Nom de l'autor: adminwpcafbl

Barcelona, 31 de març del 2026 El bust de vaca de l’antiga lleteria de la carretera de Sants continua envoltat de caixes i cables de fibra òptica. Va ser un dels desgavells que l’historiador Agus Giralt va difondre a les xarxes socials el 2021 per lamentar els embolics de cables a les façanes del barri, dels quals no se’n lliuren ni les que conserven valor arquitectònic i sentimental. Seguint l’exemple, no pocs internautes van compartir imatges similars d’altres punts de Barcelona. “Potser hi ha més consciència, però canvi real no n’hi ha hagut”, observa Giralt, a qui encara li dolen els mateixos despropòsits que va fotografiar fa gairebé cinc anys: “Continua igual, alguns casos son molt poc respectuosos». “Camines per la ciutat i et trobes cables pertot arreu”, lamenta Mikel Uriondo, president de la Xarxa Veïnal Gòtic. També va alertar el 2021 que la proliferació de tendits a les parets enlletgia el barri històric. “La llei és massa permissiva -opina Uriondo-. En carrers estrets es nota molt, hi ha façanes cablejades de dalt a baix… No s’hauria de permetre”. L’embolic de cables generalitzat amb l’extensió de la cobertura de telefonia i internet de banda ampla ha trastocat l’aspecte de les ciutats. L’Ajuntament de Barcelona ha publicat ara una guia de bones pràctiques per evitar els desordres amb el cablejat, que no és de compliment obligatori. Es tracta d’un pas previ al canvi d’ordenança que el consistori promet, aquest sí preceptiu. Experts consultats per EL PERIÓDICO insisteixen que cal més control de l’administració, que les companyies assumeixin obligacions per revertir l’expansió caòtica dels subministraments i ajudes especialment perquè els edificis s’adaptin per cobrir xarxes. La llei “estableix un interès general per a aquest tipus d’instal·lacions, cosa que justifica qualsevol instal·lació i les companyies es troben legitimades per passar els cables per on vulguin o puguin”, expressa Carlos Fernández, advocat del despatx Roca Junyent. “Les comunitats de propietaris tenen molt poca força sobre el que ja s’ha instal·lat -analitza-. Com que hi ha un buit sobre les façanes que no estan protegides com a patrimoni, no es pot fer res per molta inspecció que hi hagi, tret que la comunitat tingui un acord per negar-se a instal·lar cables”. “Hem d’acabar amb la bretxa digital, però a quin preu?”, es pregunta Josep Maria Boronat, president de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, vinculada al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. “Ens hem acostumat als embolics de cablejat i la ciutat se n’ha ressentit”, avalua. Sosté que la llei espanyola de telecomunicacions “prioritza que hi hagi fibra a tot arreu per sobre de com s’instal·la”, fet que “limita la capacitat de control municipal i impacta de ple en el paisatge urbà”. Per pal·liar-ho, aposta per declarar conjunts protegits zones senceres com Ciutat Vella per blindar-les davant el caos de connexions. “Les comunitats són cada vegada més reticents a acceptar el cablejat”, assegura la vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, Elisabet Carbonell. Explica que els administradors reclamen amb freqüència a les operadores que endrecin caixes i filaments. “Però topem contra una paret, no ens donen cap resposta -afirma-. És molt difícil que les companyies vinguin, canalitzin cablejats i retirin els obsolets. A més, l’ajuntament no acaba d’intervenir ni de penalitzar”. Ràpid abans que ordenat El director gerent de la Federació Catalana d’Empreses de Telecomunicacions, Guillermo Canal, exposa que es va prioritzar un desplegament ràpid i ampli de la fibra òptica en lloc d’ordenat, omplint façanes ja saturades de l’antic cablejat telefònic. “Aquest és un altre problema. Qui retira tota la infraestructura de coure que ja no té ús? Costa una fortuna”, adverteix. “En cap moment es retiren les instal·lacions antigues”, corrobora el secretari del Gremi Metropolità d’Instal·ladors de Barcelona, Juan Antonio Jordán. Es declara partidari d’endurir la legislació, imposar sancions i confiar el manteniment a una única entitat de control: “Les instal·lacions elèctriques estan molt més regulades i es supervisen abans de donar el servei, cosa que no passa en les telecomunicacions. Hi ha diferents companyies, cadascuna ha tirat fibra pel seu compte i, a més, els instal·ladors són de subcontractes que treballen amb preus molt ajustats. Van per feina i no miren si queda millor o pitjor”. Boronat remarca que l’administració ha de ser capaç de “plantar-se davant les grans companyies”. “És un contrasentit que l’esforç d’un particular o una comunitat de veïns per preservar la façana com s’exigeix sigui menyspreat quan es perfora o es fa malbé amb impunitat”, resol. Advoca per un “pacte de ciutat” entre l’ajuntament i les distribuïdores per “prioritzar la protecció del paisatge urbà”, eliminant cablejat en desús i plantejant que els beneficis de les empreses financin el soterrament d’instal·lacions. “Hi ha d’haver un compromís de totes les companyies; si no, serà impossible”, adverteix. A fons perdut “L’únic que pot forçar una campanya perquè això s’arregli és l’administració de l’Estat, però ha de posar diners a fons perdut”, apunta Canal. “S’hauria de subvencionar els edificis sense una instal·lació d’infraestructura comuna de telecomunicacions perquè la posin i, en paral·lel, subvencionar els operadors perquè retirin infraestructures inutilitzades o posin ordre a les instal·lacions”, suggereix. Fernández proposa ampliar la regla que veta cablejat visible a les façanes catalogades a la resta d’immobles: “En les noves instal·lacions, hi hauria d’haver un control previ de l’administració per tractar les façanes com a elements protegits. I si una comunitat vol que es treguin cables, l’administració hauria de ser qui establís la comunicació amb la companyia de telecomunicacions perquè es faci”. “Les inspeccions tècniques d’edificis haurien de revisar el cablejat i les companyies, adquirir el compromís de reubicar-lo”, postula Carbonell. El col·legi d’administradors demana regular que les xarxes de fibra vagin encastades i que el manteniment sigui imperatiu. També vol que les operadores assumeixin el cost d’una llicència per instal·lacions, perquè l’ajuntament les revisi. “Amb regulació i sancions, les companyies no s’hi jugarien res i, fins i tot, els operaris estarien més formats per fer les instal·lacions de manera correcta”, pensa Carbonell. La resposta de les companyies Dues

Barcelona, 29 de març del 2026 Hi ha conflictes veïnals que no comencen amb una discussió forta, sinó amb una cosa molt més quotidiana, com deixar el cotxe només uns centímetres més enllà de la línia o encaixar una moto on sembla que no molesta ningú. Són petites accions que, encara que aparentment inofensives, amb el temps poden acabar generant tensions que passin del replà a la junta de propietaris i, en alguns casos, acabar fins i tot als tribunals. En aquest terreny ambigu, on allò quotidià es creua amb allò legal, apareix un dels dubtes més repetits a les comunitats de veïns: si en una plaça de garatge hi caben un cotxe i una moto, és legal aparcar-los junts o estem davant d’una pràctica que pot acabar generant problemes? Què diu realment la Llei de Propietat Horitzontal El punt de partida és més simple del que molts creuen, i és que la Llei de Propietat Horitzontal no regula de manera específica si es pot o no aparcar més d’un vehicle en una mateixa plaça, cosa que deixa la porta oberta al fet que, en absència d’una prohibició expressa, aquesta pràctica sigui legal sempre que es respectin els límits físics de l’espai. Com explica Peio Mendia, tresorer del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España (CGCAFE), “si físicament hi caben el cotxe i la moto sense sortir de la seva zona delimitada, sí que es podran aparcar els dos vehicles”. Una idea que també comparteix Marta Legarreta, advocada i presidenta de la secció de dret civil de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, en recordar que el propietari té dret a utilitzar la seva plaça amb llibertat, tot i que aquest dret no és absolut i sempre està condicionat per les normes que regulen la comunitat. «Si físicament hi caben el cotxe i la moto sense sortir de la seva zona delimitada, sí que es podran aparcar els dos vehicles.» Peio Mendia, Tesorer del CGCAFE. Aquí és on apareix el matís que marca la diferència entre allò permès i allò problemàtic, i que molts veïns passen per alt: no n’hi ha prou que els vehicles hi càpiguen, sinó que ho han de fer completament dins del perímetre de la plaça, sense envair en cap cas zones comunes ni afectar altres places. Els estatuts: la norma que pot canviar-ho tot A partir d’aquí, una vegada respectats al mil·límetre els límits físics, el següent element clau són els estatuts de la comunitat, un document que molts propietaris desconeixen, però que, a la pràctica, té un pes decisiu en aquest tipus de situacions, asseguren els experts. Aquest document pot introduir limitacions específiques a l’ús de les places de garatge, fins i tot establint que només es pugui aparcar un vehicle per plaça si existeixen raons justificades com la seguretat, la maniobrabilitat o el correcte ús de l’espai. En aquest sentit, Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, explica que “els estatuts van a missa”, una expressió que reflecteix fins a quin punt aquestes normes, un cop inscrites al registre, són de compliment obligatori per a tots els propietaris, inclosos aquells que adquireixen la plaça amb posterioritat. El problema és que modificar aquests estatuts no és senzill, ja que requereix unanimitat dels veïns, una cosa que, com adverteix Mendia, rarament s’aconsegueix quan el conflicte ja és sobre la taula, fet que explica per què moltes comunitats acaben gestionant el problema tard i quan ja ha generat tensions. Quan el problema no és la llei, sinó l’ús Precisament per això, quan els estatuts no són clars —com passa moltes vegades a la pràctica—, entren en joc les normes internes de convivència, és a dir, acords adoptats en junta. Aquests acords, “encara que tenen un rang jurídic inferior, sí que serveixen per ordenar l’ús dels espais i per intervenir quan es detecten comportaments que generen molèsties o riscos”, apunta Legarreta, i en molts casos són el primer pas abans que el conflicte escali. Aquí és on, segons els experts, comencen la majoria de problemes, no tant pel que diu la llei, sinó per com s’utilitza a la pràctica aquest espai que, en teoria, pertany al propietari, però que conviu amb l’ús de la resta de veïns. “Si la gent es comporta de manera cívica i compleix, no ha de passar res”, explica Elisabet Carbonell, però la realitat en molts garatges és molt diferent, amb cotxes mal estacionats, motos que sobresurten, places que dificulten la maniobra del veí o que envaeixen zones de pas… Són situacions que acaben provocant conflictes entre veïns. «Si la gent es comporta de manera cívica i compleix, no ha de passar res.» Elisabet Carbonell, Vicepresidenta del CAFBL. Si el problema persisteix i no es resol per la via del diàleg, la situació pot acabar als tribunals, ja que es tracta d’“un conflicte de caràcter civil que obliga a demostrar la infracció i a iniciar un procediment judicial”, una cosa que pot resultar llarga, complexa i, sobretot, costosa. En aquest sentit, Legarreta recorda que “caldrà provar la infracció i iniciar la via judicial oportuna”, fet que afegeix una dificultat pràctica que molts veïns no tenen en compte. Convé aclarir un punt clau que genera molta confusió, com recorda Legarreta: “La comunitat de propietaris no pot imposar multes directament a un veí per aquest tipus de conductes, ni l’administrador té capacitat sancionadora, ja que aquesta competència correspon exclusivament a l’administració pública”. En altres paraules, no és tant que et puguin sancionar directament des de la comunitat per aparcar dos vehicles a la teva plaça, sinó que, si aquest ús genera problemes o incompleix normes, pots acabar en un escenari legal que sí que tingui conseqüències econòmiques. «La comunitat de propietaris no pot imposar multes directament a un veí per aquest tipus de conductes, ni l’administrador té capacitat sancionadora.» Marta Legarreta. A tot això s’hi suma una realitat que, segons Elisabet Carbonell, hi ha darrere de molts d’aquests enfrontaments i que poques vegades es té en compte: les

Barcelona, 28 de març del 2026 Hi ha decisions en una comunitat de veïns que es poden ajornar durant anys sense que aparentment passi res, fins que un dia deixen de ser opcionals i es converteixen en urgents. És el que passa amb els ascensors: funcionen, pugen i baixen, i durant molt de temps ningú no es planteja que, en realitat, molts d’ells estan lluny de complir les exigències actuals de seguretat. El problema no apareix necessàriament perquè es produeixi una avaria visible, sinó que acostuma a arribar amb una inspecció tècnica que detecta deficiències que, tot i ser invisibles per al veí, obliguen a actuar en terminis concrets i amb costos que moltes comunitats no tenien previstos. Tots els propietaris han de contribuir al manteniment Perquè, tot i que la Llei de Propietat Horitzontal estableix clarament que tots els propietaris estan obligats a contribuir al manteniment de l’ascensor (fins i tot aquells que viuen en plantes baixes), el veritable problema no sol ser jurídic, sinó pràctic: què cal fer quan una inspecció surt desfavorable i per què això passa tan sovint en comunitats que, aparentment, compleixen les seves obligacions. En aquest punt, els experts coincideixen en una idea clau: normalment no es tracta de grans avaries ni de fallades estructurals complexes, sinó de deficiències que es repeteixen en molts ascensors, especialment en els més antics, i que responen a un mateix problema: l’adaptació a les noves exigències de seguretat. Com explica Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (CAFBL), un dels problemes més habituals té a veure amb una qüestió aparentment tan senzilla com l’anivellament: “Quan l’ascensor baixa i arriba a baix, ha d’estar perfectament alineat amb el paviment de sortida.” Petites diferències poden provocar ensopegades i accidents, fet que converteix aquest detall en un aspecte clau en les inspeccions. Tots els ascensors que no disposin d’un sistema de comunicació bidireccional hauran d’incorporar-lo A partir d’aquí, apareixen altres deficiències que, tot i ser menys visibles per a l’usuari, formen part de la mateixa lògica de seguretat que introdueix la normativa actual. Entre aquestes, destaca la protecció davant el tancament de portes automàtiques. “Pots entrar amb un nen o amb un gos, i si aquest surt en l’últim moment, la porta l’ha de detectar i no tancar-se”, explica Carbonell. Per això, és obligatori incorporar sistemes com les cèl·lules fotoelèctriques, dissenyades precisament per evitar aquest tipus de situacions. En la mateixa línia, José María Obis, president de la Comissió de Legislació i Normativa de FEEDA, subratlla que moltes inspeccions desfavorables es deuen a l’absència d’aquests dispositius bàsics de seguretat. Entre les deficiències més habituals, enumera: La manca de cortines òptiques a les portes automàtiques. L’absència de sistemes de control de càrrega. La inexistència o mal funcionament de la comunicació bidireccional a la cabina. Aquest últim element, que permet demanar ajuda en cas de quedar atrapat, s’ha convertit en una exigència imprescindible. “Tots els ascensors que no disposin d’un sistema de comunicació bidireccional hauran d’incorporar-lo”, recorda Obis. Si hi ha un element que resumeix bé el desfasament entre molts edificis i les exigències actuals, és el de les guies. Carbonell explica que en ascensors molt antics “les guies eren de fusta”, un material que avui es considera clarament obsolet i que obliga a fer substitucions més costoses. Obis coincideix en aquest diagnòstic i assenyala que les guies de fusta o cilíndriques són una de les deficiències més freqüents detectades en les inspeccions. Els terminis s’han de complir o les conseqüències poden anar més enllà de l’econòmic El més rellevant, però, no és només identificar aquestes deficiències, sinó entendre per què es repeteixen. I aquí apareix un factor clau: l’envelliment del parc d’ascensors i la dificultat d’adaptar instal·lacions antigues als estàndards actuals sense una planificació prèvia. Com apunta Carbonell, moltes d’aquestes mesures “no estaven previstes en el seu moment”, fet que obliga les comunitats a reaccionar quan arriba la inspecció, i no abans. Una inspecció desfavorable no és només un advertiment tècnic, sinó una obligació amb terminis concrets. Segons Carbonell, la comunitat rep un informe acompanyat del pressupost corresponent i ha d’executar les millores dins dels terminis establerts, que poden anar des d’un any per a determinades adaptacions fins a diversos anys en el cas d’intervencions més complexes. El problema és que no actuar té conseqüències que van més enllà de l’impacte econòmic. “Si no es dona compliment a la normativa, poden paralitzar l’ascensor”, adverteix Carbonell. La responsabilitat recau directament sobre la comunitat de propietaris. A això s’hi afegeix la possibilitat de sancions i, en determinats casos, la pèrdua de cobertura de l’assegurança si es produeix un incident en una instal·lació que no compleix la normativa. Obis recorda que, quan les deficiències no es corregeixen dins del termini, poden augmentar de gravetat fins al punt d’obligar a deixar l’ascensor fora de servei. Aquesta situació, més enllà de la incomoditat, pot afectar directament l’habitabilitat de l’edifici, especialment en comunitats amb persones grans o amb mobilitat reduïda. Tot i que l’impacte econòmic acostuma a ser la principal preocupació dels veïns, els experts coincideixen que l’enfocament hauria de ser un altre. No es tracta només d’evitar una derrama, sinó d’entendre que aquestes mesures responen a una lògica clara: garantir la seguretat en un element que forma part del dia a dia de milions de persones. Pots llegir la notícia completa a Los motivos por los que pueden paralizar tu ascensor aunque funcione correctamente: esto dice la Ley de Propiedad Horizontal

Barcelona, 25 de març del 2026 L’augment del cost de la vida no només impacta en el tiquet de la compra i en el preu de l’habitatge. També és un dels principals motius pels quals alguns veïns no poden fer front a les derrames extraordinàries de la comunitat: la reparació de l’ascensor, l’arranjament de la façana o una reforma urgent. “El context actual fa que els propietaris vegin reduïda la seva capacitat econòmica i que el pagament de les despeses comunitàries no sigui una prioritat”, explica Marta Legarreta, presidenta de la secció de dret civil de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB). Als veïns que no paguen les quotes i les derrames se’ls anomena morosos, i la Llei de Propietat Horitzontal aclareix que no se’ls pot limitar l’ús dels elements essencials, però la manca de pagaments sí que els impedeix accedir a serveis no essencials com la piscina. Aquesta limitació pot ser acordada pels propietaris en junta. Menys morositat, més problemes de convivència Legarreta assegura a La Vanguardia que, “tot i que hi ha comunitats en què la morositat és molt rellevant, el que acostuma a passar són situacions d’impagaments puntuals o retards en els pagaments”. Aquesta idea —que la morositat en els immobles no és actualment preocupant— és compartida per Montse Bassas, administradora de finques i vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, que explica que el 2008 sí que hi va haver un augment de la morositat a causa de la crisi immobiliària, però que ara la manca de pagaments només representa un 1 % dels immobles. Ara bé, quan es produeix, sí que genera tensió entre veïns. “Per què he de pagar jo si el meu veí no paga i després resulta que porta un cotxe millor que el meu?”, diu Bassas per explicar la problemàtica. Això, com assenyala Josep Maria Espinet, advocat especialitzat en dret immobiliari, “pot generar un efecte de contagi: ‘Si aquest no paga, jo tampoc pago’”. Per què un veí deixa de pagar Les quotes de la comunitat, que poden ser mensuals, bimestrals o trimestrals (segons el que s’hagi acordat a la junta de propietaris), inclouen despeses com la neteja de l’escala, l’electricitat de les zones comunes i de l’ascensor, i el manteniment dels jardins, entre d’altres. Aquests costos se situen al voltant dels 100 euros, una xifra que, segons Legarreta, generalment és assumida pels propietaris. El problema, com apunten els especialistes, es troba en les despeses extraordinàries, que exigeixen a tots els veïns desemborsar quantitats poc assumibles. “Vivim tan al dia que la gent no té estalvis ni la planificació necessària per pagar deutes que, en molts casos, superen els 1.000 euros.” Montse Bassas també assenyala que un perfil habitual de morós és el que es dona en immobles heretats. “Quan mor el propietari, pot passar que hi hagi hereus d’un mateix habitatge que estiguin en desacord entre ells o que un pugui pagar i la resta no. El problema és que el deute no es pot dividir. L’ha de pagar un dels germans i després ja s’entendran entre ells.” Passos a seguir per reclamar els pagaments als veïns morosos Si els retards són puntuals, les comunitats no acostumen a interposar accions contra el propietari si la causa està justificada, per evitar acudir als tribunals, subratlla Legarreta. I explica els diferents mecanismes d’actuació: Segons els Mitjans Adequats de Solució de Controvèrsies (MASC) previstos per la Llei Orgànica, es pot iniciar una reclamació formal al propietari morós, en què se li notifica oficialment el deute. El mitjà més habitual és l’OVC (Oferta Vinculant Confidencial), mitjançant la qual se li trasllada una oferta per regularitzar la situació i que, si no obté resposta en el termini d’un mes, deixa oberta la via judicial. Si el deutor no paga o s’hi oposa, la comunitat pot instar el judici, que serà verbal si la reclamació és de fins a 15.000 € i, si supera aquesta quantitat, es tramitarà per judici ordinari. Tanmateix, Bassas adverteix que aquest procés judicial “només fa que allargar el problema, que es pot prolongar una mitjana de dos anys”. Els veïns que vulguin evitar qualsevol judici poden recórrer a la Llei de Propietat Horitzontal i limitar o prohibir l’accés a serveis no essencials com la piscina al propietari morós. Com prohibir l’ús de la piscina a un veí Bassas coincideix amb Legarreta quan afirma que “L’article 21.1 de la Llei de Propietat Horitzontal diu clarament que la junta de propietaris pot acordar mesures dissuasives davant la morositat mentre es mantingui aquesta situació”. En aquest cas, els propietaris s’hauran de reunir i votar (el veí morós no té dret a vot). Amb majoria simple, el morós no podrà utilitzar la piscina ni els altres elements no essencials que s’hagin acordat fins que saldi els deutes. Pots llegir la notícia completa a Se prohibirá el uso de la piscina a los vecinos morosos que no pagan la comunidad: lo que dice el artículo 21 de la Ley de Propiedad Horizontal

Barcelona, 23 de març del 2026 La nostra assessora jurídica, Lourdes Ciuró i Buldó, ha participat a l’Informatiu Migdia de Betevé, on ha analitzat l’augment de la tàcita reconducció en els contractes de lloguer. Durant la seva intervenció, ha explicat que els administradors de finques detecten un increment d’aquesta forma de renovació contractual, que es produeix quan el contracte finalitza i cap de les parts manifesta la voluntat de donar-lo per acabat. L’Informatiu Migdia de Betevé ofereix una visió actualitzada de l’actualitat de la ciutat, abordant temes d’interès per a la ciutadania amb la participació d’experts. Pots recuperar la intervenció completa a l’Informatiu Migdia de Betevé, emesa entre les 16.50 h i les 18.55 h del 23 de març de 2026: betevé notícies migdia

Barcelona, 21 de març del 2026 Una comunitat de veïns feliç passa per un bon administrador de finques que faciliti la convivència i les necessitats de l’escala. Aquest any el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida (CAFBL) compleix 90 anys, en un moment en què l’antiguitat del parc d’habitatges de la capital catalana i la complexa regulació dels lloguers a Catalunya requereixen més que mai ajuda professional. Lorenzo Viñas presideix des de fa tres anys l’entitat, que reivindica una major veu en les polítiques d’habitatge. En l’acte de presentació del 90è aniversari aquesta setmana, van defensar el seu paper social. Com ha canviat la seva missió en gairebé un segle?El col·legi neix el 1936, amb l’aprovació del llavors president Lluís Companys, perquè un grup d’administradors de finques volien ordenar i dignificar una professió que estava dispersa i donar-li un reconeixement jurídic i corporatiu. Avui dia per a nosaltres és clau impulsar la formació dels professionals i ser locomotora dels canvis que afecten l’àmbit de l’habitatge. En aquests moments tenim 2.200 col·legiats [més de 2.000 a l’àrea de Barcelona], administrem més del 80% de les finques i formem més de 4.000 professionals a l’any, últimament fins i tot amb un conveni amb ESADE per millorar l’eficiència empresarial. Quins perfils hi ha actualment en l’administració de finques?És necessari estar col·legiat perquè administrem immobles, que són el bé material més preuat d’una família, en què molts inverteixen tota una vida. Per això tenim una professió d’interès general, protegint drets de consumidors i usuaris. Per col·legiar-se cal tenir determinats estudis universitaris, que en molts casos són de Dret. Hem de conèixer tota la legislació sobre habitatge amb formació molt especialitzada, i en les relacions arrendador-arrendatari, nosaltres estem enmig, vigilant el compliment estricte del contracte, els drets i obligacions de totes dues parts. A les administracions hi ha altres perfils, com els oficials habilitats, i tasques de diferents nivells que van de la comptabilitat a l’atenció de les necessitats i la convivència de les comunitats, l’administració de lloguers o el peritatge judicial. Era més fàcil gestionar amb l’antiga LAU o amb els canvis recents de la Llei d’Habitatge i la seva aplicació pionera a Catalunya?Abans hi havia menys normes, però no ens espanta la regulació; el que ens espanta és la inseguretat jurídica que emanen certes normes actuals. Això sí que ens fa mal. És inseguretat per a nosaltres i els nostres clients. Posi’m un exempleNo poder desnonar un impagament i tardar quatre anys a recuperar la possessió del teu habitatge, de la teva propietat. O suportar una inquiocupació i veure que els afectats han de buscar solucions fora del procés judicial. I en molts casos sense que sigui una vulnerabilitat real. Ha crescut la demanda dels seus serveis, tot i que ara els propietaris són els qui paguen els honoraris?Creixem en col·legiats i en professionals. La legislació és tan aclaparadora que en matèria de lloguers el propietari necessita un professional que l’acompanyi per trobar llogater, gestionar un contracte i administrar el lloguer, si ho desitja. I la despesa és només un petit percentatge, perquè al propietari el que li preocupa és la seguretat. Amb dades de l’ajuntament, el 86% són petits propietaris, i per a molts aquesta inversió és un suport a la seva pensió. Per què molts opten per vendre en lloc de seguir llogant?El més important és aquesta seguretat, per sobre de la rendibilitat. A mi m’han dit: “Senyor Viñas, baixi 50 euros, o el que sigui, i busqui’m una família, una persona resolutiva, seriosa, que no causi problemes a la comunitat, que cuidi el pis i pagui cada mes, encara que sigui ajustant el preu”. El petit propietari prefereix un llogater complidor abans que pujar el preu del lloguer. I l’administrador facilita aquesta gestió i evita mals de cap. Però ara molts opten per vendre per por. Estan en primera línia de la crisi habitacional, al tractar de prop amb llogaters i propietaris. Té solució a Barcelona?Alguns col·lectius diuen que estem al límit del col·lapse i jo diria que la situació és gravíssima, però té solucions. Passa perquè l’Administració Pública ens atengui i escolti. No n’hi ha prou amb crear sòl públic; aplaudim que facin 50.000 habitatges, com promet el president Illa, però quan arribin poden haver passat entre 3 i 5 anys. En canvi, podrien motivar el propietari estalviador que té un o dos pisos, perquè no vengui, que els aporti al lloguer, donant-li seguretat en cas d’impagaments. Quines altres fórmules recomanen a la ciutat?Entre les nostres recomanacions està revisar la densitat dels edificis, per què no l’ampliem? Si vam ser capaços de modificar un pla urbanístic de Barcelona, incrementant un 30% per a habitatge social encara vigent, per què no incrementem la densitat? Els models de llar han canviat. En edificis amb pisos grans cal facilitar la divisió. I en el cas d’oficines i locals comercials de carrers de segona i tercera línia, permetre el canvi d’ús i flexibilitzar les normes d’habitabilitat no seria una bogeria. La ciutat té uns 16.000 locals buits, molts en mal estat i amb impagaments a les comunitats; només amb que es donés ús a habitatge a la meitat guanyaríem 8.000 pisos gairebé immediatament, en mesos o menys d’un any. Serien ideals per a joves i persones grans, i podrien condicionar-se a lloguers reduïts. Quin tipus de llogater té més possibilitats actualment en la lluita per aconseguir pis?No és que els propietaris busquin un perfil determinat, sinó que el nombre d’habitatges no creix i cada vegada hi ha més demanda perquè els tipus de llar s’han diversificat amb més famílies monoparentals, més migrants i més persones que viuen soles. De manera que tenen tants interessats en el seu pis que poden triar els més solvent, deixant de costat fins i tot arrendataris d’ingressos mitjans que podrien pagar però són superats per altres de més solvència. És la perversió del sistema, que deixa fora moltes persones. Tornar a l’administració de finques: l’envelliment dels edificis i el seu manteniment els dóna més feina?El

Barcelona, 19 de març del 2026 Hi ha gestos que semblen inofensius i que, tanmateix, encara que moltes vegades siguin de manera involuntària, originen alguns conflictes greus a les comunitats de veïns. Arrossegar una cadira, moure un moble sense aixecar-lo del terra, posar una rentadora a última hora o caminar amb talons de matinada són accions que poden formar part de la vida diària, però que, quan es repeteixen o es produeixen en determinats moments, poden convertir-se en alguna cosa més que una lleu molèstia. El que comença com un simple soroll domèstic pot acabar escalant fins a convertir-se en una disputa veïnal, una queixa formal o fins i tot un procés judicial. Per això existeix una regulació que ho estableix. No és el soroll, sinó quan, com i quant es repeteix. La legislació vigent en matèria de propietat horitzontal no prohibeix fer soroll, però sí que posa el focus en quan aquest soroll deixa de ser assumible per començar a ser molest. Patricia Briones, coordinadora de la Comissió Legislativa del Consell General de Col·legis d’Administradors de Finques d’Espanya, ho explica a La Vanguardia: “No tot soroll en una comunitat de propietaris és jurídicament perseguible i, per tant, sancionable”, sinó només aquell que supera certs límits i afecta de manera real la convivència. Accions completament normals com moure mobles, utilitzar electrodomèstics o fer petites obres no són sancionables per si mateixes, però poden arribar a ser-ho si es produeixen de manera persistent, amb una intensitat elevada o en horaris de descans. És aquí on la llei comença a intervenir, especialment quan aquest soroll, com explica Briones, “per la seva intensitat, evidència, permanència o reiteració, excedeix el que és tolerable en la convivència veïnal i menyscaba de manera notable l’ús i gaudi dels habitatges”.   Rubén Llach, vicepresident del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, afegeix un matís clau que explica per què aquest tipus de conflictes són tan habituals: el soroll té un component profundament subjectiu. “El que per a tu és molest, per a mi no ho és”, assenyala, de manera que no tots els veïns perceben igual una mateixa situació. Tanmateix, aquesta subjectivitat s’equilibra amb elements objectius com les ordenances municipals, que estableixen límits de decibels i franges horàries i que són les que, en última instància, determinen quan un soroll deixa de ser acceptable. El problema no comença al jutjat, sinó molt abans, al replà Abans que hi hagi denúncies, informes acústics o intervencions de la comunitat, hi ha un punt previ que sol fallar: la comunicació directa entre veïns. I és precisament aquí on, segons els experts, es podrien evitar la majoria de conflictes. “El primer que caldria fer és parlar”, insisteix Llach, que subratlla que en un alt percentatge dels casos qui genera el soroll ni tan sols n’és conscient. Pot tractar-se d’algú que ha perdut audició i apuja massa el volum de la televisió, d’un veí que no percep com es transmet el so a través de l’estructura de l’edifici, o d’hàbits quotidians que, sense intenció, acaben afectant altres persones. Tanmateix, cada cop és més habitual que aquest pas s’eviti, reflex d’un deteriorament evident en l’educació i la convivència. Allò que en altres temps hauria estat suficient amb una simple conversa directa entre veïns, ara arriba directament a l’administrador, es comenta a la comunitat o es transforma en un conflicte més gran del que era en origen. I és en aquest moment quan la situació deixa de ser només una mera molèstia per convertir-se en un problema. Quan el soroll es converteix en un problema legal? Un cop s’ha intentat la via del diàleg, que és el que tots els administradors de finques recomanen abans d’anar més enllà, si les molèsties persisteixen, el següent pas és formalitzar la situació dins de la comunitat. Tal com explica Patricia Briones, es pot “sol·licitar al president de la comunitat que requereixi al propietari o ocupant de l’habitatge que cessi les activitats molestes”. A partir d’aquí, el president pot requerir formalment al veí que posi fi a l’activitat i, si no hi ha canvis, la comunitat pot iniciar una “acció de cessació” prevista a la Llei de Propietat Horitzontal. Les conseqüències poden ser molt més greus del que molts propietaris imaginen. Segons explica Briones, aquest tipus de procediments poden acabar amb una sentència que obligui al cessament definitiu de l’activitat molesta i fins i tot, en els casos més extrems, “amb la privació del dret d’ús de l’habitatge durant un període de fins a dos anys a Catalunya i fins a tres anys a la resta d’Espanya”. Si qui genera el soroll és un llogater, el procés pot derivar directament en la resolució del contracte de lloguer. Llach confirma que, tot i que no és habitual, hi ha situacions en què el conflicte escala fins a aquest nivell, especialment quan es tracta de molèsties persistents, acreditades i que afecten diversos veïns. En aquests casos, el jutge pot intervenir amb mesures contundents si considera que s’han esgotat totes les vies prèvies i que la convivència està greument deteriorada. No hi ha apps ni intuïció que valguin: el soroll s’ha de demostrar oficialment. Un dels errors més comuns entre veïns és creure que percebre un soroll molest és suficient perquè tingui validesa legal. Tanmateix, perquè una queixa prosperi, cal demostrar que se superen els límits fixats per la normativa, cosa que, com recorda Briones, s’ha d’acreditar “mitjançant prova concloent en el cas concret”. Encara que molta gent ho cregui, Llach explica que ni les aplicacions mòbils ni les percepcions personals serveixen, ja que les mesuraments s’han de fer amb sonòmetres professionals, normalment a través de tècnics municipals o empreses especialitzades, que són els únics que poden certificar si aquest soroll supera els nivells permesos. Tot i així, hi ha un terreny intermedi en què la llei no sempre pot intervenir per mediar. Hi ha sorolls que no superen els llindars legals i que, tanmateix, continuen sent molestos per a qui els pateix. En aquests casos, el conflicte ja no

Barcelona, 19 de març del 2026 El CAFBL celebra un acte institucional pel 90è aniversari de la professió. El Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida (CAFBL) va celebrar aquest dimecres l’acte institucional d’inici del 90è aniversari de la professió, on va posar de manifest la manca de “seguretat jurídica” que pateixen els propietaris i la necessitat que la veu dels administradors sigui tinguda en compte en l’elaboració de polítiques d’habitatge. L’acte, al qual va assistir el conseller de Justícia i Qualitat Democràtica de la Generalitat, Ramon Espadaler, va comptar amb una taula rodona sobre el passat, present i futur de la professió, en la qual van participar el president del CAFBL, Lorenzo Viñas, i els expresidents de l’entitat Josep Gual, Enrique Vendrell i Anabel Miró, ha informat el Col·legi en un comunicat aquest dimecres. Durant l’acte, Viñas va agrair l’esforç de les juntes anteriors i va reivindicar el paper del col·legi com a “institució de referència en l’àmbit de l’habitatge”. A més, va destacar la “funció social” dels administradors de finques en àmbits com la convivència veïnal, la rehabilitació, el manteniment dels edificis i l’impuls de la sostenibilitat en el parc residencial. Contractes de lloguer Durant la jornada es van presentar dades elaborades pel Centre de Dades i Estudis Immobiliaris (CDEI) del col·legi, que mostren que el 60% dels contractes de lloguer finalitzen abans del seu venciment. D’aquests, el 90% ho fa per decisió del llogater. D’altra banda, dels contractes que sí arriben al seu venciment, així com de les seves pròrrogues, el 29% es continuen renovant automàticament mes a mes. Aquest fenomen augmenta la precarització del llogater, ja que el propietari pot reclamar la possessió de l’habitatge en qualsevol moment. La corporació subratlla que aquestes dades evidencien que les persones amb més poder adquisitiu “en surten beneficiades” perquè poden accedir a habitatges iguals o millors dels que ja tenen, mentre que les persones amb menys recursos tenen més dificultats per trobar un nou lloguer. A més, assenyalen que el marc normatiu contribueix a la “criminalització de la propietat privada”, per la qual cosa aposten per un marc legal que protegeixi el dret a l’habitatge sense debilitar la seguretat jurídica ni desincentivar l’oferta de lloguer. Pots llegir la notícia completa a Los administradores de fincas de Barcelona y Lleida: el marco normativo «criminaliza» la propiedad.