Nom de l'autor: adminwpcafbl

Barcelona, 5 de març del 2026 La nostra assessora jurídica, Lourdes Ciuró i Buldó, ha participat als micròfons de COPE Catalunya i Andorra, al programa “La Linterna”, on ha analitzat la convocatòria d’ajuts a les comunitats de propietaris que decideixin limitar els usos turístics als seus estatuts. Aquests ajuts subvencionen les despeses de gestió derivades de la modificació dels estatuts i ja es poden reclamar des del 27 de febrer. Durant la intervenció, Lourdes ha explicat com aquesta mesura s’emmarca dins de les lleis d’habitatge i lloguer, reforçant la seguretat jurídica i facilitant la gestió eficient de les comunitats de propietaris. Pots recuperar l’entrevista completa al web de COPE Catalunya i Andorra, programa “La Linterna a Catalunya i Andorra” del 5 de març de 2026: 19:00H | 05 MARÇ 2026 | LA LINTERNA A COPE CATALUNYA I ANDORRA

Barcelona, 5 de març del 2026 En moltes famílies, la conversa sempre comença igual: “I si te’l deixo ja en vida?”. Tanmateix, a Catalunya aquesta bona intenció sol topar amb una realitat fiscal implacable: donar un habitatge activa un “triple peatge” d’impostos que pot resultar molt més car que esperar a l’herència. Una part rellevant d’aquest cost és l’IRPF del donant: quan es dóna un immoble, Hisenda considera que existeix una alteració patrimonial i, si hi ha hagut revalorització des de la compra, pot generar-se un guany que tributa a l’IRPF. Aquest tractament és estatal i s’aplica per igual a tota Espanya. La diferència entre comunitats no està en l’IRPF, sinó en l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD), la gestió i capacitat normativa del qual estan cedides a les autonomies. I aquí és on Catalunya no ofereix, en general, les bonificacions del 99 % que sí apliquen altres regions en determinades donacions entre pares i fills. “El impost sobre successions i donacions és estatal, però està cedit a les comunitats autònomes en la seva gestió i recaptació, i a més tenen capacitat normativa per establir bonificacions, reduccions i tipus impositius”, explica Gilbert Casanovas, Assessor Fiscal del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida. Aquesta combinació és la que fa que una mateixa operació costi molt poc en algunes regions i molt més en altres. Un mateix impost, diversos mapes fiscals: per què Madrid no és Catalunya Casanovas assenyala el punt clau del debat territorial: algunes comunitats han optat per bonificacions molt agressives. “És el cas de Madrid, Andalusia o la Comunitat Valenciana, entre d’altres, que han legislat una bonificació del 99 % per a donacions a fills de manera genèrica. Per això la mateixa donació en diferents comunitats paga quantitats molt diferents”. A Catalunya, en canvi, l’incentiu general del 99 % no existeix per a donacions d’habitatges. Això no vol dir que no hi hagi beneficis, però sí que la donació d’un immoble sol ser, en conjunt, una opció menys avantatjosa que en aquests territoris. Els tres impostos quan es dona un habitatge a Catalunya Casanovas explica que la donació d’un habitatge a Catalunya activa un “triple peatge”: Impost de Donacions (ISD)A Catalunya, l’impost és progressiu, i si la donació es formalitza en escriptura pública entre familiars propers (grups I i II), pot aplicar-se una tarifa reduïda: 5 % fins a 200.000 euros; 7 % fins a 600.000; i 9 % a partir d’aquí, segons l’escala publicada per l’Agència Tributària de Catalunya. IRPF del donant: el cost ocultAquí sol estar el gran cop: per a qui dóna, Hisenda considera que hi ha una alteració patrimonial i, si l’immoble ha guanyat valor des de la compra, apareix un guany patrimonial que tributa a l’IRPF. La Direcció General de Tributs ho confirma en consultes vinculants: donar un immoble pot generar guany o pèrdua patrimonial per aquesta alteració en la composició del patrimoni.Excepció important: si el donant té més de 65 anys i dóna la seva residència habitual, pot existir exempció en IRPF sota certs requisits (la casuística importa). Plusvàlua municipal (IIVTNU)La plusvàlua municipal també es genera en transmissions gratuïtes. En donacions, el més habitual és que la pagui la part adquirent/donatària. Heredar a Catalunya: menys fronts (i amb reduccions rellevants) En una herència l’hereu paga l’Impost sobre Successions i, si escau, la plusvàlua municipal. Però hi ha una diferència decisiva: no hi ha IRPF del difunt per la revalorització de l’immoble (el guany patrimonial latent no es liquida com en una donació). A més, a Catalunya existeixen reduccions per parentiu significatives en la base imposable: per exemple, per a fills (grup II), una reducció de 100.000 euros; i per a fills menors de 21 anys (grup I), 100.000 euros més un increment anual fins a un límit. I després hi ha les bonificacions sobre la quota: el cònjuge pot aplicar una bonificació del 99 % en successions i, per a altres familiars dels grups I i II, la bonificació és progressiva per trams de base, amb percentatges que parteixen, segons el cas, de xifres elevades i es van reduint. “A Catalunya hi ha pocs casos en què valgui la pena donar un immoble” Amb aquesta fotografia completa (donacions + IRPF + plusvàlua), Casanovas és clar: “En general, a Catalunya hi ha pocs casos en què valgui la pena la donació, sigui de la totalitat de l’immoble o de la nua propietat”. La donació de nua propietat (reservant-se l’usufructe) s’utilitza com a eina de planificació, però no és una “bala de plata”: pot reduir el valor del dret transmès, sí, però no elimina el problema estructural si hi ha plusvàlues acumulades o si el valor fiscal mínim puja. Donar diners sí pot ser una estratègia: “és una opció vàlida” El matís important és que Casanovas distingeix clarament entre donar immobles i donar efectiu: “Pel que fa a la donació de diners, encara que no sigui tan avantatjosa com en altres territoris, és una opció vàlida que pot estalviar diners en la futura herència”. En termes pràctics: amb diners no sol aparèixer el “peatge” de l’IRPF per revalorització d’un immoble, i pot facilitar avançaments (entrada d’una vivenda, ajuda a fills, etc.) amb un cost fiscal més previsible. El valor de referència del Cadastre: el “sol” que ha canviat el joc des del 2022 Casanovas explica que el valor de referència va néixer amb un objectiu: “en teoria pretén donar seguretat jurídica, assignant un valor objectiu a cada immoble per part del Cadastre, determinat amb els preus de compravendes de l’any anterior”. I afegeix l’efecte real: “es configura com un valor mínim per a escriptura, sigui compravenda, donació o herència; en la pràctica ha suposat fixar aquests mínims en molts casos”. Aquesta és la clau: en donacions i herències, si existeix valor de referència, s’utilitza com a base imposable mínima (excepte que el valor declarat sigui superior). La pròpia ATC explica el mecanisme i com actuar si el contribuent considera que perjudica els seus interessos: la impugnació s’articula via rectificació d’autoliquidació o recurs, amb informe preceptiu i vinculant del Cadastre. A més, el debat jurídic ha tingut

Barcelona, 26 de febrer del 2026 El president del CAFBL, Lorenzo Viñas, ha participat als micròfons de Ràdio Estel, al programa Sense distància. Durant la intervenció ha analitzat la situació actual del mercat del lloguer d’habitatges i els principals factors que estan condicionant l’accés a l’habitatge. Al llarg de l’entrevista s’ha abordat què està passant amb els preus del lloguer, per què cada vegada hi ha menys pisos disponibles i per què moltes persones han d’afrontar processos de selecció o “castings” per aconseguir un habitatge. També s’ha posat sobre la taula l’impacte que les darreres regulacions i la manca d’oferta estan tenint en el dia a dia de moltes famílies. Pots recuperar l’entrevista sencera al web de Ràdio Estel buscant el programa “Sense distància” del dia 26 de febrer de 2026, a partir del minut 21:45: Sense distància | Programes | Ràdio Estel

Barcelona, 26 de febrer del 2026 La transmissió de l’habitatge familiar és una de les decisions econòmiques i personals més rellevants que afronten les famílies catalanes. En els darrers anys, la donació de la nua propietat amb reserva d’usdefruit s’ha consolidat com una de les fórmules més utilitzades dins de la planificació patrimonial, especialment en un context de mercat immobiliari car, envelliment de la població i pressió fiscal sobre les herències. La idea d’entregar l’habitatge als fills en vida i continuar utilitzant-lo fins al final resulta atractiva i, sobre el paper, senzilla. Tanmateix, aquesta aparent simplicitat jurídica té conseqüències econòmiques i fiscals rellevants que convé analitzar amb deteniment. A grans trets, donar la nua propietat suposa transmetre la titularitat jurídica de l’immoble, mentre que el donant es reserva el dret d’utilitzar-lo i gaudir-ne de per vida mitjançant l’usdefruit. És a dir, els fills passen a ser propietaris a efectes legals, però el donant manté l’ús efectiu de l’habitatge, ja sigui per residir-hi o, si escau, llogar-lo. Des del punt de vista civil, l’operació és perfectament possible. Tal com explica Gilbert Casanovas, assessor fiscal del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, “sí que es pot fer una donació de la nua propietat d’un immoble reservant-se el pare l’usdefruit vitalici”. En determinats supòsits, aquestes conseqüències poden convertir una estratègia raonable des del punt de vista familiar en una decisió fiscalment costosa. Unes conseqüències que deriven del marc jurídic i fiscal vigent i de la manera com la normativa tributària regula aquest tipus d’operacions. Una fórmula admesa a Catalunya, amb un tractament fiscal propi En termes jurídics, donar la nua propietat i reservar-se l’usdefruit implica dividir la propietat de l’immoble en dos drets diferents: la nua propietat, que atribueix la titularitat formal sense dret d’ús, i l’usdefruit, que permet utilitzar i gaudir del bé, incloent-hi residir-hi o llogar-lo. El fill que rep la nua propietat figura com a titular al Registre de la Propietat, però no pot disposar lliurement de l’immoble mentre subsisteixi l’usdefruit. Encara que la nua propietat és transmissible, qualsevol venda o gravamen ha de respectar aquest usdefruit vigent, cosa que a la pràctica limita notablement el seu valor econòmic i el seu atractiu al mercat. “Lògicament, la nua propietat sempre es valora en menys diners que la plena propietat de l’immoble i, per tant, l’operació costarà, en un primer moment, menys en concepte d’impost sobre successions i donacions”, assenyala Casanovas. Aquesta fórmula s’ha popularitzat perquè permet anticipar la successió i mantenir l’ús de l’habitatge habitual. No obstant això, com recorda l’expert, l’anàlisi no pot quedar-se només en l’estalvi inicial. Tramitació a Catalunya: model, organisme i terminis A Catalunya, les donacions s’han de declarar davant l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) mitjançant el model 651, i el termini general per presentar l’autoliquidació i ingressar l’impost és d’un mes des de la data de la donació. El còmput d’aquest termini és de data a data: per exemple, si la donació es merita el 13 de setembre, el termini finalitza el 13 d’octubre, i si en el mes de venciment no existeix un dia equivalent, s’entén que el termini acaba l’últim dia d’aquell mes. A més del model 651, l’ATC exigeix aportar el títol de la donació. Quan la donació té per objecte un bé immoble —com passa en la transmissió de la nua propietat d’un habitatge—, la donació i la seva acceptació s’han de formalitzar en escriptura pública perquè siguin vàlides conforme al dret civil català. En conseqüència, en les donacions immobiliàries l’escriptura pública no és només una formalitat registral o tributària, sinó un requisit de validesa civil de la transmissió. La mateixa ATC detalla aquest procediment en la seva informació pràctica, subratllant la importància de respectar els terminis per evitar recàrrecs o sancions. Aquest aspecte operatiu és clau, ja que obliga a planificar l’operació amb suficient antelació. Valoració de l’usdefruit i base imposable a l’ISD català La valoració de l’usdefruit i de la nua propietat a Catalunya es regeix pels mateixos criteris generals que a la resta de l’Estat. En els usdefruits vitalicis, el valor depèn de l’edat de l’usufructuari i es calcula, de manera estàndard, aplicant la coneguda “regla del 89”. La mateixa Agència Tributària de Catalunya incorpora aquest càlcul a la guia del model 651: el valor de l’usdefruit s’obté restant l’edat de l’usufructuari a 89, amb un màxim del 70% i un mínim del 10% del valor total de l’immoble, corresponent la resta a la nua propietat. Aquest criteri (70% quan l’usufructuari té menys de 20 anys, reduint un punt percentual per cada any addicional fins al mínim del 10%) constitueix l’estàndard fiscal aplicat a tot Espanya. En termes pràctics, com explica Casanovas, “l’usdefruit es valora en un percentatge del valor total de l’immoble i aquest percentatge depèn de l’edat de l’usufructuari: com més jove és, més gran és el seu valor i, per tant, menor és el valor de la nua propietat”. L’expert ho il·lustra amb un exemple concret: “Si el pare té 65 anys, l’usdefruit es valora en un 24% i la nua propietat en el 76%. Si té 75 anys, l’usdefruit es valora en un 14% i la nua propietat en el 86%.” Pots llegir la notícia completa a La “regla del 89” para donar la nuda propiedad en Catalunya y quedarse con el usufructo

Barcelona, 21 de febrer del 2026 Donar un pis a un fill a Catalunya, o a qualsevol punt d’Espanya, activa gairebé automàticament una pregunta incòmoda: cal pagar la plusvàlua municipal? La resposta general és afirmativa, perquè l’impost es merita per la transmissió del terreny urbà encara que no hi hagi preu, com passa en les donacions. Tanmateix, des de la reforma estatal aprovada arran de la sentència del Tribunal Constitucional d’octubre de 2021, es va introduir un matís decisiu: si s’acredita que no hi ha hagut increment de valor del terreny, l’operació no queda subjecta i pot resultar sense plusvàlua. Gilbert Casanovas, assessor fiscal del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, ho resumeix amb claredat: “Sí: en tot cas, una donació d’un immoble a un fill genera una plusvàlua municipal, i el donatari és l’obligat al pagament, és a dir, el fill, d’acord amb la normativa estatal. És a dir, l’ajuntament no té facultats per decidir qui és l’obligat al pagament.” I afegeix el matís clau introduït després de la reforma estatal: “D’altra banda, d’acord amb les modificacions que es van fer en la normativa estatal, la plusvàlua municipal no es merita si es pot demostrar que no existeix increment de valor entre l’adquisició i la transmissió del terreny.” Què és la plusvàlua municipal i per què apareix en una donació? La coneguda com a plusvàlua municipal és el nom col·loquial de l’Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (IIVTNU), un tribut local que grava l’increment de valor que experimenten els terrenys urbans quan se’n transmet la propietat, ja sigui mitjançant compravenda, herència o donació, o quan es constitueixen o transmeten determinats drets reals sobre aquests. La seva regulació bàsica es troba al text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, de caràcter estatal, i cada ajuntament el desenvolupa mitjançant la seva pròpia ordenança fiscal. En el cas de Catalunya, l’Agència Tributària de Catalunya explica al seu portal divulgatiu sobre tributs locals que, en les transmissions lucratives —com les herències o donacions—, la persona obligada al pagament és qui adquireix l’immoble. És a dir, en una donació, el subjecte passiu és el donatari, qui rep el bé. Qui paga quan es dona un pis a Catalunya En una donació de pares a fills, l’obligat al pagament de la plusvàlua municipal és el fill que rep l’immoble. Aquesta regla no depèn del municipi concret ni d’una decisió discrecional de l’ajuntament, sinó que ve imposada per la normativa estatal que regula l’impost. Tal com subratlla Casanovas, el consistori “no té facultats per decidir qui és l’obligat al pagament”. Això no impedeix que, en l’àmbit familiar, s’acordi que el pare assumeixi econòmicament el cost. No obstant això, davant l’Administració local, qui figura com a contribuent i respon de l’impost és el donatari. L’excepció decisiva: quan no hi ha increment de valor La gran novetat introduïda després de la sentència del Tribunal Constitucional 182/2021, que va declarar inconstitucional l’anterior sistema de càlcul, va ser l’aprovació del Reial decret llei 26/2021, de 8 de novembre. Aquesta norma va modificar el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals i va incorporar expressament un supòsit de no subjecció: no es merita l’impost quan es constata la inexistència d’increment de valor. El Butlletí Oficial de l’Estat estableix que, per acreditar aquesta inexistència d’increment, l’interessat ha de declarar la transmissió i aportar els títols que documenten l’adquisició i la transmissió de l’immoble. És a dir, no n’hi ha prou amb afirmar que no hi ha hagut guany: cal justificar-ho documentalment davant l’ajuntament. En el cas d’una donació, encara que no hi hagi un preu com en una compravenda, sí que existeix un valor declarat a l’escriptura. Si aquest valor de transmissió resulta inferior al valor d’adquisició que va tenir el pare en el seu moment —en els termes que admet la normativa— es pot acreditar que no hi ha hagut increment i, per tant, no es merita la plusvàlua. En paraules del mateix Casanovas: “Per tant, si en la donació el valor declarat és inferior al d’adquisició per part del pare en el seu moment, no s’haurà de pagar plusvàlua.” Aquest punt és especialment rellevant en contextos de caiguda de preus o en immobles adquirits en moments de mercat alt. Com es calcula avui la plusvàlua municipal Després de la reforma de 2021, el sistema de càlcul va canviar substancialment per ajustar-se a la doctrina del Tribunal Constitucional. La nova regulació permet que l’impost es determini a partir d’un mètode objectiu basat en el valor cadastral del sòl i uns coeficients màxims fixats per llei en funció dels anys de tinença. El contribuent, no obstant això, pot optar per tributar segons l’increment real si demostra que aquest és inferior al que resulta del mètode objectiu. I, com s’ha indicat, si acredita que no hi ha hagut cap increment entre l’adquisició i la transmissió, l’operació queda no subjecta. En una donació, l’ajuntament utilitzarà el valor cadastral del sòl que figura al rebut de l’IBI i el període de generació de l’increment per aplicar els coeficients previstos a l’ordenança municipal, sempre dins dels límits establerts per la normativa estatal. Terminis i gestió a Catalunya En les donacions, el termini general per presentar la declaració o autoliquidació de l’impost és de trenta dies hàbils des de la data de la transmissió. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, la tramitació es fa mitjançant autoliquidació a través de la seu electrònica, on s’especifica aquest termini per a transmissions inter vivos com les donacions. Altres municipis catalans poden seguir sistemes similars o bé requerir una declaració perquè l’ajuntament practiqui la liquidació, però el termini acostuma a ser el mateix. En qualsevol cas, encara que es vulgui al·legar inexistència d’increment, és imprescindible complir amb l’obligació formal de declarar la transmissió dins del termini. Bonificacions: la diferència entre herència i donació Hi ha una confusió freqüent entre el tractament de les herències i el de les donacions. La llei estatal permet que els ajuntaments estableixin, amb caràcter

Barcelona, 19 de febrer del 2026 Cada vegada és més habitual veure cables i carregadors en els garatges. Encara que Espanya camina molt lluny de complir amb l’objectiu d’aconseguir 5 milions de cotxes elèctrics en 2030, la instal·lació de punts de recàrrega continua avançant. Moltes comunitats de veïns estan adaptant els seus pàrquings per a acollir cotxes endollables i aprofitar les ajudes públiques disponibles, però encara són molts els edificis que no estan preparats i on instal·lar un punt de recàrrega requereix planificació i assessorament professional. Elisabet Carbonell, vicepresidenta del Col.legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, alerta que “els carregadors elèctrics mal instal·lats poden posar en risc a tota la comunitat”. Explica que, abans de col·locar un punt de recàrrega en un pàrquing comunitari, és imprescindible enviar un projecte tècnic al president o a l’administrador de la comunitat amb almenys 30 dies d’antelació i obtenir l’aprovació corresponent, sobretot si la instal·lació afecta elements comuns com a forjats o canalitzacions. Segons Carbonell, “la comunitat valora la demanda de punts de recàrrega. Si tenim 20 places i 8 persones ho sol·liciten, s’estudia si convé fer la instal·lació a nivell comunitari o bé s’autoritza que cada propietari instal·li el seu punt de manera individual”. Carbonell remarca que, en la majoria dels casos, la comunitat pot autoritzar la instal·lació amb una majoria simple, sempre que no afecti elements comuns. “Si l’obra compromet l’estructura o implica modificacions importants, la comunitat pot oposar-se, però raons estètiques o preferències personals no tenen pes legal”, aclareix. Encara que la penetració del cotxe elèctric no avança al ritme previst, cada vegada més garatges comunitaris escometen la instal·lació de punts de recàrrega A més, insisteix en la importància de garantir la seguretat de la instal·lació. Els punts de recàrrega han de ser realitzats per professionals autoritzats, comptar amb butlletí que certifiqui la seva legalitat i, en garatges amb vehicles elèctrics, disposar de detectors de fum i, de manera molt recomanable, dispersors d’aigua per a prevenir riscos d’incendis. “Els bombers recomanen aquests sistemes per a reduir al mínim qualsevol risc en cas d’incendi. Pel que expliquen, és molt diferent entrar en un pàrquing per a apagar el foc d’un cotxe elèctric sense dispersor d’aigua que amb ell. Quan aquest dispersor està funcionat el bomber pot arribar fàcilment fins al punt d’origen del foc”. Carbonell també adverteix sobre errors freqüents en les instal·lacions. “A vegades, els propietaris instal·len únicament el seu punt de recàrrega sense preveure espai o canalització per a futurs usuaris. La normativa exigeix deixar un 15% addicional de la seva capacitat en els tubs i canalitzacions, perquè altres veïns puguin connectar els seus vehicles més endavant”. “Si l’obra afecta a elements comuns, la comunitat pot oposar-se”, afirma Elisabet Carbonell Per això, aconsella planificar la instal·lació pensant en el conjunt de la comunitat i confiar en professionals que garanteixin que tot compleix amb la normativa. Així mateix, recorda que el manteniment periòdic és fonamental per a evitar sobrecàrregues o fallades que puguin posar en risc als veïns. Quant als costos, Carbonell explica que una instal·lació individual en un habitatge unifamiliar sol rondar entre 2.000 i 3.000 euros, mentre que una instal·lació col·lectiva en un pàrquing comunitari és més cara, encara que permet dimensionar correctament la infraestructura per a tots els veïns i garantir major seguretat. “Encara que resulti més econòmic fer la instal·lació per separat, planificar-la de manera col·lectiva assegura que els quadres elèctrics suportin la demanda futura i que cada punt de recàrrega compleixi amb la normativa”, assenyala. Finalment, pel que respecta al consum d’electricitat, Elisabet Carbonell explica que cada propietari ha de pagar el seu propi consum. En instal·lacions col·lectives, és fonamental comptar amb un sistema de càrrega intel·ligent que mesuri el consum individual i permeti que la potència contractada de la comunitat suporti diversos vehicles carregant-se al mateix temps. “Així s’eviten sobrecàrregues i que un propietari pagui l’electricitat d’un altre”, puntualitza, recordant que aquest tipus de sistemes faciliten la planificació i garanteixen un ús segur i ordenat de la instal·lació. Pots llegir la notícia completa a Elisabet Carbonell, administradora de fincas: “Un cargador de coche eléctrico mal instalado puede ser un peligro para todo el edificio”. 

Barcelona, 10 de febrer del 2026 La nostra vicepresidenta, Montse Bassas Fuste, ha participat als micròfons de COPE Catalunya i Andorra, al programa “La Linterna”.  Durant la intervenció ha analitzat quan prescriu el deute d’un veí morós. A Catalunya la normativa no és prou clara: tot i una sentència del Tribunal Suprem, amb legislació pròpia el termini pot oscil·lar entre 3 i 10 anys. Pots recuperar l’entrevista sencera al web de COPE Catalunya i Andorra: 19:00H | 10 FEBRER 2026 |LA LINTERNA A COPE CATALUNYA I ANDORRA  

Barcelona, 4 de febrer del 2026 Un veí morós és el malson de les comunitats de propietaris, perquè el deute recau en la comunitat i pot arribar a ser molt alt. La comunitat de veïns pot acabar demandant el propietari que no paga, però cal anar amb compte amb els terminis, perquè el deute prescriu al cap d’uns anys. Una sentència recent del Tribunal Suprem fixa en 5 anys la prescripció dels deutes en una comunitat de veïns, però a Catalunya aquest termini pot ser diferent. «A Catalunya tenim normativa i jurisdicció pròpia, això vol dir que la sentència del Tribunal Suprem no és directament aplicable als edificis emplaçats a Catalunya», diu Montse Bassas, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Lleida i Barcelona, al programa «Matins». Aquesta última sentència del Suprem reitera altres d’anteriors, del 2020 i 2021, i diu que el pagament de les quotes a la comunitat de propietaris és una «obligació periòdica» i que prescriu al cap de 5 anys. «El problema és que a Catalunya tenim normativa pròpia amb terminis diferents i amb una jurisdicció que no acaba al Tribunal Suprem sinó al Tribunal Superior de Justícia, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) no s’ha pronunciat sobre aquest tema», explica Bassas. Els presidents de les audiències provincials de Barcelona van emetre un criteri unificat en el qual consideraven que són 10 anys, però si fem cas de la normativa catalana de les obligacions periòdiques parlem de 3 anys. També hi ha una minoria que considera que s’ha de seguir el criteri del Suprem, diu l’administradora de finques. Indefensió i inseguretat dels veïns afectats Els veïns són els perjudicats en els casos de morositat en una comunitat, i aquesta inconcreció de la llei a Catalunya causa «indefensió i inseguretat» als propietaris afectats per veïns morosos, diu als «Matins» l’advocat de comunitats Xavier Prats, i propietari afectat. Hi ha morosos per diverses raons, «gent que no pot pagar la hipoteca i automàticament deixa de pagar les quotes comunitàries», explica Prats, o també per defuncions. «Els fills no accepten l’herència, o es fan el ronso o no apareix l’hereu», com un cas a Lleida on fa 20 anys que intenten trobar el propietari d’un pis després de la mort del seu propietari. Hi ha propietaris, explica, que «han hagut fer moltes derrames i bestretes per pagar les despeses de cada mes, com llum, ascensor, assegurança…» Tot i que la majoria dels casos es donen en veïns que conviuen a la mateixa escala, diu Bassa segons la seva experiència, durant la crisi immobiliària i la covid, molts pisos van caure en mans de bancs i de fons d’inversió i van créixer els impagaments. «Vam tenir un problema de pisos desocupats i dels que ells mateixos no sabien què teníem a la cartera», diu. I afegeix que hi ha bancs que «tenen el costum d’aguantar sense pagar fins que venen el pis i això obliga la resta de la comunitat a finançar les despeses». A Catalunya la llei obliga a vendre el pis sense càrregues, és a dir, amb tots els deutes pagats, però no aclareix fins a quants anys de deure endarrerit pot reclamar la comunitat. Presentar la reclamació com més aviat millor Els dos especialistes recomanen a les comunitats amb veïns morosos que no esperin a presentar la demanda judicial per evitar «que tot i tenir dret a reclamar, (el deute) estigui fora de termini, estigui prescrit, i per veure com han de reduir el deute», diu Prats. El criteri de les comunitats ha de ser de prudència: no esperar el venciment de 3 anys, reitera Bassas, i «abans d’aquest venciment, posar la reclamació per no haver de dependre de si el jutjat que ens toca és del criteri de 3 anys o de 10 anys». Com presentar una reclamació per morositat El primer pas és convocar una reunió o junta de veïns de la comunitat i que en tingui coneixement el morós. A la reunió s‘aprovarà la liquidació del deute pendent i la decisió de presentar reclamació extrajudicial, primer, i judicial, si cal, per majoria simple. «Ara mateix és obligatòria la mediació com a pas previ a la interposició de la demanda judicial», diu Bassa, i, per tant, primer s’ha de parlar amb el veí de manera extrajudicial. Es comunicarà la decisió de la junta al propietari morós, personalment, al seu domicili o — si no és possible — al cartell d’anuncis de l’escala. Es pot reclamar l’impagament de quotes generals, aportacions a un fons de reserva, o d’obres a la comunitat, per un valor màxim de 250.000 euros. La reclamació al jutjat ha d’anar acompanyada de l’acord de junta i de la comunicació al deutor. Si la reclamació és superior als 2.000 € i cal tenir advocat i procurador, també es poden afegir a la demanda el pagament de les costes al morós. Si la demanda és acceptada, el jutge reclamarà el deute al propietari denunciat, a pagar en un termini de 20 dies, o se li embargaran els béns pel valor de l’import reclamat, més els interessos i despeses judicials. Una comunicació que és força dissuasiva, segons Prats. Amb tot, el demandat pot presentar al·legacions i proves si creu que el deute és inexistent o ja ha fet el pagament. Pots llegir la notícia completa a Quan prescriu el deute d’un veí morós: la llei a Catalunya no és clara – 3CatInfo.