limitar o prohibir els pisos turístics dins d’una comunitat: abans era necessària la unanimitat i ara n’hi ha prou amb una majoria de tres cinquenes parts. «És la reforma més important que s’ha fet en aquest àmbit», explica Ismael Istambul, advocat i soci director d’Iberum Abogados. «Fins ara s’exigia unanimitat i, a partir d’aquesta reforma, s’exigeixen tres cinquenes parts, fet que suposa un gran avenç en l’autonomia de la comunitat de propietaris perquè abans era impossible i ara ja hi ha marge». Catalunya, però, aplica un sistema encara més específic. Segons explica Montserrat Bassas, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, les comunitats poden acordar la prohibició de nous pisos turístics mitjançant una doble majoria reforçada: quatre cinquenes parts dels propietaris i quatre cinquenes parts de les quotes de participació. La pràctica, a més, facilita assolir aquest percentatge. Bassas explica que la llei catalana permet aprovar inicialment l’acord amb majoria simple dels assistents a la junta i obrir després un termini de 30 dies per completar les quatre cinquenes parts necessàries. Durant aquest període, les persones que no manifestin formalment la seva oposició passen a computar a favor de l’acord. «T’has d’oposar expressament enviant un burofax o una notificació fefaent al secretari administrador. I només així es computarà el teu vot en contra», assenyala. A més, els propietaris morosos no es tenen en compte per calcular aquestes majories reforçades. Els administradors de finques recomanen, a més, que aquestes limitacions no es quedin únicament en un acord intern de la comunitat. El més aconsellable és elevar-les a escriptura pública i inscriure-les posteriorment al Registre de la Propietat. El motiu és pràctic. Si la prohibició no hi consta inscrita, un nou comprador podria al·legar que desconeixia aquesta limitació i no quedar-hi vinculat. «Un acord que no ha tingut accés al Registre de la Propietat no li pots imposar», resumeix Bassas. En paral·lel a aquestes restriccions civils, també existeix la via administrativa. A Barcelona, per exemple, fa anys que no es concedeixen noves llicències turístiques i l’Ajuntament preveu eliminar-les progressivament de cara al 2028. Segons Bassas, aquesta política ha desplaçat part de la pressió turística cap als municipis de l’entorn metropolità. «Durant el mandat de l’alcaldessa Colau ja es va dir que no s’expedirien més llicències i això va fer que totes les ciutats de l’entorn es veiessin beneficiades per un increment de l’interès pels seus pisos turístics», explica. La tendència també s’ha estès a altres municipis. Com detalla Bassas, a Badalona també existeix actualment una prohibició municipal de noves llicències i moltes comunitats estan reaccionant mitjançant modificacions estatutàries. En altres poblacions, com Vilafranca del Penedès, passa una cosa similar. Ara bé, les limitacions aprovades per les comunitats no solen afectar les persones que ja exercien legalment l’activitat turística abans del canvi normatiu. «La regla general és que aquesta llei no t’afecta perquè no té efectes retroactius», explica Istambul. És a dir, les persones que ja tenien llicència i explotaven legalment el pis turístic mantenen, en principi, aquest dret. Una altra situació diferent és la dels pisos turístics que generen problemes greus de convivència. En aquests casos, les comunitats poden recórrer a l’anomenada acció de cessació, prevista tant en la legislació catalana com en la Llei de propietat horitzontal. Es tracta d’una via judicial pensada per a activitats molestes o reiterades. El procediment sol començar amb un requeriment formal del president o de l’administrador de la finca, normalment mitjançant burofax. Després, la comunitat ha d’aprovar en junta l’inici d’accions judicials. «Cal un avís del president d’una manera fefaent», explica Istambul. «Després s’ha de decidir en junta que s’iniciarà una demanda». Si el conflicte persisteix, la comunitat pot presentar una acció de cessació davant dels tribunals. En casos especialment greus, el jutge podria fins i tot acordar la privació temporal de l’ús de l’habitatge. No obstant això, tant advocats com administradors reconeixen que aquesta via encara s’utilitza de manera limitada i que la majoria de comunitats intenta evitar arribar als jutjats. Segons Bassas, en municipis com Badalona o Vilafranca les comunitats opten sobretot per blindar-se preventivament mitjançant canvis estatutaris, sense necessitat d’interposar demandes de cessació. Istambul coincideix que bona part de l’efecte d’aquestes accions és dissuasiu. «Tot el que sigui un burofax i una junta que dissuadeixi d’iniciar aquesta acció, beneït sigui», assenyala. «Evitar el procediment judicial és un gran assoliment per a la comunitat». Darrere d’aquestes restriccions també hi ha un debat creixent sobre la convivència dins dels edificis residencials. «Des del punt de vista dels administradors de finques col·legiats, considerem que no facilita la convivència el fet que en un mateix edifici coexisteixin l’ús residencial i l’ús turístic», sosté Bassas. La vicepresidenta del col·legi professional assenyala que molts dels conflictes no tenen a veure únicament amb el soroll. També apareixen problemes derivats de l’ús intensiu dels ascensors, les portes o les zones comunes per part de persones que desconeixen el funcionament habitual de l’edifici i només hi romanen uns quants dies. «Són usos i interessos molt diferents», resumeix. Pots llegir la

Barcelona, 5 de maig del 2026 La Lourdes Ciuró, assessora jurídica del CAFBL, ha participat al programa Connecta’t per analitzar la situació actual de l’habitatge, la convivència a les comunitats i la importància de la professionalització del sector de l’administració de finques. Pots veure el programa complet a Connecta’t amb Quim Mandado, Lourdes Ciuró i Pere Carrió – TV Sabadell. 

Barcelona, 3 de maig del 2026 Rosario M. viu en un edifici de dotze plantes a Esplugues de Llobregat ara cobert de bastides perquè es fan obres de rehabilitació per millorar l’eficiència energètica. La intervenció s’ha acollit al programa d’ajudes dels fons Next Generation (NGEU), però d’entrada cadascun dels 48 propietaris de la comunitat ha hagut de fer una derrama d’uns 9.600 euros, que han pagat de manera fraccionada a raó d’un rebut extraordinari de 400 euros cada mes durant els darrers dos anys que a Rosario se li han fet eterns. Amb una pensió de viudetat d’uns 900 euros, no podia fer front a la derrama; per això ha llogat una habitació de casa seva, ho ha preferit a sol·licitar un préstec personal, com han fet altres veïns. És previst que l’obra s’acabi abans del 30 de juny, que és la data límit per accedir a les ajudes. Els diners públics del NGEU han estat un motor de rehabilitació tot i que molt enfocat en l’estalvi energètic. A partir d’ara, sense aquests recursos i amb un parc d’habitatges envellit que reclama manteniment urgent, l’horitzó per a moltes comunitats de propietaris amb les finances fràgils passa per fer derrames, que cada cop seran més freqüents i més feixugues. A Catalunya hi ha uns 2,8 milions d’habitatges, el 74% dels quals en edificis plurifamiliars. La gran majoria, gairebé el 70%, es van construir abans del 1980, quan els estàndards tècnics eren inferiors als actuals. Als materials de baixa qualitat s’hi van afegir, en alguns moments de les dècades dels 50, 60 i 70, les presses i el poc control. Sobretot en alguns barris de les grans ciutats. “En una època en què calia fer molt d’habitatge a un preu assequible i es va ajustar molt la qualitat dels materials” explica Francisco Diéguez, director general de l’ITeC (Institut de Tecnologia de la Construcció). Amb el pas dels anys, l’exposició a les condicions climàtiques i la falta de manteniment, una part d’aquests edificis arriben al present necessitats d’una intervenció integral, no només per fer-los més eficients, sinó per fer-los més segurs. El president del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (Cafbl), Lorenzo Viñas, porta la comptabilitat dels ensorraments d’edificis a Catalunya. “N’hi va haver sis el 2025” assegura. L’any passat, els Bombers de la Generalitat van haver d’efectuar 2.550 intervencions relacionades amb patologies d’edificacions, despreniments de façana, esquerdes i caiguda d’elements, més que el 2024, i van comptabilitzar 109 salvaments en edificis esfondrats. “La façana és la peça de l’edifici que sol concentrar les actuacions de rehabilitació perquè està més exposada als factors climàtics de sol, vent o pluja”, explica Diéguez. També és la part que deixa més visibles els desperfectes (fissures i pèrdua d’elements) i sobre la qual cal intervenir per millorar l’estalvi energètic. Però són els problemes estructurals els que solen encendre les alarmes. Des del 2011 i fins el 2024, a Catalunya s’han fet prop de 100.000 inspeccions tècniques de l’edifici (ITE), a què estan obligats els edificis d’habitatges de més de 45 anys d’antiguitat i, després cada 10 anys. Una de cada tres ITE (amb dades del 2023) és favorable però detecta deficiències considerades importants, que s’han de resoldre. Més del 14% presenten riscos per a l’estabilitat de l’edifici i per a les persones. Problemes estructurals A Barcelona, la Federació d’Associacions Veïnals (FAVB) ha denunciat que hi ha almenys 8.000 habitatges amb problemes estructurals greus a la ciutat, “molts dels quals posen en perill la vida dels habitants”, asseguren. Estan ubicats al Besòs, la Pau, la Trinitat Vella i el Carmel. Precisament, arran de l’esfondrament d’un edifici al carrer Canigó de Badalona el febrer del 2024, que va deixar tres morts i unes 400 famílies afectades, la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, s’ha implicat en el problema de la degradació de les construccions. En el seu informe anual al Parlament lliurat el 16 de març passat, toca el crostó a les administracions públiques en temes com ara la falta de control en el compliment del deure de passar l’ITE, en el suport i l’acompanyament als propietaris perquè efectuïn les obres necessàries o per poder fer front a la complexa burocràcia de les subvencions que acaba sent desincentivadora. Però reconeix que hi ha moltes comunitats sense recursos que eludeixen les seves responsabilitats. “És important tenir en compte que la propietat d’un habitatge no sempre ve acompanyada d’una capacitat econòmica suficient per mantenir-lo en condicions dignes i adequades”, recorda la síndica, que insta els governs a “preveure ajuts econòmics específics vinculats a l’execució dels programes de rehabilitació resultants de les ITE”. En aquest mateix sentit s’expressa Lorenzo Viñas. “En aquests últims quatre anys ens hem enfocat en la sostenibilitat del nostre parc d’habitatges però la primera de les preocupacions que hauríem de tenir és la seguretat, tenim molts edificis que són un veritable perill, una bomba de rellotgeria”, assenyala. Pla estatal d’habitatge Ara bé, coincidint amb la fi del NGEU, el govern espanyol acaba d’aprovar el pla estatal d’habitatge 2026-2030, dotat amb 7.000 milions d’euros –el 40% del qual l’han d’aportar les comunitats autònomes– que preveu una línia d’ajudes per al foment de la rehabilitació. No obstant això, l’executiu de l’estat insisteix en la millora energètica com a eix principal de les actuacions subvencionables, tal com estableix l’esborrany del pla de renovació d’edificis. Els administradors de finques ja anticipen que els recursos del pla estatal d’habitatge seran insuficients perquè calculen per a Catalunya suposaran uns 35 milions d’euros anuals. “Això és la xocolata del lloro”, es lamenta el president del Cafbl. Aquest col·lectiu professional està en la primera línia del coneixement directe tant de la salut del parc d’habitatges, com de les situacions de dificultat econòmica i vulnerabilitat de molts propietaris. Davant la caiguda de les subvencions del NGEU, demanen que s’habilitin eines alternatives de finançament com ara facilitar els préstecs bancaris a comunitats de propietaris amb avals públics i terminis de retorn llargs perquè l’impacte sigui menor. La cultura de la previsió Arran de l’increment de les obligacions de

Barcelona, 30 d’abril del 2026 Dues expertes expliquen què pot fer la comunitat davant d’un propietari que descuida la neteja dels excrements i l’orina de les seves mascotes. L’habitatge ens aïlla de tot allò que ens molesta del món exterior, però, de vegades, els problemes del carrer arriben fins a l’edifici. Un exemple són els excrements dels gossos o dels gats. Hi ha propietaris que permeten que els excrements de les seves mascotes embrutin el carrer, però també el terra del balcó, la terrassa o el pati interior de la comunitat. No es tracta de situacions puntuals. L’advocada i coordinadora de la Comissió Legislativa del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España (CGCAFE), Patricia Briones, confirma a La Vanguardia que «els conflictes derivats de la presència d’excrements de mascotes en patis interiors o en elements privatius d’ús exclusiu són força habituals a les comunitats de propietaris». Perquè, tot i que es tracti d’un espai d’ús privat, «la manca de recollida dels excrements genera molèsties a la resta de veïns, com ara males olors, problemes de salubritat i fins i tot la proliferació de plagues», explica Briones. Testimonis de veïns Diversos veïns de l’àrea metropolitana de Barcelona afectats per aquest conflicte veïnal han explicat el seu cas a La Vanguardia. Carmen Biescas, veïna de Santa Coloma de Gramenet, denuncia que un propietari no recull els excrements que el seu gos deixa al pati interior de l’edifici, fet que provoca una olor persistent des de fa mesos. A Ripollet, Begoña Sánchez assegura que l’orina de l’animal del pis superior cau diàriament sobre el seu balcó. Per la seva banda, Susana Márquez, resident a Terrassa, explica que el deficient manteniment de la safata de sorra d’un gat de l’habitatge situat sota del seu provoca males olors que percep cada vegada que surt al balcó. Què diu la Llei de propietat horitzontal? A Barcelona hi ha una ordenança municipal que obliga totes les persones que passegen gossos a recollir-ne els excrements i a llençar aigua quan orinen en espais públics. Per tant, «si això és obligatori a la via pública, en una comunitat el propietari ha de recollir immediatament els excrements i netejar tot allò que embruti l’animal, ja sigui en zones privades o comunes», insisteix Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (CAFBL). Tant Carbonell com Briones manifesten que l’article 7.2 de la Llei de propietat horitzontal, que regula la convivència entre els propietaris de pisos i locals d’un mateix edifici, faculta la comunitat per actuar davant d’activitats molestes, insalubres o nocives. Així, si a un veí li resulta molest el mal olor d’excrements o d’orina d’un animal procedent de l’habitatge d’un altre propietari, pot actuar per posar fi a la situació. A més de recórrer a la Llei de propietat horitzontal, convé tenir present la Llei 7/2023, de 28 de març, de protecció dels drets i el benestar dels animals. «En el seu article 26 estableix que els titulars o les persones que convisquin amb animals de companyia tenen el deure de protegir-los, així com l’obligació d’adoptar les mesures necessàries per evitar que la seva tinença o circulació ocasioni molèsties, perills, amenaces o danys a les persones, a altres animals o als béns», apunta Briones. Les advocades recorden que està expressament prohibit mantenir de manera habitual gossos i gats en terrasses, balcons, terrats, trasters o patis, fet que pot comportar multes de fins a 200.000 euros. Per tant, evitar molèsties entre veïns no és només una qüestió de civisme, sinó també una obligació, ja que es tracta de garantir la cura i el benestar d’un ésser viu. Pots llegir la notícia completa a Si un vecino deja los excrementos de su perro o gato en el balcón o zonas comunes, puede perder el uso de su vivienda: esto es lo que dice la ley. 

Barcelona, 27 d’abril del 2026 Un dels errors més freqüents en una comunitat de veïns neix d’una idea aparentment lògica, però equivocada: pensar que allò que està just davant del nostre habitatge ens pertany. El balcó que fem servir cada dia, el tros de paret que veiem des de la terrassa o la part de façana que queda al costat de la nostra finestra semblen formar part de casa nostra, però no sempre és així. En propietat horitzontal, aquesta frontera entre el que és privat i el que és comú és molt menys intuïtiva del que molts propietaris imaginen. La qüestió no és menor, perquè afecta decisions molt habituals com pintar una zona exterior, canviar l’aspecte d’un balcó, col·locar una estructura o instal·lar un aparell d’aire condicionat. El problema és que, tal com adverteixen a La Vanguardia Montse Bassas, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (CAFBL), i Rubén Llach, també vicepresident del CAFBL, la façana no és del veí que la té al davant, sinó de tota la comunitat. “La façana i el balcó són elements comunitaris i no privatius”, explica Bassas. Per això, un propietari no pot decidir pel seu compte canviar el color de la façana o alterar l’aspecte exterior de l’edifici. No només perquè hagi de comptar amb l’aprovació de la comunitat, sinó perquè, a més, la normativa municipal impedeix al propietari “alterar els elements comuns ni la configuració o l’estat exterior de l’edifici”. La façana no és teva, encara que la vegis des de casa teva El problema, explica Bassas, és que molts veïns, quan adquireixen un habitatge, no acaben d’assumir què significa viure en comunitat, cosa que implica acceptar que hi ha elements privatius i elements comunitaris, fins i tot quan aquests elements estan molt a prop del nostre habitatge o passen pel seu interior. La façana és un d’aquests elements i, en aquest cas, la resposta és clara: no s’hi pot actuar com si fos una paret pròpia. Llach assegura, a més, que no importa que el canvi sigui menor, ja que si l’actuació té un impacte estètic exterior —i sempre que les ordenances municipals ho permetin— requereix autorització de la comunitat: “No és un acord ordinari, perquè requereix majoria de tots els propietaris”, explica. “No puc col·locar una unitat d’aire condicionat a la façana perquè és un element comunitari”. Rubén Llach, Vicepresident del CAFBL. Tot i que el punt de partida sigui la façana, el cas dels aparells d’aire condicionat serveix per entendre fins on arriben realment aquest tipus de conflictes. N’hi ha prou amb passejar per qualsevol carrer per comprovar que moltes façanes estan plenes d’unitats exteriors, fet que pot donar la sensació que és una pràctica permesa quan, en realitat, no ho és. “No puc col·locar una unitat d’aire condicionat a la façana perquè és un element comunitari”, adverteix Llach, recordant que la seva instal·lació implica intervenir sobre un element que no és privatiu i que, a més, altera l’estètica de l’edifici. En la mateixa línia, Bassas trasllada aquesta idea al dia a dia de ciutats com Barcelona, on aquesta imatge és habitual: “Està prohibit tenir-lo a la façana. El que passa és que Barcelona és plena de condensadors”. La clau, explica, és que moltes d’aquestes instal·lacions s’han fet sense permís i es mantenen durant anys sense que ningú actuï, ja sigui per manca de denúncia o d’intervenció administrativa, però això no significa que siguin correctes ni que no puguin generar problemes en el futur. A aquesta limitació s’hi afegeix, a més, el paper de la normativa municipal, que en molts casos regula de manera específica què es pot col·locar a la façana i què no, amb l’objectiu de preservar el paisatge urbà. Tal com assenyala Llach, “moltíssimes ordenances prohibeixen l’ús dels evaporadors o de les unitats d’aire condicionat a la façana”, de manera que un veí que l’instal·li sense autorització no només s’exposa que la comunitat l’obligui a retirar-lo, sinó també a una possible sanció per part de l’Ajuntament si la infracció arriba a detectar-se. El conflicte, però, sol aparèixer amb més claredat quan l’edifici afronta una rehabilitació de façana, moment en què l’Administració aprofita per exigir que es restableixi la uniformitat i que aquests aparells es traslladin a espais permesos, com la coberta. “Quan fas una intervenció, l’administració pública t’obliga a posar-ho a dalt”, explica Bassas, cosa que introdueix un problema pràctic que molts propietaris no havien previst fins aquell moment. “Quan fas una intervenció, l’administració pública t’obliga a posar-ho a dalt, cosa que genera un cost econòmic inesperat”. Montse Bassas, Vicepresidenta del CAFBL. I és que portar la instal·lació fins a la coberta no és una qüestió menor, especialment per a qui viu en plantes baixes o intermèdies, ja que implica recorreguts molt més llargs i equips més potents. “Si jo visc al principal i he de posar una màquina a dalt de tot, tota aquella canonada i la força que ha de tenir aquella màquina és molt superior i, per tant, és molt més car”, explica Bassas. Així, el que semblava una qüestió menor passa, de sobte, a tenir un impacte econòmic considerable. No sempre val demanar perdó després Quan un veí actua sense permís, la comunitat no només pot requerir-li que corregeixi l’actuació, sinó que té la capacitat d’exigir la reposició a l’estat original dels elements comuns alterats, cosa que en la pràctica implica retirar l’aparell o desfer la modificació realitzada. “Se’l podria demandar per actuació o obra inconsentida i el jutge l’obligarà a retirar-lo”, adverteix Llach, deixant clar que, si el conflicte escala, la via judicial sol donar la raó a la comunitat. Existeix, això sí, un matís important en la normativa catalana, i és que, si l’actuació és visible però no afecta l’estructura ni genera perjudicis addicionals, i la comunitat no actua durant un període de quatre anys, es pot entendre que hi ha hagut una acceptació tàcita. Tanmateix, confiar en aquest marge és arriscat, ja que n’hi ha prou amb un requeriment previ o una intervenció administrativa perquè el propietari

Barcelona, 21 d’abril del 2026 Testos amb flors de colors recolzats a les baranes, d’altres penjats de les parets o fins i tot del sostre, plantes a terra… Afegir color i aroma als balcons amb flors sembla inofensiu, un simple gest ornamental. Tanmateix, aquest costum pot veure’s limitat, ja que “existeixen problemes d’estètica, seguretat, responsabilitat civil i fins i tot d’afectació a la integritat estructural de l’edifici”, explica Ana Bozalongo Antoñanzas, advocada i membre de la Comissió Legislativa del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España. «Pot posar testos grans, petits, blaus o blancs, sempre que no afectin l’estructura ni la seguretat de l’immoble.» Elisabet Carbonell, Vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida. En la varietat hi ha el gust, però aquesta dita no sempre es pot aplicar. El disseny dels balcons n’és un exemple. En primer lloc, cal entendre que el balcó és una zona comunitària d’ús privatiu. És a dir, s’hi pot fer el que el propietari vulgui, “sempre que no dugui a terme actuacions que alterin elements comuns o generin molèsties, riscos o perjudicis a tercers”, recorda Bozalongo. “Un veí pot posar testos grans, petits, blaus o blancs, sempre que no afectin l’estructura ni la seguretat de l’immoble”, explica Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (CAFBL). L’estètica sí que importa Bozalongo explica que “la comunitat pot establir criteris d’homogeneïtat —tipus, mides o ubicacions— sobre els elements visibles des de l’exterior, incloent-hi la possibilitat d’exigir autorització prèvia quan es pretenguin instal·lar plantes sobre suports o ancoratges a la façana o jardineres penjants”. En estar alterant un element comú, això requereix el control de la junta. “L’absència de permís pot obligar el propietari a retirar la jardinera i fins i tot es podria actuar judicialment contra ell si no compleix aquest acord”. Només així s’evitarà “la degradació visual de l’immoble com a conjunt unitari”, resumeix l’advocada. Penjar testos per fora de la barana Carbonell subratlla la diferència entre l’interior del balcó i l’exterior. La part externa d’aquesta zona forma part de la façana, de manera que alterar-ne l’estètica pot ser sancionable. “Si tens un test penjat dins del teu balcó o recolzat a terra, no hi ha inconvenient, sempre que no sigui sobredimensionat, però si està a fora, això ja és perillós”, assenyala. Carbonell és clara en explicar que “l’única funció de la barana, com a element comunitari, és protegir la persona que és a la terrassa”, i que “no es poden penjar testos per fora de la barana del balcó perquè altera l’estètica de la façana i pot ser un risc imminent per als vianants”. Per la seva banda, Bozalongo coincideix que “és un risc que s’ha d’evitar” i explica que la comunitat de propietaris pot exigir-ne la retirada si percep que existeix un perill clar i que, en cas d’incompliment, “poden acudir a l’acció de cessació i fins i tot a mecanismes administratius si el risc afecta la via pública”. El pes dels testos és un inconvenient A més dels testos penjats a la barana, totes dues advocades destaquen un altre factor rellevant que sovint passa desapercebut: el pes de les jardineres de gran format o d’obra, amb un elevat contingut de terra i aigua de reg, perquè “poden generar sobrecàrregues superiors a les previstes capaces de provocar deformacions, fissures i fins i tot, en casos extrems, col·lapses parcials”, explica Bozalongo. Això pot arribar a causar, per tant, perjudicis al veí de sota. Com a recomanació, Carbonell indica que “els testos estiguin airejats, elevats, perquè quan es reguin o si plou no s’entollin d’aigua”. Altres molèsties provocades pels testos Més enllà dels problemes d’estètica i seguretat, Bozalongo destaca un altre aspecte clau: les molèsties. “El reg incontrolat que provoca degoteigs constants d’aigua, la caiguda de fulles, terra o residus sobre els pisos inferiors o als vianants del carrer, constitueix una immissió indeguda clarament evitable”. Davant d’aquesta problemàtica, la comunitat de propietaris “pot exigir l’adopció de sistemes de reg adequats que evitin vessaments, així com establir franges horàries o condicions d’ús que minimitzin els perjudicis”, aclareix. Aquesta advocada també posa el focus en el fet que el creixement descontrolat de plantes o arbres que envaeixen zones comunes o terrasses d’altres veïns, fent ombra o limitant les vistes, “pot portar el veí afectat a exigir al propietari la poda, reubicació o limitació de les plantes, amb la finalitat de restablir un ús equilibrat dels espais i evitar perjudicis a tercers”, informa Bozalongo. Com actuar davant la negativa d’un veí El procés davant d’aquestes situacions, ja siguin molestes o perilloses, sempre és el mateix. Això sí, “el sistema és clar en el seu plantejament, però és complex en la seva aplicació”, adverteix Bozalongo. En qualsevol cas, cal advertir l’administrador que s’està produint aquesta situació. Si no es fa cas de l’advertiment, se li dona un termini per rectificar aquesta actuació segons la normativa vigent i, si tot i així no es rectifica, la comunitat pot exercir els seus drets legals contra el propietari. En el cas que el dany derivi de la caiguda d’un test per una instal·lació negligent, la responsabilitat recau en el propietari i ocupant que el va col·locar, qui, segons indica l’article 1.902 del Codi Civil, està obligat a reparar el dany causat. Aquí entrarà en joc l’asseguradora de la llar en cas que cobreixi la responsabilitat civil. En canvi, “si el dany es veu afavorit per defectes en elements comuns com, per exemple, baranes en mal estat, s’obre la porta a una concurrència de culpes amb implicació parcial de la comunitat”, conclou l’advocada. Pots llegir la notícia completa a Colgar macetas en la barandilla del balcón y lo que dice la ley: “La ausencia de permiso puede obligar al propietario a retirar la jardinera”. 

Barcelona, 19 d’abril del 2026 És primavera i tornes a sortir a la terrassa per gaudir del sol. Ho intentes, però hi ha un problema: l’arbre del teu veí ha crescut massa en els últims mesos i ara gairebé no deixa passar la llum. On abans hi havia sol, ara hi ha ombra. És llavors quan sorgeix el dubte: es pot fer alguna cosa o toca resignar-se a passar l’estiu sense poder gaudir de la terrassa com abans? La situació, més habitual del que sembla, no sempre té una resposta clara a primera vista. Que l’arbre estigui dins d’una propietat privada no significa que el seu impacte es limiti a qui el té. L’ombra, la caiguda de fulles o fins i tot la pèrdua de vistes poden afectar directament l’ús de l’habitatge confrontant, i aquí és on comencen els conflictes. La clau, com expliquen els experts, no és només qui és el propietari, sinó si aquest element està generant un perjudici real al veí. El dret individual està condicionat per l’impacte en els altres veïns “El caràcter privatiu d’un element no empara el seu ús perjudicial”, explica a La Vanguardia Patricia Briones, advocada i coordinadora de la Comissió Legislativa del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España (CGCAFE). És una idea que, segons explica, s’aplica de manera constant en comunitats de propietaris, on el dret individual sempre està condicionat per l’impacte en la resta de veïns. En el cas dels arbres, aquest límit no és abstracte, sinó que està força definit. El Codi Civil, als articles 591 i 592, estableix distàncies mínimes respecte a plantar arbres a prop de la línia divisòria entre veïns: dos metres per a arbres alts i 50 centímetres per a arbustos. Com detalla Briones, si no es respecten aquestes distàncies, “el veí pot exigir que s’arranquin o es retirin els arbres”. Per això, el problema no comença quan l’arbre molesta, sinó molt abans, en el moment que es planta sense respectar aquestes regles. A partir d’aquí, el conflicte sol evolucionar. El que en el seu moment semblava una planta sense importància acaba creixent, i amb ella apareixen les primeres conseqüències. Branques que envaeixen l’espai del veí, arrels que s’escolen al seu terreny o una acumulació constant de fulles en terrasses alienes. En aquests casos, la llei també és clara: es pot exigir la poda de les branques que sobresurten. I si són les arrels les que envaeixen, el mateix afectat les pot tallar dins de la seva propietat, tal com recull el Codi Civil. «Si jo tinc una terrassa i algú planta un arbre que m’impedeix veure el que abans veia, també m’està generant un perjudici.» Elisabet Carbonell, Vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida. Però no tots els problemes són tan visibles. De fet, molts dels conflictes més habituals tenen a veure amb una cosa menys tangible: la pèrdua de llum o de vistes, una qüestió que sol generar més dubtes entre els veïns perquè no sempre està clar si es pot reclamar. Des de la pràctica diària, Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (CAFBL), insisteix que l’anàlisi no es limita al que envaeix físicament l’espai. “S’han de respectar les distàncies i les ubicacions dels arbres, perquè poden generar ombra, brutícia o problemes a la terrassa del veí”, explica. És a dir, l’impacte no només es mesura en metres, sinó també en com afecta l’ús normal de l’habitatge. En aquest sentit, introdueix un matís que molts propietaris no contemplen fins que es veuen afectats. “Si jo tinc una terrassa i algú planta un arbre que m’impedeix veure el que abans veia, també m’està generant un perjudici”, assenyala. En aquests casos, la qüestió deixa de ser únicament estètica per convertir-se en una limitació real de l’espai. «La comunitat o el veí afectat poden exigir que es respecti la normativa i que es corregeixi la situació si genera perjudicis.» Patricia Briones, Advocada i coordinadora de la Comissió Legislativa del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España.  Amb tot, que existeixi aquest dret a reclamar no significa que el conflicte es resolgui de manera automàtica. En la majoria de casos, el procés comença per una comunicació directa entre veïns o, si no funciona, per un requeriment formal. Carbonell explica que l’habitual és intentar primer una via de mediació abans d’escalar el problema, una cosa que forma part del dia a dia en la gestió de comunitats. Si la situació es manté i el perjudici és clar, aleshores sí que es pot plantejar la via legal. “La comunitat o el veí afectat poden exigir que es respecti la normativa i que es corregeixi la situació si genera perjudicis”, insisteix Briones, recordant que el dret de propietat mai és absolut dins d’un entorn compartit. A la pràctica, molts d’aquests conflictes no arriben directament als tribunals, però tampoc es resolen tan ràpid com els veïns esperen. Carbonell reconeix que és habitual que aquestes situacions s’allarguin en el temps, sobretot quan una de les parts no percep el problema com a tal. “Hi ha propietaris que no consideren que estiguin causant un perjudici, perquè l’arbre és dins del seu habitatge”, explica. Això complica qualsevol intent d’acord i obliga, en molts casos, a passar per un requeriment formal. Només quan aquesta via falla i el perjudici es manté, el conflicte pot escalar i acabar en una reclamació o fins i tot als tribunals. El problema és que, més enllà del que digui la llei, aquest tipus de conflictes solen moure’s en una zona intermèdia on no tot és blanc o negre, ja que un arbre pot complir la norma i tot i així generar tensions. És aquí on apareix una realitat que els experts veuen cada dia: que molts problemes no neixen per incomplir la llei, sinó per estirar-ne els límits més del que és raonable. I aquest és, precisament, el punt en què tots ens hauríem d’aturar: no tant en el que permet la llei, sinó fins on és

Barcelona, 12 d’abril del 2026 Els ministres de Sumar del Govern central han encoratjat aquests dies els llogaters a demanar la pròrroga de dos anys del lloguer que recull el reial decret del 21 de març abans que decaigui aquest mes al Congrés, tal com es preveu. Els contractes que vencin entre el 22 de març del 2026 i el 31 de desembre del 2027 tenen dret a estendre’s dos anys més, indica la norma que va aprovar l’Executiu contra els efectes de la crisi a l’Orient Mitjà. Ara bé, aquesta mesura no sempre surt a compte i, de fet, té una aplicació una mica més baixa del que s’ha difós, afirmen col·legis professionals i juristes. Tot això és per “l’embolic legislatiu” que envolta l’accés a l’habitatge, afirmen les fonts consultades, fet que dificulta aclarir-se i saber del cert quina llei i quins articles són més profitosos en cada circumstància. Les complicacions per orientar-se són tantes que fins i tot en el mateix sector de l’habitatge hi ha discrepàncies i dubtes seriosos sobre com incorporar aquest decret i què passarà si finalment decau per falta de suports parlamentaris. “Cal mirar les circumstàncies del contracte per veure si hi ha pròrrogues millors”, avisa el sector. De moment, al Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida han detectat que una part dels llogaters surten perjudicats per aquesta aprovació. Lourdes Ciuró, directora jurídica de l’entitat, explica que han trobat casos de llogaters els contractes dels quals vencen d’aquí poques setmanes i el propietari dels quals no ha avisat de l’extinció en els quatre mesos mínims preceptius que indica la llei d’Arrendaments Urbans (LAU). Què passa llavors? Que en aquestes circumstàncies els llogaters tenen dret al que es coneix com a pròrroga tàcita: l’extensió de fins a tres anys del contracte obligatòriament. Això passa, com s’ha esmentat abans, quan el propietari del pis no informa de la finalització del lloguer almenys quatre mesos abans de la data d’expiració. “Els llogaters que demanen la pròrroga del contracte de dos anys en aquestes circumstàncies perden un any de lloguer”, afirma Ciuró. En la mateixa línia apunta Joan Manuel Trayter, catedràtic de Dret Administratiu i president de l’Asociación Española de Derecho Urbanístico. Aquest especialista avisa que la vigència del decret té lloc en 30 dies naturals, “i no hàbils com s’ha donat a entendre”. Fins i tot va més enllà: Trayter afirma que la llei impedeix demanar una pròrroga quan el contracte encara no s’ha acabat. Diferents anàlisis que es duen a terme en aquest moment en l’àmbit jurídic indiquen que els contractes realment subjectes a aquest reial decret són molt limitats. La major part correspondria als arrendaments en què el propietari és una persona física i que es van signar entre el 19 de desembre del 2018 i el 24 de gener del 2019, a més dels que es van signar en zones tensionades entre el 6 de març i el 31 de desembre del 2019, sempre que l’arrendador sigui una persona física. “Cada situació difereix en funció de la personalitat jurídica de l’arrendador, de la data de la signatura i de si hi ha possibilitat d’obtenir una pròrroga més gran inclosa a la LAU”, continua Ciuró. Per això, recomana assessorar-se amb compte abans de demanar la pròrroga automàtica de dos anys del decret. De fet, en determinades circumstàncies hi ha opcions millors per gaudir durant més temps del lloguer. La base, considera Trayter, és la llei d’Arrendaments Urbans, que va ser reformada pel reial decret llei 7/2019, que va entrar en vigor el 5 de març del 2019. Això obliga a distingir entre els contractes signats a partir d’aquella data i els anteriors, ja que el règim temporal de durada i pròrrogues no és uniforme. Pots llegir la notícia completa a Juristes i col·legis professionals alerten de limitacions en la pròrroga de lloguers.