Normativa i Legislació

Barcelona, 23 de maig del 2026 Els Certificats d’Estalvi Energètic (CAE), que permeten obtenir una compensació econòmica per dur a terme obres de millora de l’aïllament o dels sistemes de climatització, s’han convertit, segons els experts, en una de les vies per millorar l’eficiència energètica dels habitatges. Al voltant del 80 % dels edificis a Espanya són energèticament ineficients, segons explica el president del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, Lorenzo Viñas, en una entrevista amb EFE. Terminis de la UE Viñas assenyala que el país està lluny de complir els terminis fixats per la Unió Europea (UE), que exigeix la descarbonització total del parc residencial dels països membres per a l’any 2050. «Si tenim en compte que tenim una taxa de rehabilitació d’aproximadament el 0,15 %, això vol dir que dur a terme la rehabilitació energètica del parc d’habitatges suposaria uns 600 anys», destaca. Les causes d’aquesta inoperativitat del sistema —opina l’expert— són diverses i es troben «tant en l’àmbit de la llei com en qüestions tècniques, econòmiques i administratives». En aquest context, els CAE (vigents des de 2023) es presenten com una de les possibles solucions per afrontar el problema i, tot i que encara són uns grans desconeguts per als propietaris i les comunitats de propietaris, són un mecanisme habitual en altres sectors com l’industrial. Certificats d’Estalvi Energètic, què són? Segons el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (Miteco), els CAE són documents electrònics oficials que garanteixen que, després de dur a terme una inversió en eficiència energètica, s’ha aconseguit un estalvi d’energia final. Cada CAE, equivalent a 1 quilowatt hora (kWh) d’energia estalviada anualment, permet recuperar una part del cost de la inversió. El propietari d’un habitatge pot acudir a un intermediari reconegut, que calcularà l’estalvi energètic aconseguit i emetrà un certificat que es pot bescanviar per una contraprestació econòmica a través del mateix intermediari. Aquesta contraprestació prové dels anomenats «subjectes obligats»: empreses energètiques que han de contribuir al compliment dels objectius nacionals d’eficiència. La contribució pot ser «mitjançant un pagament directe al Fons Nacional d’Eficiència Energètica o aportant directament CAE a través de l’estalvi energètic de tercers», explica a EFE la directora de Consultoria Energètica i CAE d’EFFIC, Isabel Tejero. Els CAE es poden aplicar als sectors agropecuari, industrial, residencial, terciari o del transport, i suposen un estalvi mitjà d’uns 115-140 euros per megawatt hora (MWh) per a l’usuari final. El sector industrial és el que acumula més certificats (el 58 % del total, segons dades oficials del Miteco). Després de la indústria, el sector del transport representa el 24 % del total de CAE emesos i el sector residencial apareix en tercer lloc, amb un testimonial 8,7 %. Una eina desaprofitada Viñas lamenta que una eina «excel·lent, àgil, eficaç i operativa» no s’aprofiti en un sector tan important com el residencial, mentre que Tejero assenyala els motius: «desconeixement, fragmentació, baix volum d’estalvis i complexitat de la gestió». «El sector residencial està molt atomitzat, no és el mateix activar un projecte d’eficiència en una indústria o en un gran edifici terciari que fer-ho en milers d’habitatges», afirma. Des de l’Associació de Promotors i Constructors (APC), el seu director gerent, Alfredo Díaz-Araque, demana, per la seva banda, a les administracions que s’aconsegueixi un cert «equilibri entre l’assequibilitat i la sostenibilitat». «Si ens augmenten les exigències per ser més eficients a l’hora de construir (…) jo he d’incrementar els meus costos, cosa que suposa un increment en el preu de l’habitatge i una dificultat més gran d’accés», denuncia. Col·laboració publicoprivada Díaz-Araque suggereix que «el que s’hauria de fer amb aquest tipus de subvencions és que arribin a més persones vulnerables», per exemple, avançant els ajuts al moment anterior a dur a terme la reforma. Per la seva banda, Tejero subratlla les paraules del director de l’APC i conclou reclamant una major pedagogia ciutadana i col·laboració publicoprivada. «Aquí hi ha una oportunitat clara: si aconseguim simplificar l’accés, explicar millor el mecanisme i acompanyar tècnicament els propietaris, el sector residencial pot convertir-se en un dels grans motors de l’eficiència energètica a Espanya», sentencia. Pots llegir la notícia completa aquí Qué son los certificados de Ahorro, la vía para mejorar la eficiencia energética de la vivienda. 

Barcelona, 23 de maig del 2026 Madrid, 23 maig (EFE).- Els Certificats d’Estalvi Energètic (CAE), que permeten obtenir una compensació econòmica per dur a terme obres de millora de l’aïllament o dels sistemes de climatització, s’han convertit, segons els experts, en una de les vies per millorar l’eficiència energètica dels habitatges. Al voltant del 80 % dels edificis a Espanya són energèticament ineficients, segons explica el president del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, Lorenzo Viñas, en una entrevista amb EFE. Viñas assenyala que el país està lluny de complir els terminis fixats per la Unió Europea (UE), que exigeix la descarbonització total del parc residencial dels països membres per a l’any 2050. «Si tenim en compte que tenim una taxa de rehabilitació d’aproximadament el 0,15 %, això vol dir que dur a terme la rehabilitació energètica del parc d’habitatges suposaria uns 600 anys», destaca. Les causes d’aquesta inoperativitat del sistema —opina l’expert— són diverses i es troben «tant en l’àmbit de la llei com en qüestions tècniques, econòmiques i administratives». En aquest context, els CAE (vigents des de 2023) es presenten com una de les possibles solucions per afrontar el problema i, tot i que encara són uns grans desconeguts per als propietaris i les comunitats de propietaris, són un mecanisme habitual en altres sectors com l’industrial. Segons el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (Miteco), els CAE són documents electrònics oficials que garanteixen que, després de dur a terme una inversió en eficiència energètica, s’ha aconseguit un estalvi d’energia final. Cada CAE, equivalent a 1 quilowatt hora (kWh) d’energia estalviada anualment, permet recuperar una part del cost de la inversió. El propietari d’un habitatge pot acudir a un intermediari reconegut, que calcularà l’estalvi energètic aconseguit i emetrà un certificat que es pot bescanviar per una contraprestació econòmica a través del mateix intermediari. Aquesta contraprestació prové dels anomenats «subjectes obligats»: empreses energètiques que han de contribuir al compliment dels objectius nacionals d’eficiència. La contribució pot ser «mitjançant un pagament directe al Fons Nacional d’Eficiència Energètica o aportant directament CAE a través de l’estalvi energètic de tercers», explica a EFE la directora de Consultoria Energètica i CAE d’EFFIC, Isabel Tejero. Els CAE es poden aplicar als sectors agropecuari, industrial, residencial, terciari o del transport, i suposen un estalvi mitjà d’uns 115-140 euros per megawatt hora (MWh) per a l’usuari final. El sector industrial és el que acumula més certificats (el 58 % del total, segons dades oficials del Miteco). Després de la indústria, el sector del transport representa el 24 % del total de CAE emesos i el sector residencial apareix en tercer lloc, amb un testimonial 8,7 %. Viñas lamenta que una eina «excel·lent, àgil, eficaç i operativa» no s’aprofiti en un sector tan important com el residencial, mentre que Tejero assenyala els motius: «desconeixement, fragmentació, baix volum d’estalvis i complexitat de la gestió». «El sector residencial està molt atomitzat, no és el mateix activar un projecte d’eficiència en una indústria o en un gran edifici terciari que fer-ho en milers d’habitatges», afirma. Des de l’Associació de Promotors i Constructors (APC), el seu director gerent, Alfredo Díaz-Araque, demana, per la seva banda, a les administracions que s’aconsegueixi un cert «equilibri entre l’assequibilitat i la sostenibilitat». «Si ens augmenten les exigències per ser més eficients a l’hora de construir (…) jo he d’incrementar els meus costos, cosa que suposa un increment en el preu de l’habitatge i una dificultat més gran d’accés», denuncia. Díaz-Araque suggereix que «el que s’hauria de fer amb aquest tipus de subvencions és que arribin a més persones vulnerables», per exemple, avançant els ajuts al moment anterior a dur a terme la reforma. Per la seva banda, Tejero subratlla les paraules del director de l’APC i conclou reclamant una major pedagogia ciutadana i col·laboració publicoprivada. «Aquí hi ha una oportunitat clara: si aconseguim simplificar l’accés, explicar millor el mecanisme i acompanyar tècnicament els propietaris, el sector residencial pot convertir-se en un dels grans motors de l’eficiència energètica a Espanya», sentencia. Pots llegir la notícia completa aquí Los Certificados de Ahorro, una vía para mejorar la eficiencia energética de la vivienda – Infobae. 

Barcelona, 23 de maig del 2026 L’eficiència energètica s’ha convertit en una prioritat absoluta per a Europa i Espanya afronta un enorme repte: prop del 80 % dels habitatges són energèticament ineficients, una situació que dificulta complir els objectius de descarbonització fixats per la Unió Europea per al 2050. En aquest context, els Certificats d’Estalvi Energètic emergeixen com una fórmula capaç d’incentivar econòmicament les reformes destinades a millorar l’aïllament, renovar els sistemes de climatització i reduir la despesa energètica de milions de llars. Els Certificats d’Estalvi Energètic permeten que propietaris i comunitats recuperin part de la inversió realitzada en actuacions d’eficiència, creant un sistema que combina sostenibilitat, estalvi econòmic i reducció d’emissions. Experts del sector adverteixen que Espanya necessita accelerar radicalment la rehabilitació energètica, ja que el ritme actual és insuficient per transformar el parc residencial durant els propers anys. Certificats d’Estalvi Energètic: així funciona el sistema que recompensa les reformes eficients Els Certificats d’Estalvi Energètic són documents electrònics oficials que acrediten l’estalvi aconseguit després d’executar actuacions d’eficiència energètica. Cada certificat equival a 1 quilowatt hora (kWh) estalviat a l’any, fet que permet monetitzar part de l’estalvi obtingut mitjançant millores en habitatges, edificis o instal·lacions. El mecanisme funciona mitjançant intermediaris autoritzats que avaluen l’actuació realitzada, calculen l’estalvi energètic i tramiten els certificats. Posteriorment, aquests CAE poden ser adquirits per companyies energètiques obligades a complir objectius nacionals d’eficiència, generant així una compensació econòmica directa per al propietari. Entre les actuacions més habituals destaquen les millores de l’aïllament tèrmic, la substitució de finestres, la renovació de calderes, la instal·lació de bombes de calor o la modernització dels sistemes de climatització. Totes elles permeten reduir el consum energètic, millorar el confort i disminuir la factura mensual d’electricitat i calefacció. El problema energètic dels habitatges espanyols accelera l’interès pels Certificats d’Estalvi Energètic Espanya afronta un dels principals reptes energètics d’Europa a causa de l’envelliment del seu parc immobiliari. Milers d’edificis presenten un aïllament deficient, sistemes tèrmics obsolets i elevats nivells de consum energètic, fet que incrementa tant les emissions contaminants com la despesa de les llars. Experts del sector adverteixen que el ritme actual de rehabilitació energètica és extremadament lent. Segons administradors de finques i especialistes en eficiència, la taxa de rehabilitació amb prou feines arriba al 0,15 % anual, una xifra insuficient per complir els compromisos climàtics marcats per Brussel·les per a les properes dècades. En aquest escenari, els Certificats d’Estalvi Energètic es posicionen com un instrument clau per accelerar les reformes. La possibilitat d’obtenir una devolució econòmica millora la rendibilitat de les inversions i pot incentivar comunitats de propietaris i particulars a executar obres que fins ara resultaven difícils d’assumir. Per què els Certificats d’Estalvi Energètic encara avancen lentament en el sector residencial Malgrat el seu potencial, els Certificats d’Estalvi Energètic encara són poc coneguts entre propietaris i comunitats de veïns. El sector residencial presenta una elevada fragmentació i gestionar milers de petites actuacions resulta molt més complex que tramitar grans projectes industrials o terciaris. A més del desconeixement ciutadà, el sistema s’enfronta a obstacles administratius, tècnics i financers. Molts propietaris desconeixen quines actuacions poden acollir-se al mecanisme, com sol·licitar la certificació o quin estalvi econòmic poden arribar a obtenir després de la rehabilitació. Els especialistes també reclamen una major implicació de les administracions públiques per simplificar els procediments, reforçar la informació ciutadana i facilitar l’accés als ajuts. El sector considera essencial impulsar una col·laboració publicoprivada més intensa que permeti convertir els Certificats d’Estalvi Energètic en un dels principals motors de la transició energètica espanyola. Tot el que has de saber dels ‘Certificats d’Estalvi Energètic’ Els Certificats d’Estalvi Energètic representen una oportunitat estratègica per transformar el parc residencial espanyol, reduir el consum energètic i abaratir les factures domèstiques en un context marcat per l’augment dels costos energètics i les exigències climàtiques europees. La clau ara passa per augmentar la divulgació, simplificar els tràmits i facilitar l’accés de particulars i comunitats a aquest sistema. Si Espanya aconsegueix accelerar la rehabilitació energètica mitjançant incentius eficaços com els CAE, el sector residencial podria convertir-se en un dels grans protagonistes de la descarbonització i la sostenibilitat durant les properes dècades. Què són els Certificats d’Estalvi Energètic? Els Certificats d’Estalvi Energètic són documents oficials que acrediten l’estalvi energètic aconseguit després de realitzar una actuació eficient, com ara millorar l’aïllament o canviar els sistemes de climatització. Qui pot sol·licitar els Certificats d’Estalvi Energètic? Els poden sol·licitar particulars, comunitats de propietaris, empreses i indústries que executin actuacions d’eficiència energètica reconegudes dins del sistema CAE. Quines reformes permeten obtenir Certificats d’Estalvi Energètic? Les actuacions més habituals inclouen l’aïllament tèrmic, la substitució de finestres, la instal·lació de bombes de calor, la renovació de calderes i la millora dels sistemes de climatització. Quants diners es poden recuperar amb els Certificats d’Estalvi Energètic? La compensació depèn de l’estalvi energètic generat, tot i que el sistema pot aportar entre 115 i 140 euros per MWh estalviat, segons estimacions del sector. Per què són importants els Certificats d’Estalvi Energètic? Perquè ajuden a impulsar la rehabilitació energètica, reduir les emissions contaminants i accelerar la modernització d’habitatges i edificis a Espanya. Pots llegir la notícia completa aquí Los Certificados de Ahorro Energético impulsan la rehabilitación energética en España

Barcelona, 20 de maig del 2026 El personatge d’Administradora de Finques reapareix a la sèrie de 3Cat per intervenir en noves situacions de conflicte entre veïns. Pots veure el programa complet a Com si fos ahir – T9xC166 – 3Cat. 

Barcelona, 18 de maig del 2026 La sèrie Com si fos ahir incorpora novament el personatge de la Maya, Administradora de Finques, en una trama vinculada a la convivència veïnal. Pots veure el programa complet a Com si fos ahir – T9xC164 – 3Cat.

Barcelona, 17 de maig del 2026 El pòdcast s’ha erigit en una de les eines comunicatives preferides per les institucions econòmiques i els col·legis professionals del país. Fins al punt que cada cop és més difícil trobar una entitat que no tingui el seu propi canal que va alimentant periòdicament. En la majoria dels casos, tenen el format d’entrevistes que aborden temes complexos amb una certa voluntat de ser amens sense simplificar massa el missatge. L’objectiu és múltiple i va des de participar en el debat públic fins a reivindicar un col·lectiu professional, passant per divulgar, humanitzar la institució, reforçar la marca o connectar amb una audiència més gran. En aquest sentit, el pòdcast, que es basa en la veu (tot i que també pot ser vídeo), genera confiança i té una vida més llarga, ja que cada episodi pot originar escoltes durant molts dies i mesos. Potser un dels antecedents d’aquesta manera de comunicar a través del diàleg en l’àmbit econòmic és la campanya del Banc Sabadell Converses sobre el futur, del 2011, en plena crisi de confiança en el sector financer. Consistia a convidar-hi dues persones conegudes, que reflexionaven pausadament sobre temes d’una certa transcendència, i en blanc i negre, per centrar l’atenció en la paraula. Era una proposta als antípodes de cap a on ha anat la realitat comunicativa actual, en què predominen els missatges curts i vistosos que es viralitzen més fàcilment. I que en boca d’influenciadors capciosos poden portar a creure en promeses sobre grans oportunitats d’inversió o de fer-se ric ràpidament. El pòdcast, que pot tenir una durada d’una hora o més, vol portar la contra al consum ràpid de continguts. En aquest sentit, l’Institut d’Estudis Financers (IEF), que fa anys que es dedica a l’alfabetització financera de la població, fa tallers en instituts en què adverteix els joves dels perills que comporten aquests missatges enganyosos: “El món financer demana rigor i és molt difícil explicar els riscos d’una inversió en 30 segons”, diu Jordi Martínez, director d’educació financera. Precisament per arribar a un públic més nombrós que el dels tallers escolars, l’IEF va decidir el 2022 posar en marxa un pòdcast quinzenal, anomenat Educa tu dinero, que va néixer “per acompanyar la societat, i els joves en particular, en el món de les finances, començant per les coses més bàsiques, i anar elevant el nivell del contingut”, diu Martínez. El pòdcast, presentat pel comunicador Borja Nicolau, ha superat els 80 capítols i té més de 26.000 seguidors a la plataforma Spotify. És un dels 200 pòdcasts més escoltats de l’Estat espanyol i se situa entre els deu primers de temàtica econòmica. Un 75% dels usuaris tenen menys de 44 anys i el 52% són dones. “Això malgrat que és un sector que tradicionalment ha estat molt masculí”, subratlla. El pòdcast fuig de missatges especulatius i vol ajudar els oients a construir una relació saludable amb els diners, allò que anomenen benestar, o wellness, financer. En quatre anys, la marca Educa tu dinero ha agafat rellevància i ha començat a volar sola: se n’han creat perfils propis a les xarxes i ha derivat en cursos (també en català) sobre, per exemple, com podem passar d’estalviadors a inversors. A més, en col·laboració amb la Generalitat, s’ha creat el perfil 5 cèntims a la xarxa TikTok, per acostar les finances als joves i en català. Amb la mateixa intenció educativa va néixer del pòdcast Finkers, del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i Lleida (Cafbl). En aquest cas, la voluntat és donar a conèixer la professió a la societat: “És una figura molt desconeguda tot i tenir un paper molt destacat en el món de l’habitatge, de tanta importància en aquests moments”, subratlla Lourdes Ciuró, assessora jurídica del Cafbl i conductora del pòdcast. En aquest sentit, el Col·legi vol tenir veu pròpia en un debat públic molt polaritzat: “El relat no és únic, hi ha moltes veritats, i els administradors de finques són uns agents qualificats per ser tinguts en compte”, afirma. Precisament, la institució es reivindica com un interlocutor davant l’administració i pensa que el pòdcast és un pas en aquesta direcció. Captar l’atenció és complicat Mariola Dinarès, periodista, divulgadora especialitzada en qüestions digitals i autora de diversos pòdcasts, entre els quals hi ha el premiat Ciberseguretat, explica que el pòdcast ha fet fortuna en el món econòmic i corporatiu perquè, amb un cost de producció relativament baix, es pot aconseguir un producte de qualitat, controlant el missatge i fidelitzant una audiència interessada en el contingut. En aquest sentit, Dinarès entén que és una eina comunicativa òptima per “construir marca i comunitat”. Ara bé, la periodista adverteix que en aquests moments captar l’atenció és molt complicat i, encara més, aconseguir que el públic aguanti un contingut llarg. Per això recomana tenir una estratègia digital per atreure tràfic cap al pòdcast: “Aquesta és l’assignatura pendent de molts pòdcasts”, diu. Pots llegir la notícia completa a L’economia troba el to de veu | Francesc Muñoz Dorado | Barcelona | Gran angular | L’Econòmic. 

Barcelona, 15 de maig del 2026 La llei permet reclamar judicialment les quotes impagades i fins i tot embargar béns del veí morós, però arribar a embargar l’habitatge sol ser un dels escenaris menys habituals. Quan una comunitat de propietaris acumula impagaments, la imatge que sol aparèixer és força directa: un veí deixa de pagar durant anys, la comunitat el demanda i acaba perdent el pis. La realitat jurídica, però, funciona d’una manera força diferent. La llei sí que permet reclamar el deute, executar béns i fins i tot arribar a l’embargament i a una eventual subhasta de l’immoble, però entre una cosa i l’altra hi ha una cadena de passos, filtres i limitacions que fan que aquest desenllaç sigui poc freqüent. A Catalunya existeix, a més, una particularitat que pot generar certa confusió. La propietat horitzontal catalana es regula mitjançant el Llibre cinquè del Codi civil de Catalunya i no directament per la Llei de propietat horitzontal (LPH) estatal. Tanmateix, en aquest assumpte concret hi ha una excepció rellevant: el procediment de reclamació judicial de deutes comunitaris continua depenent essencialment de normes estatals. «En aquest assumpte és curiós que no hi hagi tantes diferències, perquè les competències en dret processal no estan transferides a les comunitats autònomes», explica Rubén Llach, vicepresident del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida. «És l’única part de la LPH que sí que apliquem a Catalunya». Això significa que, tot i que Catalunya tingui un règim propi en matèria de propietat horitzontal, l’anomenat procediment monitori especial per reclamar quotes impagades continua funcionant essencialment sota l’esquema estatal. El procediment tampoc comença directament en un jutjat. Abans hi ha una fase interna dins de la mateixa comunitat que resulta imprescindible i on solen aparèixer alguns dels errors més freqüents. Segons explica Llach, un dels errors habituals consisteix a aprovar acords genèrics per a futurs morosos. Per exemple, decidir que qualsevol veí que superi un determinat deute serà demandat automàticament. «Cada acció judicial, cada acció processal, ha de tenir una aprovació ad hoc específica», assenyala. Això significa que la comunitat ha de convocar una junta —ordinària o extraordinària—, incloure l’assumpte a l’ordre del dia i aprovar expressament la liquidació d’un deute concret contra un propietari determinat. A més, el deute ha d’aparèixer perfectament detallat. No n’hi ha prou amb indicar que un veí deu una quantitat global. «No pots dir: l’Antonio deu 800 euros. Cal detallar-ho: gener del 25, febrer del 25… de dalt a baix», explica Llach. Aquest requisit també apareix en les explicacions d’Ismael Istambul, soci director d’Iberum Abogados, que assenyala que ha de constar expressament el deute exacte i la necessitat de pagament. Després s’ha d’emetre un certificat d’impagament per part del secretari de la comunitat —o del president en aquells casos en què assumeixi aquesta funció—. Amb aquesta documentació preparada arriba la via que normalment utilitzen les comunitats: el procediment monitori. A la pràctica, el recorregut sol seguir una seqüència força definida. Primer, la comunitat ha de celebrar una junta i incloure expressament la reclamació a l’ordre del dia. Després ha d’aprovar la liquidació concreta del deute i emetre un certificat on consti detalladament el que es deu. Segons l’article 21 de la Llei de propietat horitzontal, aquesta certificació i l’acreditació de la notificació al propietari formen part de la documentació necessària per acudir als tribunals. Amb això es pot iniciar el procediment monitori, que, si prospera i acaba reconeixent judicialment el deute, obre la porta a una fase posterior d’execució i eventual embargament. Segons l’article 21 de la Llei de propietat horitzontal, la comunitat pot reclamar les quantitats degudes mitjançant un procediment especial per a les quotes comunitàries. La demanda ha d’anar acompanyada del certificat de l’acord que aprova la liquidació del deute i de l’acreditació que el propietari ha estat notificat. Istambul defineix el monitori com «un procediment especial del nostre ordenament jurídic que facilita qualsevol recobrament davant d’un impagament incontrovertit i vençut». El funcionament és relativament senzill. La comunitat presenta una demanda simplificada davant del jutjat, indicant el deute i aportant el certificat corresponent. Després, el jutjat comunica la reclamació al propietari i aquest disposa de diverses opcions: pagar, oposar-s’hi o no respondre. Si paga, l’assumpte s’acaba. Si s’hi oposa, el procediment pot derivar cap a un judici declaratiu. I si no respon o el deute queda reconegut judicialment, es pot iniciar l’execució. En teoria, el monitori va néixer precisament per agilitzar aquest tipus de reclamacions. A la pràctica, però, diversos experts assenyalen que la rapidesa depèn molt més del funcionament concret del jutjat que no pas del procediment en si. Luis Alonso Bueno, advocat especialitzat en aquestes reclamacions, explica que, segons la seva experiència, molts monitoris estan tan saturats com altres vies judicials i que el veritable coll d’ampolla sol ser estructural. «Els jutjats estan majoritàriament col·lapsats», explica. També assenyala que les recents modificacions processals i la introducció dels anomenats Mitjans Adequats de Solució de Controvèrsies (MASC), introduïts mitjançant la Llei orgànica 1/2025, han afegit nous passos previs. En les reclamacions comunitàries, segons explica Llach, normalment aquests mecanismes no es tradueixen en negociacions complexes. «Quan algú deu diners a una comunitat, què negocies? No es negocia mai cap quita. És molt estrany». El més habitual és oferir calendaris de pagament o fraccionaments. La gran pregunta apareix després: quan es passa de reclamar el deute a embargar? La resposta curta és que l’embargament arriba únicament quan existeix un deute reconegut judicialment i el deutor continua sense pagar. «Si el deutor no compleix, es podrà executar i es podrà embargar», explica Istambul. La llei permet embargar béns fins i tot per quantitats relativament reduïdes. Però això no significa automàticament que una comunitat es quedi amb l’habitatge. I aquí apareix una de les diferències més importants entre l’imaginari popular i la pràctica real. «Tu no et quedes el pis; això es diu així en el llenguatge del carrer», explica Llach. El que passa realment és diferent: la comunitat sol·licita al jutjat l’execució de béns per recuperar el seu deute. Si s’arribés a

Barcelona, 14 de maig del 2026 Què hi ha darrere del bon funcionament d’una comunitat de propietaris? Molt més que gestionar incidències. La figura de l’Administrador/a de Finques té un paper clau en el dia a dia de les comunitats, assessorant, acompanyant els propietaris i ajudant-los a prendre decisions que afecten la convivència i el funcionament de l’edifici. Els dies 14 i 17 de maig, betevé va emetre una càpsula amb Carlos Sánchez, secretari del CAFBL i Administrador de Finques col·legiat, en què explica el valor de la professió i la importància de comptar amb un professional qualificat per a la gestió d’una comunitat. Durant la seva intervenció, Sánchez posa en valor el paper dels Administradors i Administradores de Finques com a figures de confiança que no només gestionen incidències, sinó que també assessoren, orienten i faciliten la presa de decisions en qüestions que formen part del dia a dia de moltes persones. Una visió de la professió que posa el focus en la professionalitat, l’acompanyament i la bona convivència dins de les comunitats de propietaris.. Pots veure el clip complet a Instagram. 

Barcelona, 13 de maig del 2026 A Catalunya, les comunitats de propietaris poden utilitzar ara mecanismes legals específics per intentar impedir noves vivendes turístiques als seus edificis, mentre diversos ajuntaments endureixen les restriccions i deixen de concedir llicències Les maletes entrant i sortint a qualsevol hora, les festes nocturnes, veïns diferents cada pocs dies o ascensors sotmesos a un ús constant formen part, des de fa anys, de la convivència quotidiana en molts edificis. Però a Catalunya les comunitats de propietaris compten ara amb més eines per intentar limitar aquest tipus d’activitat, tant mitjançant acords interns com recorrent, en casos extrems, als tribunals. La legislació catalana ha endurit especialment la capacitat d’actuació de les comunitats davant dels pisos turístics, en un context en què ciutats com Barcelona o L’Hospitalet de Llobregat han deixat de concedir noves llicències i estudien reduir progressivament aquest tipus d’allotjaments. A escala estatal, el gran canvi va arribar amb la reforma de la Llei de propietat horitzontal. L’article 17.12 va rebaixar la majoria necessària per limitar o prohibir els pisos turístics dins d’una comunitat: abans era necessària la unanimitat i ara n’hi ha prou amb una majoria de tres cinquenes parts. «És la reforma més important que s’ha fet en aquest àmbit», explica Ismael Istambul, advocat i soci director d’Iberum Abogados. «Fins ara s’exigia unanimitat i, a partir d’aquesta reforma, s’exigeixen tres cinquenes parts, fet que suposa un gran avenç en l’autonomia de la comunitat de propietaris perquè abans era impossible i ara ja hi ha marge». Catalunya, però, aplica un sistema encara més específic. Segons explica Montserrat Bassas, vicepresidenta del Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, les comunitats poden acordar la prohibició de nous pisos turístics mitjançant una doble majoria reforçada: quatre cinquenes parts dels propietaris i quatre cinquenes parts de les quotes de participació. La pràctica, a més, facilita assolir aquest percentatge. Bassas explica que la llei catalana permet aprovar inicialment l’acord amb majoria simple dels assistents a la junta i obrir després un termini de 30 dies per completar les quatre cinquenes parts necessàries. Durant aquest període, les persones que no manifestin formalment la seva oposició passen a computar a favor de l’acord. «T’has d’oposar expressament enviant un burofax o una notificació fefaent al secretari administrador. I només així es computarà el teu vot en contra», assenyala. A més, els propietaris morosos no es tenen en compte per calcular aquestes majories reforçades. Els administradors de finques recomanen, a més, que aquestes limitacions no es quedin únicament en un acord intern de la comunitat. El més aconsellable és elevar-les a escriptura pública i inscriure-les posteriorment al Registre de la Propietat. El motiu és pràctic. Si la prohibició no hi consta inscrita, un nou comprador podria al·legar que desconeixia aquesta limitació i no quedar-hi vinculat. «Un acord que no ha tingut accés al Registre de la Propietat no li pots imposar», resumeix Bassas. En paral·lel a aquestes restriccions civils, també existeix la via administrativa. A Barcelona, per exemple, fa anys que no es concedeixen noves llicències turístiques i l’Ajuntament preveu eliminar-les progressivament de cara al 2028. Segons Bassas, aquesta política ha desplaçat part de la pressió turística cap als municipis de l’entorn metropolità. «Durant el mandat de l’alcaldessa Colau ja es va dir que no s’expedirien més llicències i això va fer que totes les ciutats de l’entorn es veiessin beneficiades per un increment de l’interès pels seus pisos turístics», explica. La tendència també s’ha estès a altres municipis. Com detalla Bassas, a Badalona també existeix actualment una prohibició municipal de noves llicències i moltes comunitats estan reaccionant mitjançant modificacions estatutàries. En altres poblacions, com Vilafranca del Penedès, passa una cosa similar. Ara bé, les limitacions aprovades per les comunitats no solen afectar les persones que ja exercien legalment l’activitat turística abans del canvi normatiu. «La regla general és que aquesta llei no t’afecta perquè no té efectes retroactius», explica Istambul. És a dir, les persones que ja tenien llicència i explotaven legalment el pis turístic mantenen, en principi, aquest dret. Una altra situació diferent és la dels pisos turístics que generen problemes greus de convivència. En aquests casos, les comunitats poden recórrer a l’anomenada acció de cessació, prevista tant en la legislació catalana com en la Llei de propietat horitzontal. Es tracta d’una via judicial pensada per a activitats molestes o reiterades. El procediment sol començar amb un requeriment formal del president o de l’administrador de la finca, normalment mitjançant burofax. Després, la comunitat ha d’aprovar en junta l’inici d’accions judicials. «Cal un avís del president d’una manera fefaent», explica Istambul. «Després s’ha de decidir en junta que s’iniciarà una demanda». Si el conflicte persisteix, la comunitat pot presentar una acció de cessació davant dels tribunals. En casos especialment greus, el jutge podria fins i tot acordar la privació temporal de l’ús de l’habitatge. No obstant això, tant advocats com administradors reconeixen que aquesta via encara s’utilitza de manera limitada i que la majoria de comunitats intenta evitar arribar als jutjats. Segons Bassas, en municipis com Badalona o Vilafranca les comunitats opten sobretot per blindar-se preventivament mitjançant canvis estatutaris, sense necessitat d’interposar demandes de cessació. Istambul coincideix que bona part de l’efecte d’aquestes accions és dissuasiu. «Tot el que sigui un burofax i una junta que dissuadeixi d’iniciar aquesta acció, beneït sigui», assenyala. «Evitar el procediment judicial és un gran assoliment per a la comunitat». Darrere d’aquestes restriccions també hi ha un debat creixent sobre la convivència dins dels edificis residencials. «Des del punt de vista dels administradors de finques col·legiats, considerem que no facilita la convivència el fet que en un mateix edifici coexisteixin l’ús residencial i l’ús turístic», sosté Bassas. La vicepresidenta del col·legi professional assenyala que molts dels conflictes no tenen a veure únicament amb el soroll. També apareixen problemes derivats de l’ús intensiu dels ascensors, les portes o les zones comunes per part de persones que desconeixen el funcionament habitual de l’edifici i només hi romanen uns quants dies. «Són usos i interessos molt diferents», resumeix. Pots llegir la

Barcelona, 5 de maig del 2026 La Lourdes Ciuró, assessora jurídica del CAFBL, ha participat al programa Connecta’t per analitzar la situació actual de l’habitatge, la convivència a les comunitats i la importància de la professionalització del sector de l’administració de finques. Pots veure el programa complet a Connecta’t amb Quim Mandado, Lourdes Ciuró i Pere Carrió – TV Sabadell.