Nom de l'autor: adminwpcafbl

Barcelona, 23 de març del 2026 La nostra assessora jurídica, Lourdes Ciuró i Buldó, ha participat a l’Informatiu Migdia de Betevé, on ha analitzat l’augment de la tàcita reconducció en els contractes de lloguer. Durant la seva intervenció, ha explicat que els administradors de finques detecten un increment d’aquesta forma de renovació contractual, que es produeix quan el contracte finalitza i cap de les parts manifesta la voluntat de donar-lo per acabat. L’Informatiu Migdia de Betevé ofereix una visió actualitzada de l’actualitat de la ciutat, abordant temes d’interès per a la ciutadania amb la participació d’experts. Pots recuperar la intervenció completa a l’Informatiu Migdia de Betevé, emesa entre les 16.50 h i les 18.55 h del 23 de març de 2026: betevé notícies migdia

Barcelona, 21 de març del 2026 Una comunitat de veïns feliç passa per un bon administrador de finques que faciliti la convivència i les necessitats de l’escala. Aquest any el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida (CAFBL) compleix 90 anys, en un moment en què l’antiguitat del parc d’habitatges de la capital catalana i la complexa regulació dels lloguers a Catalunya requereixen més que mai ajuda professional. Lorenzo Viñas presideix des de fa tres anys l’entitat, que reivindica una major veu en les polítiques d’habitatge. En l’acte de presentació del 90è aniversari aquesta setmana, van defensar el seu paper social. Com ha canviat la seva missió en gairebé un segle?El col·legi neix el 1936, amb l’aprovació del llavors president Lluís Companys, perquè un grup d’administradors de finques volien ordenar i dignificar una professió que estava dispersa i donar-li un reconeixement jurídic i corporatiu. Avui dia per a nosaltres és clau impulsar la formació dels professionals i ser locomotora dels canvis que afecten l’àmbit de l’habitatge. En aquests moments tenim 2.200 col·legiats [més de 2.000 a l’àrea de Barcelona], administrem més del 80% de les finques i formem més de 4.000 professionals a l’any, últimament fins i tot amb un conveni amb ESADE per millorar l’eficiència empresarial. Quins perfils hi ha actualment en l’administració de finques?És necessari estar col·legiat perquè administrem immobles, que són el bé material més preuat d’una família, en què molts inverteixen tota una vida. Per això tenim una professió d’interès general, protegint drets de consumidors i usuaris. Per col·legiar-se cal tenir determinats estudis universitaris, que en molts casos són de Dret. Hem de conèixer tota la legislació sobre habitatge amb formació molt especialitzada, i en les relacions arrendador-arrendatari, nosaltres estem enmig, vigilant el compliment estricte del contracte, els drets i obligacions de totes dues parts. A les administracions hi ha altres perfils, com els oficials habilitats, i tasques de diferents nivells que van de la comptabilitat a l’atenció de les necessitats i la convivència de les comunitats, l’administració de lloguers o el peritatge judicial. Era més fàcil gestionar amb l’antiga LAU o amb els canvis recents de la Llei d’Habitatge i la seva aplicació pionera a Catalunya?Abans hi havia menys normes, però no ens espanta la regulació; el que ens espanta és la inseguretat jurídica que emanen certes normes actuals. Això sí que ens fa mal. És inseguretat per a nosaltres i els nostres clients. Posi’m un exempleNo poder desnonar un impagament i tardar quatre anys a recuperar la possessió del teu habitatge, de la teva propietat. O suportar una inquiocupació i veure que els afectats han de buscar solucions fora del procés judicial. I en molts casos sense que sigui una vulnerabilitat real. Ha crescut la demanda dels seus serveis, tot i que ara els propietaris són els qui paguen els honoraris?Creixem en col·legiats i en professionals. La legislació és tan aclaparadora que en matèria de lloguers el propietari necessita un professional que l’acompanyi per trobar llogater, gestionar un contracte i administrar el lloguer, si ho desitja. I la despesa és només un petit percentatge, perquè al propietari el que li preocupa és la seguretat. Amb dades de l’ajuntament, el 86% són petits propietaris, i per a molts aquesta inversió és un suport a la seva pensió. Per què molts opten per vendre en lloc de seguir llogant?El més important és aquesta seguretat, per sobre de la rendibilitat. A mi m’han dit: “Senyor Viñas, baixi 50 euros, o el que sigui, i busqui’m una família, una persona resolutiva, seriosa, que no causi problemes a la comunitat, que cuidi el pis i pagui cada mes, encara que sigui ajustant el preu”. El petit propietari prefereix un llogater complidor abans que pujar el preu del lloguer. I l’administrador facilita aquesta gestió i evita mals de cap. Però ara molts opten per vendre per por. Estan en primera línia de la crisi habitacional, al tractar de prop amb llogaters i propietaris. Té solució a Barcelona?Alguns col·lectius diuen que estem al límit del col·lapse i jo diria que la situació és gravíssima, però té solucions. Passa perquè l’Administració Pública ens atengui i escolti. No n’hi ha prou amb crear sòl públic; aplaudim que facin 50.000 habitatges, com promet el president Illa, però quan arribin poden haver passat entre 3 i 5 anys. En canvi, podrien motivar el propietari estalviador que té un o dos pisos, perquè no vengui, que els aporti al lloguer, donant-li seguretat en cas d’impagaments. Quines altres fórmules recomanen a la ciutat?Entre les nostres recomanacions està revisar la densitat dels edificis, per què no l’ampliem? Si vam ser capaços de modificar un pla urbanístic de Barcelona, incrementant un 30% per a habitatge social encara vigent, per què no incrementem la densitat? Els models de llar han canviat. En edificis amb pisos grans cal facilitar la divisió. I en el cas d’oficines i locals comercials de carrers de segona i tercera línia, permetre el canvi d’ús i flexibilitzar les normes d’habitabilitat no seria una bogeria. La ciutat té uns 16.000 locals buits, molts en mal estat i amb impagaments a les comunitats; només amb que es donés ús a habitatge a la meitat guanyaríem 8.000 pisos gairebé immediatament, en mesos o menys d’un any. Serien ideals per a joves i persones grans, i podrien condicionar-se a lloguers reduïts. Quin tipus de llogater té més possibilitats actualment en la lluita per aconseguir pis?No és que els propietaris busquin un perfil determinat, sinó que el nombre d’habitatges no creix i cada vegada hi ha més demanda perquè els tipus de llar s’han diversificat amb més famílies monoparentals, més migrants i més persones que viuen soles. De manera que tenen tants interessats en el seu pis que poden triar els més solvent, deixant de costat fins i tot arrendataris d’ingressos mitjans que podrien pagar però són superats per altres de més solvència. És la perversió del sistema, que deixa fora moltes persones. Tornar a l’administració de finques: l’envelliment dels edificis i el seu manteniment els dóna més feina?El

Barcelona, 19 de març del 2026 Hi ha gestos que semblen inofensius i que, tanmateix, encara que moltes vegades siguin de manera involuntària, originen alguns conflictes greus a les comunitats de veïns. Arrossegar una cadira, moure un moble sense aixecar-lo del terra, posar una rentadora a última hora o caminar amb talons de matinada són accions que poden formar part de la vida diària, però que, quan es repeteixen o es produeixen en determinats moments, poden convertir-se en alguna cosa més que una lleu molèstia. El que comença com un simple soroll domèstic pot acabar escalant fins a convertir-se en una disputa veïnal, una queixa formal o fins i tot un procés judicial. Per això existeix una regulació que ho estableix. No és el soroll, sinó quan, com i quant es repeteix. La legislació vigent en matèria de propietat horitzontal no prohibeix fer soroll, però sí que posa el focus en quan aquest soroll deixa de ser assumible per començar a ser molest. Patricia Briones, coordinadora de la Comissió Legislativa del Consell General de Col·legis d’Administradors de Finques d’Espanya, ho explica a La Vanguardia: “No tot soroll en una comunitat de propietaris és jurídicament perseguible i, per tant, sancionable”, sinó només aquell que supera certs límits i afecta de manera real la convivència. Accions completament normals com moure mobles, utilitzar electrodomèstics o fer petites obres no són sancionables per si mateixes, però poden arribar a ser-ho si es produeixen de manera persistent, amb una intensitat elevada o en horaris de descans. És aquí on la llei comença a intervenir, especialment quan aquest soroll, com explica Briones, “per la seva intensitat, evidència, permanència o reiteració, excedeix el que és tolerable en la convivència veïnal i menyscaba de manera notable l’ús i gaudi dels habitatges”.   Rubén Llach, vicepresident del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, afegeix un matís clau que explica per què aquest tipus de conflictes són tan habituals: el soroll té un component profundament subjectiu. “El que per a tu és molest, per a mi no ho és”, assenyala, de manera que no tots els veïns perceben igual una mateixa situació. Tanmateix, aquesta subjectivitat s’equilibra amb elements objectius com les ordenances municipals, que estableixen límits de decibels i franges horàries i que són les que, en última instància, determinen quan un soroll deixa de ser acceptable. El problema no comença al jutjat, sinó molt abans, al replà Abans que hi hagi denúncies, informes acústics o intervencions de la comunitat, hi ha un punt previ que sol fallar: la comunicació directa entre veïns. I és precisament aquí on, segons els experts, es podrien evitar la majoria de conflictes. “El primer que caldria fer és parlar”, insisteix Llach, que subratlla que en un alt percentatge dels casos qui genera el soroll ni tan sols n’és conscient. Pot tractar-se d’algú que ha perdut audició i apuja massa el volum de la televisió, d’un veí que no percep com es transmet el so a través de l’estructura de l’edifici, o d’hàbits quotidians que, sense intenció, acaben afectant altres persones. Tanmateix, cada cop és més habitual que aquest pas s’eviti, reflex d’un deteriorament evident en l’educació i la convivència. Allò que en altres temps hauria estat suficient amb una simple conversa directa entre veïns, ara arriba directament a l’administrador, es comenta a la comunitat o es transforma en un conflicte més gran del que era en origen. I és en aquest moment quan la situació deixa de ser només una mera molèstia per convertir-se en un problema. Quan el soroll es converteix en un problema legal? Un cop s’ha intentat la via del diàleg, que és el que tots els administradors de finques recomanen abans d’anar més enllà, si les molèsties persisteixen, el següent pas és formalitzar la situació dins de la comunitat. Tal com explica Patricia Briones, es pot “sol·licitar al president de la comunitat que requereixi al propietari o ocupant de l’habitatge que cessi les activitats molestes”. A partir d’aquí, el president pot requerir formalment al veí que posi fi a l’activitat i, si no hi ha canvis, la comunitat pot iniciar una “acció de cessació” prevista a la Llei de Propietat Horitzontal. Les conseqüències poden ser molt més greus del que molts propietaris imaginen. Segons explica Briones, aquest tipus de procediments poden acabar amb una sentència que obligui al cessament definitiu de l’activitat molesta i fins i tot, en els casos més extrems, “amb la privació del dret d’ús de l’habitatge durant un període de fins a dos anys a Catalunya i fins a tres anys a la resta d’Espanya”. Si qui genera el soroll és un llogater, el procés pot derivar directament en la resolució del contracte de lloguer. Llach confirma que, tot i que no és habitual, hi ha situacions en què el conflicte escala fins a aquest nivell, especialment quan es tracta de molèsties persistents, acreditades i que afecten diversos veïns. En aquests casos, el jutge pot intervenir amb mesures contundents si considera que s’han esgotat totes les vies prèvies i que la convivència està greument deteriorada. No hi ha apps ni intuïció que valguin: el soroll s’ha de demostrar oficialment. Un dels errors més comuns entre veïns és creure que percebre un soroll molest és suficient perquè tingui validesa legal. Tanmateix, perquè una queixa prosperi, cal demostrar que se superen els límits fixats per la normativa, cosa que, com recorda Briones, s’ha d’acreditar “mitjançant prova concloent en el cas concret”. Encara que molta gent ho cregui, Llach explica que ni les aplicacions mòbils ni les percepcions personals serveixen, ja que les mesuraments s’han de fer amb sonòmetres professionals, normalment a través de tècnics municipals o empreses especialitzades, que són els únics que poden certificar si aquest soroll supera els nivells permesos. Tot i així, hi ha un terreny intermedi en què la llei no sempre pot intervenir per mediar. Hi ha sorolls que no superen els llindars legals i que, tanmateix, continuen sent molestos per a qui els pateix. En aquests casos, el conflicte ja no

Barcelona, 19 de març del 2026 El CAFBL celebra un acte institucional pel 90è aniversari de la professió. El Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida (CAFBL) va celebrar aquest dimecres l’acte institucional d’inici del 90è aniversari de la professió, on va posar de manifest la manca de “seguretat jurídica” que pateixen els propietaris i la necessitat que la veu dels administradors sigui tinguda en compte en l’elaboració de polítiques d’habitatge. L’acte, al qual va assistir el conseller de Justícia i Qualitat Democràtica de la Generalitat, Ramon Espadaler, va comptar amb una taula rodona sobre el passat, present i futur de la professió, en la qual van participar el president del CAFBL, Lorenzo Viñas, i els expresidents de l’entitat Josep Gual, Enrique Vendrell i Anabel Miró, ha informat el Col·legi en un comunicat aquest dimecres. Durant l’acte, Viñas va agrair l’esforç de les juntes anteriors i va reivindicar el paper del col·legi com a “institució de referència en l’àmbit de l’habitatge”. A més, va destacar la “funció social” dels administradors de finques en àmbits com la convivència veïnal, la rehabilitació, el manteniment dels edificis i l’impuls de la sostenibilitat en el parc residencial. Contractes de lloguer Durant la jornada es van presentar dades elaborades pel Centre de Dades i Estudis Immobiliaris (CDEI) del col·legi, que mostren que el 60% dels contractes de lloguer finalitzen abans del seu venciment. D’aquests, el 90% ho fa per decisió del llogater. D’altra banda, dels contractes que sí arriben al seu venciment, així com de les seves pròrrogues, el 29% es continuen renovant automàticament mes a mes. Aquest fenomen augmenta la precarització del llogater, ja que el propietari pot reclamar la possessió de l’habitatge en qualsevol moment. La corporació subratlla que aquestes dades evidencien que les persones amb més poder adquisitiu “en surten beneficiades” perquè poden accedir a habitatges iguals o millors dels que ja tenen, mentre que les persones amb menys recursos tenen més dificultats per trobar un nou lloguer. A més, assenyalen que el marc normatiu contribueix a la “criminalització de la propietat privada”, per la qual cosa aposten per un marc legal que protegeixi el dret a l’habitatge sense debilitar la seguretat jurídica ni desincentivar l’oferta de lloguer. Pots llegir la notícia completa a Los administradores de fincas de Barcelona y Lleida: el marco normativo “criminaliza” la propiedad. 

Barcelona, 18 de març del 2026 Actualment els contractes de lloguer tenen una durada de cinc anys si ets persona física i de set si ets jurídica i, un cop vençut aquest termini, si cap de les dues parts no diu res el contracte es prorroga fins a un màxim de tres anys. Quan passa aquest temps s’obren diverses vies per continuar en aquell pis de manera legal. La tàcita reconducció és la més perjudicial per a l’inquilí i, precisament, la que darrerament està agafant força. Ja es produeix en el 29 % dels contractes, quan el 2015 eren el 6 %, segons alerta a l’ACN el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida. Quines opcions hi ha quan s’acaba el contracte? Quan s’acaba el contracte de cinc o set anys i les pròrrogues legals de fins a tres més, poden passar tres coses: Renovació: fer un contracte nou per uns altres cinc o set anys que respecti topall de lloguers establert i amb els increments anuals corresponents a l’IRAV (que és com l’IPC de l’habitatge). Pròrroga: fer una altra pròrroga amb les mateixes condicions del contracte que s’extingeix pel temps que acordin propietari i llogater. Tàcita reconducció: és l’opció que es produeix quan no diu res ningú. Si no es renova el contracte i tampoc es prorroga l’actual i el llogater segueix pagant, el contracte es va renovant mes a mes o any a any, segons com estigui redactat en el contracte original. A grans trets, si al contracte hi posa que l’import a pagar és de, per exemple, 1.000 euros al mes, la renovació serà mensual. Però si posa que el preu és de 12.000 euros anuals, aquesta reconducció tàcita serà anual. “Et poden fer fora amb tres mesos de marge” Els administradors de finques expliquen que el mecanisme de la tàcita conducció —per evitar renovar el contracte— ja afecta un 29 % dels 20.000 habitatges que gestionen. Això són 23 punts més que el 2015. Aquesta tendència a l’alça s’observa des de la regulació estatal del lloguer d’habitatge del 2023, que va fer possible la contenció de rendes en zones tensionades a Catalunya. “Comporta una precarització del mercat”, alerten a l’Agència Catalana de Notícies. El Sindicat de Llogateres afegeix, de fet, que això vol dir que es pot fer fora el llogater amb tres mesos de marge. “És una inseguretat màxima, perquè d’un moment a l’altre et poden dir que marxis de casa”. Lamenten, a més, que tècnicament la llei no obliga els propietaris a signar nous contractes. Motius per no renovar el contracte Hi ha diverses raons que poden portar a decantar-se per no renovar el contracte de lloguer i fer la tàcita conducció. Les principals són aquestes: No voler abaixar el lloguer: en cas dels grans tenidors, quan es formalitza un contracte poden ser obligats a baixar-ne el preu. La llei diu que en contractes nous ha de ser l’import més baix, o l’índex estatal de referència o el preu del contracte anterior vigent en els darrers cinc anys. I si l’inquilí ha estat pagant un preu que supera l’índex, la propietat l’hauria de baixar. Falta d’incentius: “S’ha disparat la precarietat del llogater perquè el propietari no té cap incentiu per fer un contracte nou”, diu Joan Raldiris, del Col·legi d’Administradors i membre del CDEI. “Hi ha molts llogaters que estan pagant mes a mes perquè el propietari no els vol fer fora, però no vol fer contracte nou. Per tant, hem precaritzat el llogater, que és el que volíem protegir amb les legislacions que hem fet”.  Dubtes sobre el futur de l’habitatge: si un propietari no sap què fer amb el pis, és una manera d’anar passant el temps i saber que en podrà disposar quan vulgui. També pot estar esperant que la llei torni a canviar. De fet, els administradors de finques també han notat una “fugida” de propietaris del mercat de lloguer de grans tenidors, però també de petits arrendadors. “El propietari que té un o dos pisos que els posava per llogar tranquil·lament s’està plantejant si vol llogar i està venent-lo. Això està drenant l’habitatge de lloguer”, conclou Raldiris. Quines opcions té el llogater en aquests casos? Les opcions que té l’inquilí en aquests casos són poques. Pot acceptar la situació amb tot el que comporta o marxar i buscar un altre pis de lloguer, tot i que això també molt complicat. “No hi ha oferta de pisos”, alerten els administradors. I per això molts d’aquests llogaters es queden com estan, fins i tot sabent que amb la nova llei potser podrien estar pagant preus més baixos. Les dades il·lustren aquesta falta d’oferta. “Des de l’entrada en vigor de la llei del 2023 anem tenint un decreixement dels contractes que fem cada mes”, diuen els administradors. Així, si el 2020 van tramitar 12.000 altes de contracte —en plena època covid, que era quan menys se’n feien— el 2025 només van ser-ne 6.500. Tota la informació oficial sobre els contractes del lloguer està disponible en aquesta pàgina. Pots llegir la notícia completa a 3 de cada 10 lloguers ja s’allarguen per la tàcita reconducció.