Normativa i Legislació

Barcelona, 28 de març del 2026 Hi ha decisions en una comunitat de veïns que es poden ajornar durant anys sense que aparentment passi res, fins que un dia deixen de ser opcionals i es converteixen en urgents. És el que passa amb els ascensors: funcionen, pugen i baixen, i durant molt de temps ningú no es planteja que, en realitat, molts d’ells estan lluny de complir les exigències actuals de seguretat. El problema no apareix necessàriament perquè es produeixi una avaria visible, sinó que acostuma a arribar amb una inspecció tècnica que detecta deficiències que, tot i ser invisibles per al veí, obliguen a actuar en terminis concrets i amb costos que moltes comunitats no tenien previstos. Tots els propietaris han de contribuir al manteniment Perquè, tot i que la Llei de Propietat Horitzontal estableix clarament que tots els propietaris estan obligats a contribuir al manteniment de l’ascensor (fins i tot aquells que viuen en plantes baixes), el veritable problema no sol ser jurídic, sinó pràctic: què cal fer quan una inspecció surt desfavorable i per què això passa tan sovint en comunitats que, aparentment, compleixen les seves obligacions. En aquest punt, els experts coincideixen en una idea clau: normalment no es tracta de grans avaries ni de fallades estructurals complexes, sinó de deficiències que es repeteixen en molts ascensors, especialment en els més antics, i que responen a un mateix problema: l’adaptació a les noves exigències de seguretat. Com explica Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (CAFBL), un dels problemes més habituals té a veure amb una qüestió aparentment tan senzilla com l’anivellament: “Quan l’ascensor baixa i arriba a baix, ha d’estar perfectament alineat amb el paviment de sortida.” Petites diferències poden provocar ensopegades i accidents, fet que converteix aquest detall en un aspecte clau en les inspeccions. Tots els ascensors que no disposin d’un sistema de comunicació bidireccional hauran d’incorporar-lo A partir d’aquí, apareixen altres deficiències que, tot i ser menys visibles per a l’usuari, formen part de la mateixa lògica de seguretat que introdueix la normativa actual. Entre aquestes, destaca la protecció davant el tancament de portes automàtiques. “Pots entrar amb un nen o amb un gos, i si aquest surt en l’últim moment, la porta l’ha de detectar i no tancar-se”, explica Carbonell. Per això, és obligatori incorporar sistemes com les cèl·lules fotoelèctriques, dissenyades precisament per evitar aquest tipus de situacions. En la mateixa línia, José María Obis, president de la Comissió de Legislació i Normativa de FEEDA, subratlla que moltes inspeccions desfavorables es deuen a l’absència d’aquests dispositius bàsics de seguretat. Entre les deficiències més habituals, enumera: La manca de cortines òptiques a les portes automàtiques. L’absència de sistemes de control de càrrega. La inexistència o mal funcionament de la comunicació bidireccional a la cabina. Aquest últim element, que permet demanar ajuda en cas de quedar atrapat, s’ha convertit en una exigència imprescindible. “Tots els ascensors que no disposin d’un sistema de comunicació bidireccional hauran d’incorporar-lo”, recorda Obis. Si hi ha un element que resumeix bé el desfasament entre molts edificis i les exigències actuals, és el de les guies. Carbonell explica que en ascensors molt antics “les guies eren de fusta”, un material que avui es considera clarament obsolet i que obliga a fer substitucions més costoses. Obis coincideix en aquest diagnòstic i assenyala que les guies de fusta o cilíndriques són una de les deficiències més freqüents detectades en les inspeccions. Els terminis s’han de complir o les conseqüències poden anar més enllà de l’econòmic El més rellevant, però, no és només identificar aquestes deficiències, sinó entendre per què es repeteixen. I aquí apareix un factor clau: l’envelliment del parc d’ascensors i la dificultat d’adaptar instal·lacions antigues als estàndards actuals sense una planificació prèvia. Com apunta Carbonell, moltes d’aquestes mesures “no estaven previstes en el seu moment”, fet que obliga les comunitats a reaccionar quan arriba la inspecció, i no abans. Una inspecció desfavorable no és només un advertiment tècnic, sinó una obligació amb terminis concrets. Segons Carbonell, la comunitat rep un informe acompanyat del pressupost corresponent i ha d’executar les millores dins dels terminis establerts, que poden anar des d’un any per a determinades adaptacions fins a diversos anys en el cas d’intervencions més complexes. El problema és que no actuar té conseqüències que van més enllà de l’impacte econòmic. “Si no es dona compliment a la normativa, poden paralitzar l’ascensor”, adverteix Carbonell. La responsabilitat recau directament sobre la comunitat de propietaris. A això s’hi afegeix la possibilitat de sancions i, en determinats casos, la pèrdua de cobertura de l’assegurança si es produeix un incident en una instal·lació que no compleix la normativa. Obis recorda que, quan les deficiències no es corregeixen dins del termini, poden augmentar de gravetat fins al punt d’obligar a deixar l’ascensor fora de servei. Aquesta situació, més enllà de la incomoditat, pot afectar directament l’habitabilitat de l’edifici, especialment en comunitats amb persones grans o amb mobilitat reduïda. Tot i que l’impacte econòmic acostuma a ser la principal preocupació dels veïns, els experts coincideixen que l’enfocament hauria de ser un altre. No es tracta només d’evitar una derrama, sinó d’entendre que aquestes mesures responen a una lògica clara: garantir la seguretat en un element que forma part del dia a dia de milions de persones. Pots llegir la notícia completa a Los motivos por los que pueden paralizar tu ascensor aunque funcione correctamente: esto dice la Ley de Propiedad Horizontal

Barcelona, 25 de març del 2026 L’augment del cost de la vida no només impacta en el tiquet de la compra i en el preu de l’habitatge. També és un dels principals motius pels quals alguns veïns no poden fer front a les derrames extraordinàries de la comunitat: la reparació de l’ascensor, l’arranjament de la façana o una reforma urgent. “El context actual fa que els propietaris vegin reduïda la seva capacitat econòmica i que el pagament de les despeses comunitàries no sigui una prioritat”, explica Marta Legarreta, presidenta de la secció de dret civil de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB). Als veïns que no paguen les quotes i les derrames se’ls anomena morosos, i la Llei de Propietat Horitzontal aclareix que no se’ls pot limitar l’ús dels elements essencials, però la manca de pagaments sí que els impedeix accedir a serveis no essencials com la piscina. Aquesta limitació pot ser acordada pels propietaris en junta. Menys morositat, més problemes de convivència Legarreta assegura a La Vanguardia que, “tot i que hi ha comunitats en què la morositat és molt rellevant, el que acostuma a passar són situacions d’impagaments puntuals o retards en els pagaments”. Aquesta idea —que la morositat en els immobles no és actualment preocupant— és compartida per Montse Bassas, administradora de finques i vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, que explica que el 2008 sí que hi va haver un augment de la morositat a causa de la crisi immobiliària, però que ara la manca de pagaments només representa un 1 % dels immobles. Ara bé, quan es produeix, sí que genera tensió entre veïns. “Per què he de pagar jo si el meu veí no paga i després resulta que porta un cotxe millor que el meu?”, diu Bassas per explicar la problemàtica. Això, com assenyala Josep Maria Espinet, advocat especialitzat en dret immobiliari, “pot generar un efecte de contagi: ‘Si aquest no paga, jo tampoc pago’”. Per què un veí deixa de pagar Les quotes de la comunitat, que poden ser mensuals, bimestrals o trimestrals (segons el que s’hagi acordat a la junta de propietaris), inclouen despeses com la neteja de l’escala, l’electricitat de les zones comunes i de l’ascensor, i el manteniment dels jardins, entre d’altres. Aquests costos se situen al voltant dels 100 euros, una xifra que, segons Legarreta, generalment és assumida pels propietaris. El problema, com apunten els especialistes, es troba en les despeses extraordinàries, que exigeixen a tots els veïns desemborsar quantitats poc assumibles. “Vivim tan al dia que la gent no té estalvis ni la planificació necessària per pagar deutes que, en molts casos, superen els 1.000 euros.” Montse Bassas també assenyala que un perfil habitual de morós és el que es dona en immobles heretats. “Quan mor el propietari, pot passar que hi hagi hereus d’un mateix habitatge que estiguin en desacord entre ells o que un pugui pagar i la resta no. El problema és que el deute no es pot dividir. L’ha de pagar un dels germans i després ja s’entendran entre ells.” Passos a seguir per reclamar els pagaments als veïns morosos Si els retards són puntuals, les comunitats no acostumen a interposar accions contra el propietari si la causa està justificada, per evitar acudir als tribunals, subratlla Legarreta. I explica els diferents mecanismes d’actuació: Segons els Mitjans Adequats de Solució de Controvèrsies (MASC) previstos per la Llei Orgànica, es pot iniciar una reclamació formal al propietari morós, en què se li notifica oficialment el deute. El mitjà més habitual és l’OVC (Oferta Vinculant Confidencial), mitjançant la qual se li trasllada una oferta per regularitzar la situació i que, si no obté resposta en el termini d’un mes, deixa oberta la via judicial. Si el deutor no paga o s’hi oposa, la comunitat pot instar el judici, que serà verbal si la reclamació és de fins a 15.000 € i, si supera aquesta quantitat, es tramitarà per judici ordinari. Tanmateix, Bassas adverteix que aquest procés judicial “només fa que allargar el problema, que es pot prolongar una mitjana de dos anys”. Els veïns que vulguin evitar qualsevol judici poden recórrer a la Llei de Propietat Horitzontal i limitar o prohibir l’accés a serveis no essencials com la piscina al propietari morós. Com prohibir l’ús de la piscina a un veí Bassas coincideix amb Legarreta quan afirma que “L’article 21.1 de la Llei de Propietat Horitzontal diu clarament que la junta de propietaris pot acordar mesures dissuasives davant la morositat mentre es mantingui aquesta situació”. En aquest cas, els propietaris s’hauran de reunir i votar (el veí morós no té dret a vot). Amb majoria simple, el morós no podrà utilitzar la piscina ni els altres elements no essencials que s’hagin acordat fins que saldi els deutes. Pots llegir la notícia completa a Se prohibirá el uso de la piscina a los vecinos morosos que no pagan la comunidad: lo que dice el artículo 21 de la Ley de Propiedad Horizontal

Barcelona, 23 de març del 2026 La nostra assessora jurídica, Lourdes Ciuró i Buldó, ha participat a l’Informatiu Migdia de Betevé, on ha analitzat l’augment de la tàcita reconducció en els contractes de lloguer. Durant la seva intervenció, ha explicat que els administradors de finques detecten un increment d’aquesta forma de renovació contractual, que es produeix quan el contracte finalitza i cap de les parts manifesta la voluntat de donar-lo per acabat. L’Informatiu Migdia de Betevé ofereix una visió actualitzada de l’actualitat de la ciutat, abordant temes d’interès per a la ciutadania amb la participació d’experts. Pots recuperar la intervenció completa a l’Informatiu Migdia de Betevé, emesa entre les 16.50 h i les 18.55 h del 23 de març de 2026: betevé notícies migdia

Barcelona, 21 de març del 2026 Una comunitat de veïns feliç passa per un bon administrador de finques que faciliti la convivència i les necessitats de l’escala. Aquest any el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida (CAFBL) compleix 90 anys, en un moment en què l’antiguitat del parc d’habitatges de la capital catalana i la complexa regulació dels lloguers a Catalunya requereixen més que mai ajuda professional. Lorenzo Viñas presideix des de fa tres anys l’entitat, que reivindica una major veu en les polítiques d’habitatge. En l’acte de presentació del 90è aniversari aquesta setmana, van defensar el seu paper social. Com ha canviat la seva missió en gairebé un segle?El col·legi neix el 1936, amb l’aprovació del llavors president Lluís Companys, perquè un grup d’administradors de finques volien ordenar i dignificar una professió que estava dispersa i donar-li un reconeixement jurídic i corporatiu. Avui dia per a nosaltres és clau impulsar la formació dels professionals i ser locomotora dels canvis que afecten l’àmbit de l’habitatge. En aquests moments tenim 2.200 col·legiats [més de 2.000 a l’àrea de Barcelona], administrem més del 80% de les finques i formem més de 4.000 professionals a l’any, últimament fins i tot amb un conveni amb ESADE per millorar l’eficiència empresarial. Quins perfils hi ha actualment en l’administració de finques?És necessari estar col·legiat perquè administrem immobles, que són el bé material més preuat d’una família, en què molts inverteixen tota una vida. Per això tenim una professió d’interès general, protegint drets de consumidors i usuaris. Per col·legiar-se cal tenir determinats estudis universitaris, que en molts casos són de Dret. Hem de conèixer tota la legislació sobre habitatge amb formació molt especialitzada, i en les relacions arrendador-arrendatari, nosaltres estem enmig, vigilant el compliment estricte del contracte, els drets i obligacions de totes dues parts. A les administracions hi ha altres perfils, com els oficials habilitats, i tasques de diferents nivells que van de la comptabilitat a l’atenció de les necessitats i la convivència de les comunitats, l’administració de lloguers o el peritatge judicial. Era més fàcil gestionar amb l’antiga LAU o amb els canvis recents de la Llei d’Habitatge i la seva aplicació pionera a Catalunya?Abans hi havia menys normes, però no ens espanta la regulació; el que ens espanta és la inseguretat jurídica que emanen certes normes actuals. Això sí que ens fa mal. És inseguretat per a nosaltres i els nostres clients. Posi’m un exempleNo poder desnonar un impagament i tardar quatre anys a recuperar la possessió del teu habitatge, de la teva propietat. O suportar una inquiocupació i veure que els afectats han de buscar solucions fora del procés judicial. I en molts casos sense que sigui una vulnerabilitat real. Ha crescut la demanda dels seus serveis, tot i que ara els propietaris són els qui paguen els honoraris?Creixem en col·legiats i en professionals. La legislació és tan aclaparadora que en matèria de lloguers el propietari necessita un professional que l’acompanyi per trobar llogater, gestionar un contracte i administrar el lloguer, si ho desitja. I la despesa és només un petit percentatge, perquè al propietari el que li preocupa és la seguretat. Amb dades de l’ajuntament, el 86% són petits propietaris, i per a molts aquesta inversió és un suport a la seva pensió. Per què molts opten per vendre en lloc de seguir llogant?El més important és aquesta seguretat, per sobre de la rendibilitat. A mi m’han dit: “Senyor Viñas, baixi 50 euros, o el que sigui, i busqui’m una família, una persona resolutiva, seriosa, que no causi problemes a la comunitat, que cuidi el pis i pagui cada mes, encara que sigui ajustant el preu”. El petit propietari prefereix un llogater complidor abans que pujar el preu del lloguer. I l’administrador facilita aquesta gestió i evita mals de cap. Però ara molts opten per vendre per por. Estan en primera línia de la crisi habitacional, al tractar de prop amb llogaters i propietaris. Té solució a Barcelona?Alguns col·lectius diuen que estem al límit del col·lapse i jo diria que la situació és gravíssima, però té solucions. Passa perquè l’Administració Pública ens atengui i escolti. No n’hi ha prou amb crear sòl públic; aplaudim que facin 50.000 habitatges, com promet el president Illa, però quan arribin poden haver passat entre 3 i 5 anys. En canvi, podrien motivar el propietari estalviador que té un o dos pisos, perquè no vengui, que els aporti al lloguer, donant-li seguretat en cas d’impagaments. Quines altres fórmules recomanen a la ciutat?Entre les nostres recomanacions està revisar la densitat dels edificis, per què no l’ampliem? Si vam ser capaços de modificar un pla urbanístic de Barcelona, incrementant un 30% per a habitatge social encara vigent, per què no incrementem la densitat? Els models de llar han canviat. En edificis amb pisos grans cal facilitar la divisió. I en el cas d’oficines i locals comercials de carrers de segona i tercera línia, permetre el canvi d’ús i flexibilitzar les normes d’habitabilitat no seria una bogeria. La ciutat té uns 16.000 locals buits, molts en mal estat i amb impagaments a les comunitats; només amb que es donés ús a habitatge a la meitat guanyaríem 8.000 pisos gairebé immediatament, en mesos o menys d’un any. Serien ideals per a joves i persones grans, i podrien condicionar-se a lloguers reduïts. Quin tipus de llogater té més possibilitats actualment en la lluita per aconseguir pis?No és que els propietaris busquin un perfil determinat, sinó que el nombre d’habitatges no creix i cada vegada hi ha més demanda perquè els tipus de llar s’han diversificat amb més famílies monoparentals, més migrants i més persones que viuen soles. De manera que tenen tants interessats en el seu pis que poden triar els més solvent, deixant de costat fins i tot arrendataris d’ingressos mitjans que podrien pagar però són superats per altres de més solvència. És la perversió del sistema, que deixa fora moltes persones. Tornar a l’administració de finques: l’envelliment dels edificis i el seu manteniment els dóna més feina?El

Barcelona, 19 de març del 2026 Hi ha gestos que semblen inofensius i que, tanmateix, encara que moltes vegades siguin de manera involuntària, originen alguns conflictes greus a les comunitats de veïns. Arrossegar una cadira, moure un moble sense aixecar-lo del terra, posar una rentadora a última hora o caminar amb talons de matinada són accions que poden formar part de la vida diària, però que, quan es repeteixen o es produeixen en determinats moments, poden convertir-se en alguna cosa més que una lleu molèstia. El que comença com un simple soroll domèstic pot acabar escalant fins a convertir-se en una disputa veïnal, una queixa formal o fins i tot un procés judicial. Per això existeix una regulació que ho estableix. No és el soroll, sinó quan, com i quant es repeteix. La legislació vigent en matèria de propietat horitzontal no prohibeix fer soroll, però sí que posa el focus en quan aquest soroll deixa de ser assumible per començar a ser molest. Patricia Briones, coordinadora de la Comissió Legislativa del Consell General de Col·legis d’Administradors de Finques d’Espanya, ho explica a La Vanguardia: “No tot soroll en una comunitat de propietaris és jurídicament perseguible i, per tant, sancionable”, sinó només aquell que supera certs límits i afecta de manera real la convivència. Accions completament normals com moure mobles, utilitzar electrodomèstics o fer petites obres no són sancionables per si mateixes, però poden arribar a ser-ho si es produeixen de manera persistent, amb una intensitat elevada o en horaris de descans. És aquí on la llei comença a intervenir, especialment quan aquest soroll, com explica Briones, “per la seva intensitat, evidència, permanència o reiteració, excedeix el que és tolerable en la convivència veïnal i menyscaba de manera notable l’ús i gaudi dels habitatges”.   Rubén Llach, vicepresident del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, afegeix un matís clau que explica per què aquest tipus de conflictes són tan habituals: el soroll té un component profundament subjectiu. “El que per a tu és molest, per a mi no ho és”, assenyala, de manera que no tots els veïns perceben igual una mateixa situació. Tanmateix, aquesta subjectivitat s’equilibra amb elements objectius com les ordenances municipals, que estableixen límits de decibels i franges horàries i que són les que, en última instància, determinen quan un soroll deixa de ser acceptable. El problema no comença al jutjat, sinó molt abans, al replà Abans que hi hagi denúncies, informes acústics o intervencions de la comunitat, hi ha un punt previ que sol fallar: la comunicació directa entre veïns. I és precisament aquí on, segons els experts, es podrien evitar la majoria de conflictes. “El primer que caldria fer és parlar”, insisteix Llach, que subratlla que en un alt percentatge dels casos qui genera el soroll ni tan sols n’és conscient. Pot tractar-se d’algú que ha perdut audició i apuja massa el volum de la televisió, d’un veí que no percep com es transmet el so a través de l’estructura de l’edifici, o d’hàbits quotidians que, sense intenció, acaben afectant altres persones. Tanmateix, cada cop és més habitual que aquest pas s’eviti, reflex d’un deteriorament evident en l’educació i la convivència. Allò que en altres temps hauria estat suficient amb una simple conversa directa entre veïns, ara arriba directament a l’administrador, es comenta a la comunitat o es transforma en un conflicte més gran del que era en origen. I és en aquest moment quan la situació deixa de ser només una mera molèstia per convertir-se en un problema. Quan el soroll es converteix en un problema legal? Un cop s’ha intentat la via del diàleg, que és el que tots els administradors de finques recomanen abans d’anar més enllà, si les molèsties persisteixen, el següent pas és formalitzar la situació dins de la comunitat. Tal com explica Patricia Briones, es pot “sol·licitar al president de la comunitat que requereixi al propietari o ocupant de l’habitatge que cessi les activitats molestes”. A partir d’aquí, el president pot requerir formalment al veí que posi fi a l’activitat i, si no hi ha canvis, la comunitat pot iniciar una “acció de cessació” prevista a la Llei de Propietat Horitzontal. Les conseqüències poden ser molt més greus del que molts propietaris imaginen. Segons explica Briones, aquest tipus de procediments poden acabar amb una sentència que obligui al cessament definitiu de l’activitat molesta i fins i tot, en els casos més extrems, “amb la privació del dret d’ús de l’habitatge durant un període de fins a dos anys a Catalunya i fins a tres anys a la resta d’Espanya”. Si qui genera el soroll és un llogater, el procés pot derivar directament en la resolució del contracte de lloguer. Llach confirma que, tot i que no és habitual, hi ha situacions en què el conflicte escala fins a aquest nivell, especialment quan es tracta de molèsties persistents, acreditades i que afecten diversos veïns. En aquests casos, el jutge pot intervenir amb mesures contundents si considera que s’han esgotat totes les vies prèvies i que la convivència està greument deteriorada. No hi ha apps ni intuïció que valguin: el soroll s’ha de demostrar oficialment. Un dels errors més comuns entre veïns és creure que percebre un soroll molest és suficient perquè tingui validesa legal. Tanmateix, perquè una queixa prosperi, cal demostrar que se superen els límits fixats per la normativa, cosa que, com recorda Briones, s’ha d’acreditar “mitjançant prova concloent en el cas concret”. Encara que molta gent ho cregui, Llach explica que ni les aplicacions mòbils ni les percepcions personals serveixen, ja que les mesuraments s’han de fer amb sonòmetres professionals, normalment a través de tècnics municipals o empreses especialitzades, que són els únics que poden certificar si aquest soroll supera els nivells permesos. Tot i així, hi ha un terreny intermedi en què la llei no sempre pot intervenir per mediar. Hi ha sorolls que no superen els llindars legals i que, tanmateix, continuen sent molestos per a qui els pateix. En aquests casos, el conflicte ja no

Barcelona, 19 de març del 2026 El CAFBL celebra un acte institucional pel 90è aniversari de la professió. El Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida (CAFBL) va celebrar aquest dimecres l’acte institucional d’inici del 90è aniversari de la professió, on va posar de manifest la manca de “seguretat jurídica” que pateixen els propietaris i la necessitat que la veu dels administradors sigui tinguda en compte en l’elaboració de polítiques d’habitatge. L’acte, al qual va assistir el conseller de Justícia i Qualitat Democràtica de la Generalitat, Ramon Espadaler, va comptar amb una taula rodona sobre el passat, present i futur de la professió, en la qual van participar el president del CAFBL, Lorenzo Viñas, i els expresidents de l’entitat Josep Gual, Enrique Vendrell i Anabel Miró, ha informat el Col·legi en un comunicat aquest dimecres. Durant l’acte, Viñas va agrair l’esforç de les juntes anteriors i va reivindicar el paper del col·legi com a “institució de referència en l’àmbit de l’habitatge”. A més, va destacar la “funció social” dels administradors de finques en àmbits com la convivència veïnal, la rehabilitació, el manteniment dels edificis i l’impuls de la sostenibilitat en el parc residencial. Contractes de lloguer Durant la jornada es van presentar dades elaborades pel Centre de Dades i Estudis Immobiliaris (CDEI) del col·legi, que mostren que el 60% dels contractes de lloguer finalitzen abans del seu venciment. D’aquests, el 90% ho fa per decisió del llogater. D’altra banda, dels contractes que sí arriben al seu venciment, així com de les seves pròrrogues, el 29% es continuen renovant automàticament mes a mes. Aquest fenomen augmenta la precarització del llogater, ja que el propietari pot reclamar la possessió de l’habitatge en qualsevol moment. La corporació subratlla que aquestes dades evidencien que les persones amb més poder adquisitiu “en surten beneficiades” perquè poden accedir a habitatges iguals o millors dels que ja tenen, mentre que les persones amb menys recursos tenen més dificultats per trobar un nou lloguer. A més, assenyalen que el marc normatiu contribueix a la “criminalització de la propietat privada”, per la qual cosa aposten per un marc legal que protegeixi el dret a l’habitatge sense debilitar la seguretat jurídica ni desincentivar l’oferta de lloguer. Pots llegir la notícia completa a Los administradores de fincas de Barcelona y Lleida: el marco normativo «criminaliza» la propiedad. 

Barcelona, 18 de març del 2026 Actualment els contractes de lloguer tenen una durada de cinc anys si ets persona física i de set si ets jurídica i, un cop vençut aquest termini, si cap de les dues parts no diu res el contracte es prorroga fins a un màxim de tres anys. Quan passa aquest temps s’obren diverses vies per continuar en aquell pis de manera legal. La tàcita reconducció és la més perjudicial per a l’inquilí i, precisament, la que darrerament està agafant força. Ja es produeix en el 29 % dels contractes, quan el 2015 eren el 6 %, segons alerta a l’ACN el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida. Quines opcions hi ha quan s’acaba el contracte? Quan s’acaba el contracte de cinc o set anys i les pròrrogues legals de fins a tres més, poden passar tres coses: Renovació: fer un contracte nou per uns altres cinc o set anys que respecti topall de lloguers establert i amb els increments anuals corresponents a l’IRAV (que és com l’IPC de l’habitatge). Pròrroga: fer una altra pròrroga amb les mateixes condicions del contracte que s’extingeix pel temps que acordin propietari i llogater. Tàcita reconducció: és l’opció que es produeix quan no diu res ningú. Si no es renova el contracte i tampoc es prorroga l’actual i el llogater segueix pagant, el contracte es va renovant mes a mes o any a any, segons com estigui redactat en el contracte original. A grans trets, si al contracte hi posa que l’import a pagar és de, per exemple, 1.000 euros al mes, la renovació serà mensual. Però si posa que el preu és de 12.000 euros anuals, aquesta reconducció tàcita serà anual. “Et poden fer fora amb tres mesos de marge” Els administradors de finques expliquen que el mecanisme de la tàcita conducció —per evitar renovar el contracte— ja afecta un 29 % dels 20.000 habitatges que gestionen. Això són 23 punts més que el 2015. Aquesta tendència a l’alça s’observa des de la regulació estatal del lloguer d’habitatge del 2023, que va fer possible la contenció de rendes en zones tensionades a Catalunya. “Comporta una precarització del mercat”, alerten a l’Agència Catalana de Notícies. El Sindicat de Llogateres afegeix, de fet, que això vol dir que es pot fer fora el llogater amb tres mesos de marge. “És una inseguretat màxima, perquè d’un moment a l’altre et poden dir que marxis de casa”. Lamenten, a més, que tècnicament la llei no obliga els propietaris a signar nous contractes. Motius per no renovar el contracte Hi ha diverses raons que poden portar a decantar-se per no renovar el contracte de lloguer i fer la tàcita conducció. Les principals són aquestes: No voler abaixar el lloguer: en cas dels grans tenidors, quan es formalitza un contracte poden ser obligats a baixar-ne el preu. La llei diu que en contractes nous ha de ser l’import més baix, o l’índex estatal de referència o el preu del contracte anterior vigent en els darrers cinc anys. I si l’inquilí ha estat pagant un preu que supera l’índex, la propietat l’hauria de baixar. Falta d’incentius: “S’ha disparat la precarietat del llogater perquè el propietari no té cap incentiu per fer un contracte nou”, diu Joan Raldiris, del Col·legi d’Administradors i membre del CDEI. “Hi ha molts llogaters que estan pagant mes a mes perquè el propietari no els vol fer fora, però no vol fer contracte nou. Per tant, hem precaritzat el llogater, que és el que volíem protegir amb les legislacions que hem fet”.  Dubtes sobre el futur de l’habitatge: si un propietari no sap què fer amb el pis, és una manera d’anar passant el temps i saber que en podrà disposar quan vulgui. També pot estar esperant que la llei torni a canviar. De fet, els administradors de finques també han notat una “fugida” de propietaris del mercat de lloguer de grans tenidors, però també de petits arrendadors. “El propietari que té un o dos pisos que els posava per llogar tranquil·lament s’està plantejant si vol llogar i està venent-lo. Això està drenant l’habitatge de lloguer”, conclou Raldiris. Quines opcions té el llogater en aquests casos? Les opcions que té l’inquilí en aquests casos són poques. Pot acceptar la situació amb tot el que comporta o marxar i buscar un altre pis de lloguer, tot i que això també molt complicat. “No hi ha oferta de pisos”, alerten els administradors. I per això molts d’aquests llogaters es queden com estan, fins i tot sabent que amb la nova llei potser podrien estar pagant preus més baixos. Les dades il·lustren aquesta falta d’oferta. “Des de l’entrada en vigor de la llei del 2023 anem tenint un decreixement dels contractes que fem cada mes”, diuen els administradors. Així, si el 2020 van tramitar 12.000 altes de contracte —en plena època covid, que era quan menys se’n feien— el 2025 només van ser-ne 6.500. Tota la informació oficial sobre els contractes del lloguer està disponible en aquesta pàgina. Pots llegir la notícia completa a 3 de cada 10 lloguers ja s’allarguen per la tàcita reconducció. 

Barcelona, 18 de març del 2026 Els administradors de finques avisen que cada cop hi ha més contractes de lloguer que s’allarguen automàticament un cop vençuda la vigència inicial de l’arrendament de 5 anys i també la pròrroga de 3 anys, renovant-se en alguns casos mes a mes. Aquesta situació ja afecta a un 29% dels 20.000 habitatges que gestiona el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida (COAFBL), 23 punts més que el 2015, quan representaven el 6% del total. Els gestors han avisat a l’ACN que l’increment de la tàcita reconducció en detriment de la signatura d’un nou contracte comporta una “precarització” del mercat. Aquesta situació beneficia els propietaris, que continuen cobrant la renda sense haver de fer un contracte nou. A més, les dades del Centre de Dades i Estudis Immobiliaris de l’ens també mostren que el percentatge de contractes que finalitzen per voluntat del llogater s’està reduint i que la durada dels arrendaments s’estan allargant perquè les persones que lloguen “no s’atreveixen a marxar”.  El 60% dels contractes que gestionen finalitzen abans que s’acabi el període de vigència el 2025. El 40% restant, la tendència és deixar que passi el període de pròrroga, no fer contracte nou i anar renovant anualment o mensualment, sempre que el llogater pagui. “S’ha disparat la precarietat del llogater perquè el propietari no té cap incentiu per fer un contracte nou”, ha dit a l’ACN l’administrador de finques membre del COAFBL, Joan Raldiris. Raldiris atribueix aquesta situació a la “inseguretat jurídica que té el propietari” arran de les recents normatives que limiten el lloguer. “Hi ha molts llogaters que estan pagant mes a mes perquè el propietari no els vol fer fora, però no vol fer contracte nou. Per tant, hem precaritzat el llogater que és el que volíem protegir amb les legislacions que hem fet”, ha dit. Aquest tipus de renovacions automàtiques que busquen evitar fer un contracte nou i que el llogater es declari vulnerable es detecta, sobretot, a partir de la regulació estatal del lloguer d’habitatge aprovada el 2023 i que va possibilitar la contenció de rendes en zones tensionades a Catalunya. D’altra banda, els administradors de finques han denunciat que hi ha una “fugida” de propietaris del mercat de lloguer, que és molt evident en el cas dels grans tenidors i que es veu com una tendència a l’alça entre els petits arrendadors. “El propietari que té 1 o 2 pisos que els posava per a llogar tranquil·lament s’està plantejant si vol llogar i està venent. Això està drenant l’habitatge de lloguer”, ha dit Raldiris, que assegura que aquest fet agreuja l’accessibilitat al lloguer en plena emergència habitacional.  L’estoc d’habitatge de lloguer a Barcelona continua creixent, però l’increment és la meitat de l’experimentat en anys anteriors, de 1.000 pisos per mes. “Es fan la meitat dels contractes nous i a més ha desaparegut pràcticament l’oferta als portals immobiliaris. Molts administradors de finques tenim una llista de persones interessades i fem els nous contractes d’acord amb aquesta llista”, ha dit. De la mateixa manera, els administradors de finques denuncien que l’activitat del lloguer dels habitatges amb fiances dipositades al Col·legi d’Administradors de Finques ha caigut a mínims, amb 6.500 operacions el 2025, la meitat de les 12.000 del 2020.  “El mercat anirà a pitjor perquè estem legislant d’una manera que en cap cas incita que hi hagi més producte de lloguer, no estem incitant que hi hagi més lloguer, a donar resposta a la demografia que pressiona. Cap de les normatives que estem fent, fan el privat posi més lloguer al mercat. S’està quedant l’administració com l’única que vol fer 50.000 pisos i amb això no arreglem res”, ha dit. Una altra de les tendències que han detectat els gestors de finques és que els propietaris cada cop escullen llogaters que tenen uns ingressos més alts, fet que està expulsant del mercat de lloguer les persones amb rendes més baixes. En aquest sentit, la taxa d’esforç per fer front a l’habitatge s’ha reduït del 30-40% dels ingressos al 20-30%. “A priori pot semblar una bona notícia, però no ho és perquè implica que estem expulsant els que més necessitat tenen perquè el propietari veu que si hi ha un impagament l’administració no l’ajudarà i haurà d’assumir sol aquesta càrrega”, ha explicat. Pots llegir la notícia completa a Els contractes de lloguer de pisos que es van allargant tàcitament passen del 6% al 29% en una dècada.

Barcelona, 18 de març del 2026 Els administradors de finques avisen que cada cop hi ha més contractes de lloguer que s’allarguen automàticament un cop vençuda la vigència inicial de l’arrendament de 5 anys i també la pròrroga de 3 anys, renovant-se en alguns casos mes a mes. Aquesta situació ja afecta a un 29% dels 20.000 habitatges que gestiona el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida (COAFBL), 23 punts més que el 2015, quan representaven el 6% del total. Els gestors han avisat a l’ACN que l’increment de la tàcita reconducció en detriment de la signatura d’un nou contracte comporta una “precarització” del mercat. Aquesta situació beneficia els propietaris, que continuen cobrant la renda sense haver de fer un contracte nou. A més, les dades del Centre de Dades i Estudis Immobiliaris de l’ens també mostren que el percentatge de contractes que finalitzen per voluntat del llogater s’està reduint i que la durada dels arrendaments s’estan allargant perquè les persones que lloguen “no s’atreveixen a marxar”.  El 60% dels contractes que gestionen finalitzen abans que s’acabi el període de vigència el 2025. El 40% restant, la tendència és deixar que passi el període de pròrroga, no fer contracte nou i anar renovant anualment o mensualment, sempre que el llogater pagui. “S’ha disparat la precarietat del llogater perquè el propietari no té cap incentiu per fer un contracte nou”, ha dit a l’ACN l’administrador de finques membre del COAFBL, Joan Raldiris. Raldiris atribueix aquesta situació a la “inseguretat jurídica que té el propietari” arran de les recents normatives que limiten el lloguer. “Hi ha molts llogaters que estan pagant mes a mes perquè el propietari no els vol fer fora, però no vol fer contracte nou. Per tant, hem precaritzat el llogater que és el que volíem protegir amb les legislacions que hem fet”, ha dit. Aquest tipus de renovacions automàtiques que busquen evitar fer un contracte nou i que el llogater es declari vulnerable es detecta, sobretot, a partir de la regulació estatal del lloguer d’habitatge aprovada el 2023 i que va possibilitar la contenció de rendes en zones tensionades a Catalunya. D’altra banda, els administradors de finques han denunciat que hi ha una “fugida” de propietaris del mercat de lloguer, que és molt evident en el cas dels grans tenidors i que es veu com una tendència a l’alça entre els petits arrendadors. “El propietari que té 1 o 2 pisos que els posava per a llogar tranquil·lament s’està plantejant si vol llogar i està venent. Això està drenant l’habitatge de lloguer”, ha dit Raldiris, que assegura que aquest fet agreuja l’accessibilitat al lloguer en plena emergència habitacional.  L’estoc d’habitatge de lloguer a Barcelona continua creixent, però l’increment és la meitat de l’experimentat en anys anteriors, de 1.000 pisos per mes. “Es fan la meitat dels contractes nous i a més ha desaparegut pràcticament l’oferta als portals immobiliaris. Molts administradors de finques tenim una llista de persones interessades i fem els nous contractes d’acord amb aquesta llista”, ha dit. De la mateixa manera, els administradors de finques denuncien que l’activitat del lloguer dels habitatges amb fiances dipositades al Col·legi d’Administradors de Finques ha caigut a mínims, amb 6.500 operacions el 2025, la meitat de les 12.000 del 2020.  “El mercat anirà a pitjor perquè estem legislant d’una manera que en cap cas incita que hi hagi més producte de lloguer, no estem incitant que hi hagi més lloguer, a donar resposta a la demografia que pressiona. Cap de les normatives que estem fent, fan el privat posi més lloguer al mercat. S’està quedant l’administració com l’única que vol fer 50.000 pisos i amb això no arreglem res”, ha dit. Una altra de les tendències que han detectat els gestors de finques és que els propietaris cada cop escullen llogaters que tenen uns ingressos més alts, fet que està expulsant del mercat de lloguer les persones amb rendes més baixes. En aquest sentit, la taxa d’esforç per fer front a l’habitatge s’ha reduït del 30-40% dels ingressos al 20-30%. “A priori pot semblar una bona notícia, però no ho és perquè implica que estem expulsant els que més necessitat tenen perquè el propietari veu que si hi ha un impagament l’administració no l’ajudarà i haurà d’assumir sol aquesta càrrega”, ha explicat. Pots llegir la notícia completa a Els contractes de lloguer de pisos que es van allargant tàcitament passen del 6% al 29% en una dècada. 

Barcelona, 18 de març del 2026 El Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida (CAFBL) va celebrar aquest dimarts l’acte institucional d’inici del 90 aniversari de la professió d’administradors de finques, on va posar de manifest la manca de “seguretat jurídica” que pateixen els propietaris i la necessitat que la veu dels administradors sigui tinguda en compte en l’elaboració de polítiques d’habitatge. L’acte, al qual va assistir el conseller de Justícia i Qualitat Democràtica de la Generalitat, Ramon Espadaler, va comptar amb una taula rodona sobre el passat, present i futur de la professió, en què van participar el president del CAFBL, Lorenzo Viñas, i els expresidents de l’entitat Josep Gual, Enrique Vendrell i Anabel Miró, ha informat el Col·legi en un comunicat aquest dimecres. Durant l’acte, Viñas va agrair l’esforç de les juntes anteriors i va reivindicar el paper del col·legi com a “institució de referència en l’àmbit de l’habitatge” i peça clau en la gestió de comunitats de propietaris i llogaters a Barcelona i Lleida. A més, va destacar la “funció social” dels administradors de finques en àmbits com la convivència veïnal, la rehabilitació, el manteniment dels edificis i l’impuls de la sostenibilitat del parc residencial. CONTRACTES DE LLOGUER Durant la jornada també es van presentar dades i continguts elaborats pel Centre de Dades i Estudis Immobiliaris (CDEI) del mateix Col·legi, que mostren que el 60 % dels contractes de lloguer finalitzen abans del seu venciment i, d’aquests, el 90 % ho fa per decisió del llogater. D’altra banda, els contractes que sí arriben a venciment, així com les seves pròrrogues, el 29 % es continuen renovant automàticament mes a mes, fet que, segons assenyalen, provoca un augment de la precarietat del llogater, ja que el propietari pot reclamar la possessió de l’habitatge en qualsevol moment. L’entitat subratlla que aquestes dades evidencien que les persones amb més poder adquisitiu “surten beneficiades”, ja que poden accedir a habitatges iguals o millors dels que ja tenen, mentre que les persones amb menys recursos tenen més dificultats per trobar un nou lloguer. A més, assenyalen que el marc normatiu contribueix a la “criminalització de la propietat privada”, per la qual cosa defensen un marc legal que protegeixi el dret a l’habitatge sense debilitar la seguretat jurídica ni desincentivar l’oferta de lloguer. Pots llegir la notícia completa a El CAFBL pide «seguridad jurídica» y dar voz a administradores de fincas en políticas de vivienda.