Normativa i Legislació

Barcelona, 3 de maig del 2026 Rosario M. viu en un edifici de dotze plantes a Esplugues de Llobregat ara cobert de bastides perquè es fan obres de rehabilitació per millorar l’eficiència energètica. La intervenció s’ha acollit al programa d’ajudes dels fons Next Generation (NGEU), però d’entrada cadascun dels 48 propietaris de la comunitat ha hagut de fer una derrama d’uns 9.600 euros, que han pagat de manera fraccionada a raó d’un rebut extraordinari de 400 euros cada mes durant els darrers dos anys que a Rosario se li han fet eterns. Amb una pensió de viudetat d’uns 900 euros, no podia fer front a la derrama; per això ha llogat una habitació de casa seva, ho ha preferit a sol·licitar un préstec personal, com han fet altres veïns. És previst que l’obra s’acabi abans del 30 de juny, que és la data límit per accedir a les ajudes. Els diners públics del NGEU han estat un motor de rehabilitació tot i que molt enfocat en l’estalvi energètic. A partir d’ara, sense aquests recursos i amb un parc d’habitatges envellit que reclama manteniment urgent, l’horitzó per a moltes comunitats de propietaris amb les finances fràgils passa per fer derrames, que cada cop seran més freqüents i més feixugues. A Catalunya hi ha uns 2,8 milions d’habitatges, el 74% dels quals en edificis plurifamiliars. La gran majoria, gairebé el 70%, es van construir abans del 1980, quan els estàndards tècnics eren inferiors als actuals. Als materials de baixa qualitat s’hi van afegir, en alguns moments de les dècades dels 50, 60 i 70, les presses i el poc control. Sobretot en alguns barris de les grans ciutats. “En una època en què calia fer molt d’habitatge a un preu assequible i es va ajustar molt la qualitat dels materials” explica Francisco Diéguez, director general de l’ITeC (Institut de Tecnologia de la Construcció). Amb el pas dels anys, l’exposició a les condicions climàtiques i la falta de manteniment, una part d’aquests edificis arriben al present necessitats d’una intervenció integral, no només per fer-los més eficients, sinó per fer-los més segurs. El president del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (Cafbl), Lorenzo Viñas, porta la comptabilitat dels ensorraments d’edificis a Catalunya. “N’hi va haver sis el 2025” assegura. L’any passat, els Bombers de la Generalitat van haver d’efectuar 2.550 intervencions relacionades amb patologies d’edificacions, despreniments de façana, esquerdes i caiguda d’elements, més que el 2024, i van comptabilitzar 109 salvaments en edificis esfondrats. “La façana és la peça de l’edifici que sol concentrar les actuacions de rehabilitació perquè està més exposada als factors climàtics de sol, vent o pluja”, explica Diéguez. També és la part que deixa més visibles els desperfectes (fissures i pèrdua d’elements) i sobre la qual cal intervenir per millorar l’estalvi energètic. Però són els problemes estructurals els que solen encendre les alarmes. Des del 2011 i fins el 2024, a Catalunya s’han fet prop de 100.000 inspeccions tècniques de l’edifici (ITE), a què estan obligats els edificis d’habitatges de més de 45 anys d’antiguitat i, després cada 10 anys. Una de cada tres ITE (amb dades del 2023) és favorable però detecta deficiències considerades importants, que s’han de resoldre. Més del 14% presenten riscos per a l’estabilitat de l’edifici i per a les persones. Problemes estructurals A Barcelona, la Federació d’Associacions Veïnals (FAVB) ha denunciat que hi ha almenys 8.000 habitatges amb problemes estructurals greus a la ciutat, “molts dels quals posen en perill la vida dels habitants”, asseguren. Estan ubicats al Besòs, la Pau, la Trinitat Vella i el Carmel. Precisament, arran de l’esfondrament d’un edifici al carrer Canigó de Badalona el febrer del 2024, que va deixar tres morts i unes 400 famílies afectades, la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, s’ha implicat en el problema de la degradació de les construccions. En el seu informe anual al Parlament lliurat el 16 de març passat, toca el crostó a les administracions públiques en temes com ara la falta de control en el compliment del deure de passar l’ITE, en el suport i l’acompanyament als propietaris perquè efectuïn les obres necessàries o per poder fer front a la complexa burocràcia de les subvencions que acaba sent desincentivadora. Però reconeix que hi ha moltes comunitats sense recursos que eludeixen les seves responsabilitats. “És important tenir en compte que la propietat d’un habitatge no sempre ve acompanyada d’una capacitat econòmica suficient per mantenir-lo en condicions dignes i adequades”, recorda la síndica, que insta els governs a “preveure ajuts econòmics específics vinculats a l’execució dels programes de rehabilitació resultants de les ITE”. En aquest mateix sentit s’expressa Lorenzo Viñas. “En aquests últims quatre anys ens hem enfocat en la sostenibilitat del nostre parc d’habitatges però la primera de les preocupacions que hauríem de tenir és la seguretat, tenim molts edificis que són un veritable perill, una bomba de rellotgeria”, assenyala. Pla estatal d’habitatge Ara bé, coincidint amb la fi del NGEU, el govern espanyol acaba d’aprovar el pla estatal d’habitatge 2026-2030, dotat amb 7.000 milions d’euros –el 40% del qual l’han d’aportar les comunitats autònomes– que preveu una línia d’ajudes per al foment de la rehabilitació. No obstant això, l’executiu de l’estat insisteix en la millora energètica com a eix principal de les actuacions subvencionables, tal com estableix l’esborrany del pla de renovació d’edificis. Els administradors de finques ja anticipen que els recursos del pla estatal d’habitatge seran insuficients perquè calculen per a Catalunya suposaran uns 35 milions d’euros anuals. “Això és la xocolata del lloro”, es lamenta el president del Cafbl. Aquest col·lectiu professional està en la primera línia del coneixement directe tant de la salut del parc d’habitatges, com de les situacions de dificultat econòmica i vulnerabilitat de molts propietaris. Davant la caiguda de les subvencions del NGEU, demanen que s’habilitin eines alternatives de finançament com ara facilitar els préstecs bancaris a comunitats de propietaris amb avals públics i terminis de retorn llargs perquè l’impacte sigui menor. La cultura de la previsió Arran de l’increment de les obligacions de

Barcelona, 30 d’abril del 2026 Dues expertes expliquen què pot fer la comunitat davant d’un propietari que descuida la neteja dels excrements i l’orina de les seves mascotes. L’habitatge ens aïlla de tot allò que ens molesta del món exterior, però, de vegades, els problemes del carrer arriben fins a l’edifici. Un exemple són els excrements dels gossos o dels gats. Hi ha propietaris que permeten que els excrements de les seves mascotes embrutin el carrer, però també el terra del balcó, la terrassa o el pati interior de la comunitat. No es tracta de situacions puntuals. L’advocada i coordinadora de la Comissió Legislativa del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España (CGCAFE), Patricia Briones, confirma a La Vanguardia que «els conflictes derivats de la presència d’excrements de mascotes en patis interiors o en elements privatius d’ús exclusiu són força habituals a les comunitats de propietaris». Perquè, tot i que es tracti d’un espai d’ús privat, «la manca de recollida dels excrements genera molèsties a la resta de veïns, com ara males olors, problemes de salubritat i fins i tot la proliferació de plagues», explica Briones. Testimonis de veïns Diversos veïns de l’àrea metropolitana de Barcelona afectats per aquest conflicte veïnal han explicat el seu cas a La Vanguardia. Carmen Biescas, veïna de Santa Coloma de Gramenet, denuncia que un propietari no recull els excrements que el seu gos deixa al pati interior de l’edifici, fet que provoca una olor persistent des de fa mesos. A Ripollet, Begoña Sánchez assegura que l’orina de l’animal del pis superior cau diàriament sobre el seu balcó. Per la seva banda, Susana Márquez, resident a Terrassa, explica que el deficient manteniment de la safata de sorra d’un gat de l’habitatge situat sota del seu provoca males olors que percep cada vegada que surt al balcó. Què diu la Llei de propietat horitzontal? A Barcelona hi ha una ordenança municipal que obliga totes les persones que passegen gossos a recollir-ne els excrements i a llençar aigua quan orinen en espais públics. Per tant, «si això és obligatori a la via pública, en una comunitat el propietari ha de recollir immediatament els excrements i netejar tot allò que embruti l’animal, ja sigui en zones privades o comunes», insisteix Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (CAFBL). Tant Carbonell com Briones manifesten que l’article 7.2 de la Llei de propietat horitzontal, que regula la convivència entre els propietaris de pisos i locals d’un mateix edifici, faculta la comunitat per actuar davant d’activitats molestes, insalubres o nocives. Així, si a un veí li resulta molest el mal olor d’excrements o d’orina d’un animal procedent de l’habitatge d’un altre propietari, pot actuar per posar fi a la situació. A més de recórrer a la Llei de propietat horitzontal, convé tenir present la Llei 7/2023, de 28 de març, de protecció dels drets i el benestar dels animals. «En el seu article 26 estableix que els titulars o les persones que convisquin amb animals de companyia tenen el deure de protegir-los, així com l’obligació d’adoptar les mesures necessàries per evitar que la seva tinença o circulació ocasioni molèsties, perills, amenaces o danys a les persones, a altres animals o als béns», apunta Briones. Les advocades recorden que està expressament prohibit mantenir de manera habitual gossos i gats en terrasses, balcons, terrats, trasters o patis, fet que pot comportar multes de fins a 200.000 euros. Per tant, evitar molèsties entre veïns no és només una qüestió de civisme, sinó també una obligació, ja que es tracta de garantir la cura i el benestar d’un ésser viu. Pots llegir la notícia completa a Si un vecino deja los excrementos de su perro o gato en el balcón o zonas comunes, puede perder el uso de su vivienda: esto es lo que dice la ley. 

Barcelona, 27 d’abril del 2026 Un dels errors més freqüents en una comunitat de veïns neix d’una idea aparentment lògica, però equivocada: pensar que allò que està just davant del nostre habitatge ens pertany. El balcó que fem servir cada dia, el tros de paret que veiem des de la terrassa o la part de façana que queda al costat de la nostra finestra semblen formar part de casa nostra, però no sempre és així. En propietat horitzontal, aquesta frontera entre el que és privat i el que és comú és molt menys intuïtiva del que molts propietaris imaginen. La qüestió no és menor, perquè afecta decisions molt habituals com pintar una zona exterior, canviar l’aspecte d’un balcó, col·locar una estructura o instal·lar un aparell d’aire condicionat. El problema és que, tal com adverteixen a La Vanguardia Montse Bassas, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (CAFBL), i Rubén Llach, també vicepresident del CAFBL, la façana no és del veí que la té al davant, sinó de tota la comunitat. “La façana i el balcó són elements comunitaris i no privatius”, explica Bassas. Per això, un propietari no pot decidir pel seu compte canviar el color de la façana o alterar l’aspecte exterior de l’edifici. No només perquè hagi de comptar amb l’aprovació de la comunitat, sinó perquè, a més, la normativa municipal impedeix al propietari “alterar els elements comuns ni la configuració o l’estat exterior de l’edifici”. La façana no és teva, encara que la vegis des de casa teva El problema, explica Bassas, és que molts veïns, quan adquireixen un habitatge, no acaben d’assumir què significa viure en comunitat, cosa que implica acceptar que hi ha elements privatius i elements comunitaris, fins i tot quan aquests elements estan molt a prop del nostre habitatge o passen pel seu interior. La façana és un d’aquests elements i, en aquest cas, la resposta és clara: no s’hi pot actuar com si fos una paret pròpia. Llach assegura, a més, que no importa que el canvi sigui menor, ja que si l’actuació té un impacte estètic exterior —i sempre que les ordenances municipals ho permetin— requereix autorització de la comunitat: “No és un acord ordinari, perquè requereix majoria de tots els propietaris”, explica. “No puc col·locar una unitat d’aire condicionat a la façana perquè és un element comunitari”. Rubén Llach, Vicepresident del CAFBL. Tot i que el punt de partida sigui la façana, el cas dels aparells d’aire condicionat serveix per entendre fins on arriben realment aquest tipus de conflictes. N’hi ha prou amb passejar per qualsevol carrer per comprovar que moltes façanes estan plenes d’unitats exteriors, fet que pot donar la sensació que és una pràctica permesa quan, en realitat, no ho és. “No puc col·locar una unitat d’aire condicionat a la façana perquè és un element comunitari”, adverteix Llach, recordant que la seva instal·lació implica intervenir sobre un element que no és privatiu i que, a més, altera l’estètica de l’edifici. En la mateixa línia, Bassas trasllada aquesta idea al dia a dia de ciutats com Barcelona, on aquesta imatge és habitual: “Està prohibit tenir-lo a la façana. El que passa és que Barcelona és plena de condensadors”. La clau, explica, és que moltes d’aquestes instal·lacions s’han fet sense permís i es mantenen durant anys sense que ningú actuï, ja sigui per manca de denúncia o d’intervenció administrativa, però això no significa que siguin correctes ni que no puguin generar problemes en el futur. A aquesta limitació s’hi afegeix, a més, el paper de la normativa municipal, que en molts casos regula de manera específica què es pot col·locar a la façana i què no, amb l’objectiu de preservar el paisatge urbà. Tal com assenyala Llach, “moltíssimes ordenances prohibeixen l’ús dels evaporadors o de les unitats d’aire condicionat a la façana”, de manera que un veí que l’instal·li sense autorització no només s’exposa que la comunitat l’obligui a retirar-lo, sinó també a una possible sanció per part de l’Ajuntament si la infracció arriba a detectar-se. El conflicte, però, sol aparèixer amb més claredat quan l’edifici afronta una rehabilitació de façana, moment en què l’Administració aprofita per exigir que es restableixi la uniformitat i que aquests aparells es traslladin a espais permesos, com la coberta. “Quan fas una intervenció, l’administració pública t’obliga a posar-ho a dalt”, explica Bassas, cosa que introdueix un problema pràctic que molts propietaris no havien previst fins aquell moment. “Quan fas una intervenció, l’administració pública t’obliga a posar-ho a dalt, cosa que genera un cost econòmic inesperat”. Montse Bassas, Vicepresidenta del CAFBL. I és que portar la instal·lació fins a la coberta no és una qüestió menor, especialment per a qui viu en plantes baixes o intermèdies, ja que implica recorreguts molt més llargs i equips més potents. “Si jo visc al principal i he de posar una màquina a dalt de tot, tota aquella canonada i la força que ha de tenir aquella màquina és molt superior i, per tant, és molt més car”, explica Bassas. Així, el que semblava una qüestió menor passa, de sobte, a tenir un impacte econòmic considerable. No sempre val demanar perdó després Quan un veí actua sense permís, la comunitat no només pot requerir-li que corregeixi l’actuació, sinó que té la capacitat d’exigir la reposició a l’estat original dels elements comuns alterats, cosa que en la pràctica implica retirar l’aparell o desfer la modificació realitzada. “Se’l podria demandar per actuació o obra inconsentida i el jutge l’obligarà a retirar-lo”, adverteix Llach, deixant clar que, si el conflicte escala, la via judicial sol donar la raó a la comunitat. Existeix, això sí, un matís important en la normativa catalana, i és que, si l’actuació és visible però no afecta l’estructura ni genera perjudicis addicionals, i la comunitat no actua durant un període de quatre anys, es pot entendre que hi ha hagut una acceptació tàcita. Tanmateix, confiar en aquest marge és arriscat, ja que n’hi ha prou amb un requeriment previ o una intervenció administrativa perquè el propietari

Barcelona, 21 d’abril del 2026 Testos amb flors de colors recolzats a les baranes, d’altres penjats de les parets o fins i tot del sostre, plantes a terra… Afegir color i aroma als balcons amb flors sembla inofensiu, un simple gest ornamental. Tanmateix, aquest costum pot veure’s limitat, ja que “existeixen problemes d’estètica, seguretat, responsabilitat civil i fins i tot d’afectació a la integritat estructural de l’edifici”, explica Ana Bozalongo Antoñanzas, advocada i membre de la Comissió Legislativa del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España. «Pot posar testos grans, petits, blaus o blancs, sempre que no afectin l’estructura ni la seguretat de l’immoble.» Elisabet Carbonell, Vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida. En la varietat hi ha el gust, però aquesta dita no sempre es pot aplicar. El disseny dels balcons n’és un exemple. En primer lloc, cal entendre que el balcó és una zona comunitària d’ús privatiu. És a dir, s’hi pot fer el que el propietari vulgui, “sempre que no dugui a terme actuacions que alterin elements comuns o generin molèsties, riscos o perjudicis a tercers”, recorda Bozalongo. “Un veí pot posar testos grans, petits, blaus o blancs, sempre que no afectin l’estructura ni la seguretat de l’immoble”, explica Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (CAFBL). L’estètica sí que importa Bozalongo explica que “la comunitat pot establir criteris d’homogeneïtat —tipus, mides o ubicacions— sobre els elements visibles des de l’exterior, incloent-hi la possibilitat d’exigir autorització prèvia quan es pretenguin instal·lar plantes sobre suports o ancoratges a la façana o jardineres penjants”. En estar alterant un element comú, això requereix el control de la junta. “L’absència de permís pot obligar el propietari a retirar la jardinera i fins i tot es podria actuar judicialment contra ell si no compleix aquest acord”. Només així s’evitarà “la degradació visual de l’immoble com a conjunt unitari”, resumeix l’advocada. Penjar testos per fora de la barana Carbonell subratlla la diferència entre l’interior del balcó i l’exterior. La part externa d’aquesta zona forma part de la façana, de manera que alterar-ne l’estètica pot ser sancionable. “Si tens un test penjat dins del teu balcó o recolzat a terra, no hi ha inconvenient, sempre que no sigui sobredimensionat, però si està a fora, això ja és perillós”, assenyala. Carbonell és clara en explicar que “l’única funció de la barana, com a element comunitari, és protegir la persona que és a la terrassa”, i que “no es poden penjar testos per fora de la barana del balcó perquè altera l’estètica de la façana i pot ser un risc imminent per als vianants”. Per la seva banda, Bozalongo coincideix que “és un risc que s’ha d’evitar” i explica que la comunitat de propietaris pot exigir-ne la retirada si percep que existeix un perill clar i que, en cas d’incompliment, “poden acudir a l’acció de cessació i fins i tot a mecanismes administratius si el risc afecta la via pública”. El pes dels testos és un inconvenient A més dels testos penjats a la barana, totes dues advocades destaquen un altre factor rellevant que sovint passa desapercebut: el pes de les jardineres de gran format o d’obra, amb un elevat contingut de terra i aigua de reg, perquè “poden generar sobrecàrregues superiors a les previstes capaces de provocar deformacions, fissures i fins i tot, en casos extrems, col·lapses parcials”, explica Bozalongo. Això pot arribar a causar, per tant, perjudicis al veí de sota. Com a recomanació, Carbonell indica que “els testos estiguin airejats, elevats, perquè quan es reguin o si plou no s’entollin d’aigua”. Altres molèsties provocades pels testos Més enllà dels problemes d’estètica i seguretat, Bozalongo destaca un altre aspecte clau: les molèsties. “El reg incontrolat que provoca degoteigs constants d’aigua, la caiguda de fulles, terra o residus sobre els pisos inferiors o als vianants del carrer, constitueix una immissió indeguda clarament evitable”. Davant d’aquesta problemàtica, la comunitat de propietaris “pot exigir l’adopció de sistemes de reg adequats que evitin vessaments, així com establir franges horàries o condicions d’ús que minimitzin els perjudicis”, aclareix. Aquesta advocada també posa el focus en el fet que el creixement descontrolat de plantes o arbres que envaeixen zones comunes o terrasses d’altres veïns, fent ombra o limitant les vistes, “pot portar el veí afectat a exigir al propietari la poda, reubicació o limitació de les plantes, amb la finalitat de restablir un ús equilibrat dels espais i evitar perjudicis a tercers”, informa Bozalongo. Com actuar davant la negativa d’un veí El procés davant d’aquestes situacions, ja siguin molestes o perilloses, sempre és el mateix. Això sí, “el sistema és clar en el seu plantejament, però és complex en la seva aplicació”, adverteix Bozalongo. En qualsevol cas, cal advertir l’administrador que s’està produint aquesta situació. Si no es fa cas de l’advertiment, se li dona un termini per rectificar aquesta actuació segons la normativa vigent i, si tot i així no es rectifica, la comunitat pot exercir els seus drets legals contra el propietari. En el cas que el dany derivi de la caiguda d’un test per una instal·lació negligent, la responsabilitat recau en el propietari i ocupant que el va col·locar, qui, segons indica l’article 1.902 del Codi Civil, està obligat a reparar el dany causat. Aquí entrarà en joc l’asseguradora de la llar en cas que cobreixi la responsabilitat civil. En canvi, “si el dany es veu afavorit per defectes en elements comuns com, per exemple, baranes en mal estat, s’obre la porta a una concurrència de culpes amb implicació parcial de la comunitat”, conclou l’advocada. Pots llegir la notícia completa a Colgar macetas en la barandilla del balcón y lo que dice la ley: “La ausencia de permiso puede obligar al propietario a retirar la jardinera”. 

Barcelona, 19 d’abril del 2026 És primavera i tornes a sortir a la terrassa per gaudir del sol. Ho intentes, però hi ha un problema: l’arbre del teu veí ha crescut massa en els últims mesos i ara gairebé no deixa passar la llum. On abans hi havia sol, ara hi ha ombra. És llavors quan sorgeix el dubte: es pot fer alguna cosa o toca resignar-se a passar l’estiu sense poder gaudir de la terrassa com abans? La situació, més habitual del que sembla, no sempre té una resposta clara a primera vista. Que l’arbre estigui dins d’una propietat privada no significa que el seu impacte es limiti a qui el té. L’ombra, la caiguda de fulles o fins i tot la pèrdua de vistes poden afectar directament l’ús de l’habitatge confrontant, i aquí és on comencen els conflictes. La clau, com expliquen els experts, no és només qui és el propietari, sinó si aquest element està generant un perjudici real al veí. El dret individual està condicionat per l’impacte en els altres veïns “El caràcter privatiu d’un element no empara el seu ús perjudicial”, explica a La Vanguardia Patricia Briones, advocada i coordinadora de la Comissió Legislativa del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España (CGCAFE). És una idea que, segons explica, s’aplica de manera constant en comunitats de propietaris, on el dret individual sempre està condicionat per l’impacte en la resta de veïns. En el cas dels arbres, aquest límit no és abstracte, sinó que està força definit. El Codi Civil, als articles 591 i 592, estableix distàncies mínimes respecte a plantar arbres a prop de la línia divisòria entre veïns: dos metres per a arbres alts i 50 centímetres per a arbustos. Com detalla Briones, si no es respecten aquestes distàncies, “el veí pot exigir que s’arranquin o es retirin els arbres”. Per això, el problema no comença quan l’arbre molesta, sinó molt abans, en el moment que es planta sense respectar aquestes regles. A partir d’aquí, el conflicte sol evolucionar. El que en el seu moment semblava una planta sense importància acaba creixent, i amb ella apareixen les primeres conseqüències. Branques que envaeixen l’espai del veí, arrels que s’escolen al seu terreny o una acumulació constant de fulles en terrasses alienes. En aquests casos, la llei també és clara: es pot exigir la poda de les branques que sobresurten. I si són les arrels les que envaeixen, el mateix afectat les pot tallar dins de la seva propietat, tal com recull el Codi Civil. «Si jo tinc una terrassa i algú planta un arbre que m’impedeix veure el que abans veia, també m’està generant un perjudici.» Elisabet Carbonell, Vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida. Però no tots els problemes són tan visibles. De fet, molts dels conflictes més habituals tenen a veure amb una cosa menys tangible: la pèrdua de llum o de vistes, una qüestió que sol generar més dubtes entre els veïns perquè no sempre està clar si es pot reclamar. Des de la pràctica diària, Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (CAFBL), insisteix que l’anàlisi no es limita al que envaeix físicament l’espai. “S’han de respectar les distàncies i les ubicacions dels arbres, perquè poden generar ombra, brutícia o problemes a la terrassa del veí”, explica. És a dir, l’impacte no només es mesura en metres, sinó també en com afecta l’ús normal de l’habitatge. En aquest sentit, introdueix un matís que molts propietaris no contemplen fins que es veuen afectats. “Si jo tinc una terrassa i algú planta un arbre que m’impedeix veure el que abans veia, també m’està generant un perjudici”, assenyala. En aquests casos, la qüestió deixa de ser únicament estètica per convertir-se en una limitació real de l’espai. «La comunitat o el veí afectat poden exigir que es respecti la normativa i que es corregeixi la situació si genera perjudicis.» Patricia Briones, Advocada i coordinadora de la Comissió Legislativa del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España.  Amb tot, que existeixi aquest dret a reclamar no significa que el conflicte es resolgui de manera automàtica. En la majoria de casos, el procés comença per una comunicació directa entre veïns o, si no funciona, per un requeriment formal. Carbonell explica que l’habitual és intentar primer una via de mediació abans d’escalar el problema, una cosa que forma part del dia a dia en la gestió de comunitats. Si la situació es manté i el perjudici és clar, aleshores sí que es pot plantejar la via legal. “La comunitat o el veí afectat poden exigir que es respecti la normativa i que es corregeixi la situació si genera perjudicis”, insisteix Briones, recordant que el dret de propietat mai és absolut dins d’un entorn compartit. A la pràctica, molts d’aquests conflictes no arriben directament als tribunals, però tampoc es resolen tan ràpid com els veïns esperen. Carbonell reconeix que és habitual que aquestes situacions s’allarguin en el temps, sobretot quan una de les parts no percep el problema com a tal. “Hi ha propietaris que no consideren que estiguin causant un perjudici, perquè l’arbre és dins del seu habitatge”, explica. Això complica qualsevol intent d’acord i obliga, en molts casos, a passar per un requeriment formal. Només quan aquesta via falla i el perjudici es manté, el conflicte pot escalar i acabar en una reclamació o fins i tot als tribunals. El problema és que, més enllà del que digui la llei, aquest tipus de conflictes solen moure’s en una zona intermèdia on no tot és blanc o negre, ja que un arbre pot complir la norma i tot i així generar tensions. És aquí on apareix una realitat que els experts veuen cada dia: que molts problemes no neixen per incomplir la llei, sinó per estirar-ne els límits més del que és raonable. I aquest és, precisament, el punt en què tots ens hauríem d’aturar: no tant en el que permet la llei, sinó fins on és

Barcelona, 12 d’abril del 2026 Els ministres de Sumar del Govern central han encoratjat aquests dies els llogaters a demanar la pròrroga de dos anys del lloguer que recull el reial decret del 21 de març abans que decaigui aquest mes al Congrés, tal com es preveu. Els contractes que vencin entre el 22 de març del 2026 i el 31 de desembre del 2027 tenen dret a estendre’s dos anys més, indica la norma que va aprovar l’Executiu contra els efectes de la crisi a l’Orient Mitjà. Ara bé, aquesta mesura no sempre surt a compte i, de fet, té una aplicació una mica més baixa del que s’ha difós, afirmen col·legis professionals i juristes. Tot això és per “l’embolic legislatiu” que envolta l’accés a l’habitatge, afirmen les fonts consultades, fet que dificulta aclarir-se i saber del cert quina llei i quins articles són més profitosos en cada circumstància. Les complicacions per orientar-se són tantes que fins i tot en el mateix sector de l’habitatge hi ha discrepàncies i dubtes seriosos sobre com incorporar aquest decret i què passarà si finalment decau per falta de suports parlamentaris. “Cal mirar les circumstàncies del contracte per veure si hi ha pròrrogues millors”, avisa el sector. De moment, al Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida han detectat que una part dels llogaters surten perjudicats per aquesta aprovació. Lourdes Ciuró, directora jurídica de l’entitat, explica que han trobat casos de llogaters els contractes dels quals vencen d’aquí poques setmanes i el propietari dels quals no ha avisat de l’extinció en els quatre mesos mínims preceptius que indica la llei d’Arrendaments Urbans (LAU). Què passa llavors? Que en aquestes circumstàncies els llogaters tenen dret al que es coneix com a pròrroga tàcita: l’extensió de fins a tres anys del contracte obligatòriament. Això passa, com s’ha esmentat abans, quan el propietari del pis no informa de la finalització del lloguer almenys quatre mesos abans de la data d’expiració. “Els llogaters que demanen la pròrroga del contracte de dos anys en aquestes circumstàncies perden un any de lloguer”, afirma Ciuró. En la mateixa línia apunta Joan Manuel Trayter, catedràtic de Dret Administratiu i president de l’Asociación Española de Derecho Urbanístico. Aquest especialista avisa que la vigència del decret té lloc en 30 dies naturals, “i no hàbils com s’ha donat a entendre”. Fins i tot va més enllà: Trayter afirma que la llei impedeix demanar una pròrroga quan el contracte encara no s’ha acabat. Diferents anàlisis que es duen a terme en aquest moment en l’àmbit jurídic indiquen que els contractes realment subjectes a aquest reial decret són molt limitats. La major part correspondria als arrendaments en què el propietari és una persona física i que es van signar entre el 19 de desembre del 2018 i el 24 de gener del 2019, a més dels que es van signar en zones tensionades entre el 6 de març i el 31 de desembre del 2019, sempre que l’arrendador sigui una persona física. “Cada situació difereix en funció de la personalitat jurídica de l’arrendador, de la data de la signatura i de si hi ha possibilitat d’obtenir una pròrroga més gran inclosa a la LAU”, continua Ciuró. Per això, recomana assessorar-se amb compte abans de demanar la pròrroga automàtica de dos anys del decret. De fet, en determinades circumstàncies hi ha opcions millors per gaudir durant més temps del lloguer. La base, considera Trayter, és la llei d’Arrendaments Urbans, que va ser reformada pel reial decret llei 7/2019, que va entrar en vigor el 5 de març del 2019. Això obliga a distingir entre els contractes signats a partir d’aquella data i els anteriors, ja que el règim temporal de durada i pròrrogues no és uniforme. Pots llegir la notícia completa a Juristes i col·legis professionals alerten de limitacions en la pròrroga de lloguers. 

Barcelona, 10 d’abril del 2026 Els fumadors veuen cada vegada més restringit el seu espai. Amb l’actualització de la llei antitabac, estarà prohibit fumar a terrasses de bars, parcs infantils o estacions de transport, entre altres llocs. Un dels seus pocs refugis, pensaran ells i elles, serà el balcó de casa. En ser de la seva propietat, es diria que no estan incomplint la llei. Però ni tan sols així estaran fora de perill: quan l’olor dels seus cigarrets arribi a l’interior d’un altre habitatge o les cendres i burilles aterrin als jardins dels veïns de sota, poden tenir problemes. “Els drets d’un propietari acaben on comencen els d’un altre”, diu Marta Legarreta, presidenta de la secció de dret civil de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. És a dir, un pot fumar a casa seva sempre que no molesti els veïns. Els veïns ja han de saber que, segons la llei antitabac (42/2010), està prohibit fumar en espais comunitaris tancats com ara el portal, les escales, el vestíbul, l’ascensor i altres zones menys comunes com els gimnasos i les àrees infantils, entre d’altres. Aquí, els balcons, que també són zones comunitàries però d’ús privatiu, generen dubtes. Fumar al balcó de casa Un balcó està definit per llei (art. 396 del Codi Civil) com un element comú de l’edifici, però “forma part de l’espai privatiu de cada propietari perquè està integrat al seu habitatge”, explica Peio Mendia, tresorer del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España (CGCAFE). Per això, “la comunitat no pot limitar ni prohibir que el propietari utilitzi el balcó del seu habitatge per fumar”, confirma. Tanmateix, “si el fum genera molèsties, la comunitat de propietaris pot requerir el cessament de l’activitat (fumar) per considerar-se molesta, insalubre, nociva o perillosa, en virtut de l’article 7.2 de la Llei de Propietat Horitzontal (LPH)”, matisa Montse Bassas, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida. La música alta, els lladrucs continus d’un gos i les olors desagradables persistents o nocives són algunes de les activitats molestes per les quals un veí afectat pot recórrer al president de la comunitat perquè aquest insti el cessament de l’activitat. Si el fumador persisteix, podrà ser demandat per la resta de propietaris. Si la sentència fos estimatòria, l’infractor estaria obligat a indemnitzar pels danys i perjudicis que corresponguin i fins i tot a la privació de l’ús de l’habitatge per un temps no superior a tres anys. Això dependria de la gravetat de la infracció i dels perjudicis ocasionats a la comunitat, segons indica la llei. El que prohibeixen les ordenances municipals Mentre que no existeix una llei que prohibeixi explícitament fumar als balcons, les ordenances municipals sí que prohibeixen llençar qualsevol mena de residu des del balcó cap al carrer. Per tant, “sí que està prohibit llençar burilles o cendra al carrer”, confirma Mendia. El tresorer explica que solen generar-se polèmiques quan, en llençar burilles pel balcó, es produeixen danys en tendals o estris dels jardins inferiors. Aquí el fumador podria assumir responsabilitats civils per causar danys a tercers. Tot i això, en aquests casos no acostuma a haver-hi proves suficients que delatin la persona que va llençar la burilla. I això és un problema, perquè no n’hi ha prou amb indicis. “No es pot condemnar una persona per un dany si hi ha dubtes sobre la seva possible autoria”, conclou Mendia. Pots llegir la notícia completa a Las comunidades de propietarios pueden prohibir a los vecinos fumar en el balcón de casa si molestan o causan daños en el toldo o jardín

Barcelona, 9 d’abril del 2026 Deixar objectes als passadissos i replans no depèn de si molesten o no: la comunitat pot exigir-ne la retirada i actuar si el veí no compleix. Hi ha escenes que es repeteixen en moltes comunitats sense que ningú els doni massa importància… fins que algú es queixa. Una bicicleta recolzada a la paret del replà, un cotxet de nadó sota l’escala o petits objectes que es queden al passadís com si fos una extensió de casa. Durant un temps, sembla que no hi ha cap mena de problema, però tot canvia quan algú recorda que aquell espai no és d’ús individual. Aquest és, precisament, el punt de partida que assenyalen els experts: el replà no pertany al veí, encara que estigui davant de la seva porta. És un element comú, no privatiu, i això canvia completament el que s’hi pot fer. L’error més comú: pensar que el replà és “el teu espai” “De portes endins, cadascú fa el que vol, però als elements comuns decideix la comunitat”, explica Rubén Llach, vicepresident del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida. La idea és senzilla, però costa aplicar-la, perquè molts veïns interpreten aquest espai com a propi quan en realitat no ho és. A partir d’aquí, la conseqüència és clara: deixar objectes al replà o a altres espais comuns no depèn de si destorben o no, sinó de si està permès. A la pràctica, això significa que, tret que existeixi una autorització expressa de la comunitat —als estatuts, al reglament intern o en acords de junta—, cosa molt poc habitual, aquest ús no és correcte. «El replà no és una extensió de casa teva: el que hi deixes et poden obligar a retirar-ho, encara que no molesti ningú.» Rubén Llach, Vicepresident del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida. Aquesta és una de les claus que més sorprèn els veïns. No necessàriament cal que existeixi una queixa o una molèstia evident perquè la comunitat pugui intervenir. El criteri no és la incomoditat, sinó l’ús indegut d’un espai comú. En aquest sentit, Peio Mendia, tresorer del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España (CGCAFE), recorda que la Llei de Propietat Horitzontal obliga a respectar els elements comuns i permet reaccionar davant conductes que dificulten el seu ús normal. «La comunitat pot actuar si ocupes zones comunes: no són un traster i la llei permet exigir que s’alliberin.» Peio Mendia, Tresorer del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España. A més, insisteix que aquests espais no poden convertir-se en zones d’emmagatzematge improvisades, especialment quan afecten el pas, l’accessibilitat o la seguretat, una cosa més habitual del que sembla en molts edificis. Què pot fer la comunitat si no retires els objectes Quan apareixen aquest tipus de situacions, la comunitat no s’ha de quedar de braços plegats ni deixar passar el temps, una cosa que sovint acaba complicant les coses. L’habitual és que el procés comenci de manera progressiva: primer es parla amb el veí, després se’l requereix formalment i, si la situació persisteix, es pot elevar a la junta. La Llei de Propietat Horitzontal empara aquest tipus d’actuacions. De fet, permet intervenir quan hi ha un ús inadequat dels elements comuns i, si no es corregeix, acudir a mecanismes legals. En concret, el president, amb autorització de la junta, “pot iniciar una acció de cessació per exigir judicialment la retirada dels objectes i la fi d’aquesta conducta”. Hi ha un límit important: la comunitat no pot imposar multes directament. No té capacitat sancionadora, de manera que qualsevol conseqüència econòmica només pot arribar a través dels tribunals o de responsabilitats derivades d’altres àmbits. Tanmateix, això no significa que no hi hagi conseqüències econòmiques. Com afegeix Llach, la comunitat pot repercutir al propietari les despeses derivades d’aquesta situació, com el cost de retirar els objectes o de reparar els danys que hagin pogut provocar. “Quan ens toquen la butxaca, tot canvia”, resumeix l’expert, que reconeix que no és una mesura habitual, però sí especialment dissuasiva. El punt clau: es pot considerar objecte abandonat Quan el veí no atén els avisos, la situació entra en una fase més delicada. És aquí on apareix un dels aspectes menys coneguts. Segons explica Llach, si després de diversos avisos l’objecte continua a la zona comuna, pot arribar a considerar-se abandonat, fet que pot provocar que sigui traslladat a un altre lloc i fins i tot rebutjat. Ara bé, abans d’arribar a això, l’expert insisteix que cal haver actuat amb diligència: comunicar la situació, intentar localitzar el propietari i donar marge suficient perquè el retiri. Això és clau, perquè evita actuacions arbitràries. La comunitat no pot simplement llençar un objecte sense més, però sí que pot actuar si acredita que ha seguit un procés raonable i proporcionat. A la pràctica, l’habitual és optar abans per solucions intermèdies, com retirar l’objecte de la zona de pas, guardar-lo temporalment o treure’l fora de l’edifici, sempre deixant constància del que ha passat. La seguretat ho canvia tot Més enllà de la norma, hi ha un factor que pesa especialment en aquest tipus de decisions: la seguretat. I és aquí on moltes comunitats troben l’argument més sòlid per actuar. Qualsevol objecte en una zona de pas pot convertir-se en un risc en cas d’emergència. Llach assegura que, “en situacions com un incendi, on el fum redueix la visibilitat, un obstacle en un replà o una escala pot dificultar l’evacuació i provocar caigudes o bloquejos”. Per això, el problema no és només de convivència: si passa alguna cosa, hi pot haver responsabilitats. Tant del veí que ho va deixar, si havia estat advertit, com de la comunitat si ho va permetre. Per això, cada vegada és més habitual que les comunitats optin per solucions pràctiques, com habilitar espais específics per a bicicletes o cotxets, evitant així que s’acumulin en zones de pas. En el fons, aquest tipus de problemes reflecteixen una cosa que va més enllà de la llei. “A Espanya, ens costa entendre que els

Barcelona, 31 de març del 2026 El bust de vaca de l’antiga lleteria de la carretera de Sants continua envoltat de caixes i cables de fibra òptica. Va ser un dels desgavells que l’historiador Agus Giralt va difondre a les xarxes socials el 2021 per lamentar els embolics de cables a les façanes del barri, dels quals no se’n lliuren ni les que conserven valor arquitectònic i sentimental. Seguint l’exemple, no pocs internautes van compartir imatges similars d’altres punts de Barcelona. “Potser hi ha més consciència, però canvi real no n’hi ha hagut”, observa Giralt, a qui encara li dolen els mateixos despropòsits que va fotografiar fa gairebé cinc anys: “Continua igual, alguns casos son molt poc respectuosos». “Camines per la ciutat i et trobes cables pertot arreu”, lamenta Mikel Uriondo, president de la Xarxa Veïnal Gòtic. També va alertar el 2021 que la proliferació de tendits a les parets enlletgia el barri històric. “La llei és massa permissiva -opina Uriondo-. En carrers estrets es nota molt, hi ha façanes cablejades de dalt a baix… No s’hauria de permetre”. L’embolic de cables generalitzat amb l’extensió de la cobertura de telefonia i internet de banda ampla ha trastocat l’aspecte de les ciutats. L’Ajuntament de Barcelona ha publicat ara una guia de bones pràctiques per evitar els desordres amb el cablejat, que no és de compliment obligatori. Es tracta d’un pas previ al canvi d’ordenança que el consistori promet, aquest sí preceptiu. Experts consultats per EL PERIÓDICO insisteixen que cal més control de l’administració, que les companyies assumeixin obligacions per revertir l’expansió caòtica dels subministraments i ajudes especialment perquè els edificis s’adaptin per cobrir xarxes. La llei “estableix un interès general per a aquest tipus d’instal·lacions, cosa que justifica qualsevol instal·lació i les companyies es troben legitimades per passar els cables per on vulguin o puguin”, expressa Carlos Fernández, advocat del despatx Roca Junyent. “Les comunitats de propietaris tenen molt poca força sobre el que ja s’ha instal·lat -analitza-. Com que hi ha un buit sobre les façanes que no estan protegides com a patrimoni, no es pot fer res per molta inspecció que hi hagi, tret que la comunitat tingui un acord per negar-se a instal·lar cables”. “Hem d’acabar amb la bretxa digital, però a quin preu?”, es pregunta Josep Maria Boronat, president de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, vinculada al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. “Ens hem acostumat als embolics de cablejat i la ciutat se n’ha ressentit”, avalua. Sosté que la llei espanyola de telecomunicacions “prioritza que hi hagi fibra a tot arreu per sobre de com s’instal·la”, fet que “limita la capacitat de control municipal i impacta de ple en el paisatge urbà”. Per pal·liar-ho, aposta per declarar conjunts protegits zones senceres com Ciutat Vella per blindar-les davant el caos de connexions. “Les comunitats són cada vegada més reticents a acceptar el cablejat”, assegura la vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, Elisabet Carbonell. Explica que els administradors reclamen amb freqüència a les operadores que endrecin caixes i filaments. “Però topem contra una paret, no ens donen cap resposta -afirma-. És molt difícil que les companyies vinguin, canalitzin cablejats i retirin els obsolets. A més, l’ajuntament no acaba d’intervenir ni de penalitzar”. Ràpid abans que ordenat El director gerent de la Federació Catalana d’Empreses de Telecomunicacions, Guillermo Canal, exposa que es va prioritzar un desplegament ràpid i ampli de la fibra òptica en lloc d’ordenat, omplint façanes ja saturades de l’antic cablejat telefònic. “Aquest és un altre problema. Qui retira tota la infraestructura de coure que ja no té ús? Costa una fortuna”, adverteix. “En cap moment es retiren les instal·lacions antigues”, corrobora el secretari del Gremi Metropolità d’Instal·ladors de Barcelona, Juan Antonio Jordán. Es declara partidari d’endurir la legislació, imposar sancions i confiar el manteniment a una única entitat de control: “Les instal·lacions elèctriques estan molt més regulades i es supervisen abans de donar el servei, cosa que no passa en les telecomunicacions. Hi ha diferents companyies, cadascuna ha tirat fibra pel seu compte i, a més, els instal·ladors són de subcontractes que treballen amb preus molt ajustats. Van per feina i no miren si queda millor o pitjor”. Boronat remarca que l’administració ha de ser capaç de “plantar-se davant les grans companyies”. “És un contrasentit que l’esforç d’un particular o una comunitat de veïns per preservar la façana com s’exigeix sigui menyspreat quan es perfora o es fa malbé amb impunitat”, resol. Advoca per un “pacte de ciutat” entre l’ajuntament i les distribuïdores per “prioritzar la protecció del paisatge urbà”, eliminant cablejat en desús i plantejant que els beneficis de les empreses financin el soterrament d’instal·lacions. “Hi ha d’haver un compromís de totes les companyies; si no, serà impossible”, adverteix. A fons perdut “L’únic que pot forçar una campanya perquè això s’arregli és l’administració de l’Estat, però ha de posar diners a fons perdut”, apunta Canal. “S’hauria de subvencionar els edificis sense una instal·lació d’infraestructura comuna de telecomunicacions perquè la posin i, en paral·lel, subvencionar els operadors perquè retirin infraestructures inutilitzades o posin ordre a les instal·lacions”, suggereix. Fernández proposa ampliar la regla que veta cablejat visible a les façanes catalogades a la resta d’immobles: “En les noves instal·lacions, hi hauria d’haver un control previ de l’administració per tractar les façanes com a elements protegits. I si una comunitat vol que es treguin cables, l’administració hauria de ser qui establís la comunicació amb la companyia de telecomunicacions perquè es faci”. “Les inspeccions tècniques d’edificis haurien de revisar el cablejat i les companyies, adquirir el compromís de reubicar-lo”, postula Carbonell. El col·legi d’administradors demana regular que les xarxes de fibra vagin encastades i que el manteniment sigui imperatiu. També vol que les operadores assumeixin el cost d’una llicència per instal·lacions, perquè l’ajuntament les revisi. “Amb regulació i sancions, les companyies no s’hi jugarien res i, fins i tot, els operaris estarien més formats per fer les instal·lacions de manera correcta”, pensa Carbonell. La resposta de les companyies Dues

Barcelona, 29 de març del 2026 Hi ha conflictes veïnals que no comencen amb una discussió forta, sinó amb una cosa molt més quotidiana, com deixar el cotxe només uns centímetres més enllà de la línia o encaixar una moto on sembla que no molesta ningú. Són petites accions que, encara que aparentment inofensives, amb el temps poden acabar generant tensions que passin del replà a la junta de propietaris i, en alguns casos, acabar fins i tot als tribunals. En aquest terreny ambigu, on allò quotidià es creua amb allò legal, apareix un dels dubtes més repetits a les comunitats de veïns: si en una plaça de garatge hi caben un cotxe i una moto, és legal aparcar-los junts o estem davant d’una pràctica que pot acabar generant problemes? Què diu realment la Llei de Propietat Horitzontal El punt de partida és més simple del que molts creuen, i és que la Llei de Propietat Horitzontal no regula de manera específica si es pot o no aparcar més d’un vehicle en una mateixa plaça, cosa que deixa la porta oberta al fet que, en absència d’una prohibició expressa, aquesta pràctica sigui legal sempre que es respectin els límits físics de l’espai. Com explica Peio Mendia, tresorer del Consejo General de Colegios de Administradores de Fincas de España (CGCAFE), “si físicament hi caben el cotxe i la moto sense sortir de la seva zona delimitada, sí que es podran aparcar els dos vehicles”. Una idea que també comparteix Marta Legarreta, advocada i presidenta de la secció de dret civil de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, en recordar que el propietari té dret a utilitzar la seva plaça amb llibertat, tot i que aquest dret no és absolut i sempre està condicionat per les normes que regulen la comunitat. «Si físicament hi caben el cotxe i la moto sense sortir de la seva zona delimitada, sí que es podran aparcar els dos vehicles.» Peio Mendia, Tesorer del CGCAFE. Aquí és on apareix el matís que marca la diferència entre allò permès i allò problemàtic, i que molts veïns passen per alt: no n’hi ha prou que els vehicles hi càpiguen, sinó que ho han de fer completament dins del perímetre de la plaça, sense envair en cap cas zones comunes ni afectar altres places. Els estatuts: la norma que pot canviar-ho tot A partir d’aquí, una vegada respectats al mil·límetre els límits físics, el següent element clau són els estatuts de la comunitat, un document que molts propietaris desconeixen, però que, a la pràctica, té un pes decisiu en aquest tipus de situacions, asseguren els experts. Aquest document pot introduir limitacions específiques a l’ús de les places de garatge, fins i tot establint que només es pugui aparcar un vehicle per plaça si existeixen raons justificades com la seguretat, la maniobrabilitat o el correcte ús de l’espai. En aquest sentit, Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, explica que “els estatuts van a missa”, una expressió que reflecteix fins a quin punt aquestes normes, un cop inscrites al registre, són de compliment obligatori per a tots els propietaris, inclosos aquells que adquireixen la plaça amb posterioritat. El problema és que modificar aquests estatuts no és senzill, ja que requereix unanimitat dels veïns, una cosa que, com adverteix Mendia, rarament s’aconsegueix quan el conflicte ja és sobre la taula, fet que explica per què moltes comunitats acaben gestionant el problema tard i quan ja ha generat tensions. Quan el problema no és la llei, sinó l’ús Precisament per això, quan els estatuts no són clars —com passa moltes vegades a la pràctica—, entren en joc les normes internes de convivència, és a dir, acords adoptats en junta. Aquests acords, “encara que tenen un rang jurídic inferior, sí que serveixen per ordenar l’ús dels espais i per intervenir quan es detecten comportaments que generen molèsties o riscos”, apunta Legarreta, i en molts casos són el primer pas abans que el conflicte escali. Aquí és on, segons els experts, comencen la majoria de problemes, no tant pel que diu la llei, sinó per com s’utilitza a la pràctica aquest espai que, en teoria, pertany al propietari, però que conviu amb l’ús de la resta de veïns. “Si la gent es comporta de manera cívica i compleix, no ha de passar res”, explica Elisabet Carbonell, però la realitat en molts garatges és molt diferent, amb cotxes mal estacionats, motos que sobresurten, places que dificulten la maniobra del veí o que envaeixen zones de pas… Són situacions que acaben provocant conflictes entre veïns. «Si la gent es comporta de manera cívica i compleix, no ha de passar res.» Elisabet Carbonell, Vicepresidenta del CAFBL. Si el problema persisteix i no es resol per la via del diàleg, la situació pot acabar als tribunals, ja que es tracta d’“un conflicte de caràcter civil que obliga a demostrar la infracció i a iniciar un procediment judicial”, una cosa que pot resultar llarga, complexa i, sobretot, costosa. En aquest sentit, Legarreta recorda que “caldrà provar la infracció i iniciar la via judicial oportuna”, fet que afegeix una dificultat pràctica que molts veïns no tenen en compte. Convé aclarir un punt clau que genera molta confusió, com recorda Legarreta: “La comunitat de propietaris no pot imposar multes directament a un veí per aquest tipus de conductes, ni l’administrador té capacitat sancionadora, ja que aquesta competència correspon exclusivament a l’administració pública”. En altres paraules, no és tant que et puguin sancionar directament des de la comunitat per aparcar dos vehicles a la teva plaça, sinó que, si aquest ús genera problemes o incompleix normes, pots acabar en un escenari legal que sí que tingui conseqüències econòmiques. «La comunitat de propietaris no pot imposar multes directament a un veí per aquest tipus de conductes, ni l’administrador té capacitat sancionadora.» Marta Legarreta. A tot això s’hi suma una realitat que, segons Elisabet Carbonell, hi ha darrere de molts d’aquests enfrontaments i que poques vegades es té en compte: les